Actualitat

Teatre, Ionesco, cadires buides…

Les Cadires, peça en un acte, escrita l’any 1951, estrenada al Théâtre Lancry de París el 1952, posseeix totes les característiques del teatre del seu autor i del gènere de l’absurd. El romanès Ionesco és un dels màxims exponents d’aquest terme encunyat per definir una nova dramatúrgia sorgida a la meitat del segle XX, basada en una articulació artística del concepte filosòfic de l’absurd de l’existència formulat per Albert Camus. Un corrent teatral que encapçalen principalment els dramaturgs de Eugène Ionesco, Samuel Beckett, Arthur Adamov, Jean Genet i, més tard, Harold Pinter, entre d’altres. L’humor de Les Cadires és inqüestionable però té un fons amarg i tràgic, el tema que posa sobre la taula és el de la buidor. Una reflexió pròpia d’un autor de postguerra que veu amb molt d’escepticisme els valors de la condició humana i mostra una imatge pessimista de la humanitat i l’existència.

Una parella d’ancians conviden a casa una multitud de personatges importants per escoltar un missatge revelador d’un misteriós orador que ha de salvar la humanitat. Dalt l’escenari, però, només hi ha dos actors que, de manera imaginària, donen la benvinguda a aquests personatges i els conviden a asseure’s en una cadira. Les cadires, però, aniran quedant buides i la parella d’ancians donarà vida a tots els personatges que entren per la porta. El muntatge de Glòria Balañà recrea aquesta atmosfera densa i irreal gràcies a les magnífiques interpretacions de Carles Martínez, Míriam Alamany i Martí Atance. En tot moment transmeten a l’espectador la devastadora sensació de buidor de les seves vides, l’asfíxia, la solitud, la pèrdua de control que es va accentuant progressivament quan les cadires metafòriques resten buides.

És en aquesta gran absència que respira l’escenari quan Àlex Polls, responsable de l’espai sonor, l’omple amb sons d’esquellots i campanetes a ritme d’un timbre que no para de dringar. Tot plegat adopta una dimensió poètica que desembarca, quan ningú no l’espera, en l’arribada del misteriós orador. Martí Atance ens regala uns moments de mim i ball esquivant cadires, butaques i tamborets que omplen l’escenari. L’obra acaba en el buit més absolut de l’espai. La buidor que tant agradava a Ionesco és el motiu fonamental que justifica aquest text. El pes de l’absència de les restes d’una celebració. Aquesta és una proposta que ens sacseja. Teatre de l’absurd per a una vida absurda. Teatre aclaparador per la complexitat del discurs dels protagonistes, per les seves actuacions. Drama i diversió, crítiques al poder, als rols preestablerts, al coneixement, a les relacions. Converses absurdes, alhora que plenes de significat. Escenografies buides, però que omplen l’espai. La imaginació fa la resta. Tot això és descobrir a Ionesco i el seu teatre.