Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El grup ultracatòlic HazteOir no només organitza xerrades amb ponents que defensen que els homosexuals no han de practicar sexe o llancen a la carretera un bus amb missatges tránsfobos –paralitzat per un jutge aquest dimecres a Madrid– en les seves finestres. També edita llibres. És el cas de Saps el que no volen ensenyar al teu fill a l’escola? Les lleis de l’adoctrinament (2015), un manual del qual l’organització ha repartit al voltant de 30.000 exemplars a famílies i institucions.
El llibre, que està en línia i que envien a casa fins i tot, carrega contra el que l’organització considera “adoctrinament sexual dirigit” en els centres educatius i analitza en 47 pàgines les diferents lleis LGTBI que les comunitats autònomes han desenvolupat aquests els últims anys per –segons HazteOir– atemptar “contra la llibertat dels pares” a l’hora d’educar. El text posa en dubte la necessitat d’aquestes lleis i les valora com “discriminació positiva cap a un col·lectiu” en perjudici de la resta de ciutadans. No és l’únic apartat polèmic de la publicació.
1. Lleis “no necessàries” i discriminació “inexistent”
Segons HazteOir els drets de les persones LGTBI “ja es troben garantits per la Constitució espanyola”. El col·lectiu destaca que les lleis autonòmiques suposen “nous drets a la carta per a determinats col·lectius”.
La realitat és que els casos de discriminació al col·lectiu LGTBI no cessen: només el nou formulari administratiu que acompanya la llei antihomofòbia catalana va recopilar en 2015 113 casos de denúncia per LGTBifobia.
“Totes aquestes lleis estan institucionalitzant dues categories de ciutadans, els LGTBI i els heterosexuals”, destaca el llibre. L’obra no cita qüestions com el desemparament que viu el col·lectiu respecte a certes gestions amb l’administració; per exemple, la discriminació que viuen els menors trans que volen canviar el seu nom al DNI: “El 90% de les peticions de canvi es deneguen”, apunten des de la Fundació Daniela.
Segons el text, les lleis es justifiquen “acceptant una discriminació estructural inexistent basada en estadístiques de maltractament distorsionades”. A la pàgina 32 del llibre es fa constar el descens des de 2014 de les agressions a persones LGTBI; el que no s’explica és que aquest mateix any les agressions a homosexuals van quedar fora de les estadístiques del Ministeri.
2. El poc suport social a les lleis LGTBI
El text, a la pàgina 7, entén que les noves lleis autonòmiques “no gaudeixen de suport social”, pel que converteixen els governs de les comunitats en “promotors d’un model de pensament”.
Poc després es contradiu (pàgina 11) en aquesta afirmació, destacant que les lleis autonòmiques han estat aprovades “en molts casos per tots els partits polítics”; per acabar titlla aquests partits de “prevaricadors”. En el cas català, tots els partits van donar suport a la llei LGBTI, a excepció del PP i d’Unió Democràtica de Catalunya. Per la seva banda, l’Assemblea de Madrid va aprovar el seu text contra la discriminació per diversitat sexual i de gènere per unanimitat.
3. “Qui pot assegurar que aquestes mesures d’avui no causaran un major patiment en el futur?”
Aquesta és la pregunta que el text planteja en base a les conseqüències que les diferents lleis autonòmiques LGTBI podrien tenir a les aules. Si bé aquestes lleis no poden garantir que no “hi hagi un major patiment” en el futur, el que sí constaten –com ho fa la comunitat educativa– és que en l’actualitat hi ha certs col·lectius que sí pateixen per motius de diversitat sexual i identitat de gènere.
L’Estudi 2013 sobre discriminació per orientació sexual i/o identitat de gènere a Espanya posava de relleu com el 76% dels enquestats reconeixia haver estat objecte de discriminació per aquests motius. A l’estudi sobre Assetjament escolar homofòbic i risc de suïcidi es denunciava que el 43% dels adolescents i joves lesbianes, gais i bisexuals havia pensat alguna vegada en suïcidar-se.
4. “La normalitat del que és presumiblement anòmal”
Les lleis de l’adoctrinament titlla de “víctima” (pàgina 11) a una coach, Elena Lorenzo, a qui l’associació LGTB Arcópoli va denunciar perquè entre els seus èxits professionals destacava el fet d’aconseguir que moltes persones homosexuals deixessin de ser-ho. No és l’única mostra de negació de l’existència de diverses orientacions sexuals i/o identitats de gènere de la guia.
A la pàgina 26, es dóna un pas més enllà, citant com “anòmales” algunes opcions de gènere i/o orientació sexual. “Un argument comú d’aquestes lleis [les autonòmiques LGTBI] consisteix a negar l’evidència de les possibles anomalies, amb característiques clíniques variades, dels estats intersexuals […] Aquesta conclusió, que avalen nombrosos estudis científics, es nega d’arrel, de tal manera que s’instaura per decret la normalitat dels presumiblement anòmal”, cita el text. Amb aquesta definició, HazteOir interpreta que, tot el que se surti d’allò cisgènere (identitat de gènere i gènere assignat en néixer coincideixen), és “anòmal”. El llibre lamenta, a continuació, que la investigació clínica sobre homosexualitat i transsexualitat quedi “abolida” i sigui en alguns casos tipificada d'”abús”.
A més, a la pàgina 21 del llibre de HazteOir, s’utilitza la qualificació “trastorn” parlant sobre la identitat de gènere. A continuació s’utilitza també el terme “disfòria de gènere”. Un qualificatiu que per a la comunitat després resulta patologitzador i que, després d’anys de lluita dels col·lectius , ha obtingut reconeixements recents per part de les institucions: el conseller de Salut de la Generalitat, Toni Comín, va anunciar fa unes setmanes que la transsexualitat deixaria de tractar com una malaltia a Catalunya.
5. Sexe i gènere, “veritats judicials, no científiques”
El text també posa en dubte la dissociació entre sexe i gènere, negant així que una persona amb un sexe biològic determinat no pugui decidir sobre la seva identitat (pàgina 23). I ho fa malgrat, a continuació (a la mateixa pàgina), compartir la sentència de 2002 del Tribunal Europeu de Drets Humans que reconeix que “la definició del sexe-gènere d’una persona va molt més enllà de l’apreciació visual dels seus òrgans genitals externs en el moment del naixement “. Són “veritats judicials, no científiques”.
El Diari de l’Educació, 2025