Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Per a mi, la meva àvia Maria Àngels i el meu avi Jaume són especials, perquè la meva àvia cuina molt bé, i el meu avi és molt graciós i amable”, es llegeix en el mural ‘El pas del temps’ que ha elaborat l’alumnat de 5è de primària de l’escola Thau Sant Cugat en el marc d’un projecte sobre el cicle de la vida i la pèrdua d’éssers estimats.
Les persones que s’han vist amb cor d’escriure els seus sentiments i penjar-los, han compartit moments íntims i estones agradables, algunes de forma anònima, altres signant pel darrere i altres posant el seu nom juntament amb la frase resum.
“La meva àvia Rosa, per mi, era la millor àvia que algú podria tenir: era molt simpàtica, amable i carinyosa. La trobo a faltar”. “El meu avi Jordi em va ensenyar a ser responsable, educada i simpàtica. Era un avi molt bo i senzill, m’agradaria veure’l un cop més”.
La meva àvia Rosa, per mi, era la millor àvia que algú podria tenir
L’escola ha treballat el tema del dol des de quart de primària fins a quart de secundària. A cinquè de primària s’ha fet aquest Mural anomenat ‘El Pas del Temps’ en què hi ha fotografies de les àvies i dels avis per observar com canvien les persones al llarg de la vida i escriure quines aportacions fa la gent gran a les nostres vides.
Així, les parets del centre s’han omplert de frases com “La meva àvia Gilian m’ha ensenyat a parlar bé l’anglès. És molt amable i em porta a llocs molt xulos” o “El meu avi Josep Maria és molt especial per mi, perquè sempre pensa en nosaltres. És molt divertit, fa moltes bromes i l’estimo molt”.
El meu avi Josep Maria és molt especial per mi, perquè sempre pensa en nosaltres
La directora del Thau Sant Cugat, Mònica Santamaria, explica que fa anys que treballen aquesta iniciativa, amb motiu de l’arribada de Tots Sants, com també es fa a l’escola Thau Barcelona: “A més d’anar a la part més festiva, ens agrada anar a l’arrel d’aquestes celebracions i al seu sentit més transcendental”.
La castanyada tradicional també ha format part de l’1 de novembre, però el col·legi aposta per aprofitar aquesta data i treballar, amb l’alumnat més gran, com tractar de manera tranquil·la sobre aspectes com la mort. “Aquest és un tema molt tabú. Pensem que Tots Sants pot ser una oportunitat per expressar emocions i treballar valors”, afegeix Santamaria, per a qui és necessari poder crear un espai de confiança i complicitat per poder parlar obertament de la pèrdua.
L’Alfons Murtra és tutor de cinquè i la Maria Ruiz de sisè. Ell ha fet classes a diferents cursos i veu com es viu de manera diferent segons les edats. A cinquè s’analitza més del pas del temps i de les vivències de l’alumnat quan era petit, tot focalitzant en la vellesa i les etapes de la vida. “Es parla de les experiències viscudes amb els avis i com les transmeten als seus nets de manera alegre, divertida i anecdòtica”.
En canvi, a sisè, es parla més de les persones que ja no hi són i d’aquí en surt un altre mural, el de ‘La Petjada del Record’ de sisè: “La meva àvia es deia Elisabeth i va morir fa tres anys, amb 69. Jo recordo la meva àvia com una persona molt generosa i amable amb tothom. En especial recordo els dies que anava a casa seva i jugàvem a escacs a les seves golfes. També recordo les tardes que jugava amb ella a tennis”.
Recordo els dies que anava a casa seva i jugàvem a escacs a les seves golfes
La tutora de sisè assenyala que hi ha moments de molta reflexió. “Li diem ‘La Petjada del Record’ perquè és la petjada que ens ha deixat a nosaltres aquesta persona. Si marquem una petjada en un terra humit, quedarà marcada per sempre, i això és el record que tenim d’aquella persona que ja no hi és. Parlem de com ens fem grans i de la vellesa”.
“No és una activitat alegre. Quan ho recorden, hi ha nens que acaben plorant, pel que els suposa aquella persona que ja no hi és. Hi ha a qui no se’ls han mort els avis i et demanen si poden parlar de la seva mascota. Després, ho posen per escrit en una cartolina en forma de petjada i fem una exposició de totes aquestes petjades”, afirma la Maria Ruiz.
Així, l’estima per un animal forma part d’aquest mural de sisè de primària: “La Duna era una gossa de raça border collie de color blanc que va morir quan tenia 12 anys. Ella vivia amb els meus avis però era la gossa del meu pare. El que més recordo d’ella és que sempre que anava a casa els meus avis, quan obrien la porta, ella venia corrents per jugar amb mi. Quan va morir em vaig posar molt trista, però ara que tinc la Nuca (la meva gossa) me’n recordo d’ella sempre que arribo a casa i ve corrent a saludar-me”.
La Duna era una gossa de raça border collie de color blanc que va morir quan tenia 12 anys
Tal com assenyala l’Alfons Murtra dels anys que fa que acompanya aquest projecte, sovint l’alumnat de sisè es troba per primera vegada en una situació en què han de parlar d’una persona que ha mort. “Potser s’han expressat a casa, però diria que és de les primeres vegades que ho escriuen. Hi ha qui expressa les emocions molt serenament, i d’altres que ploren”.
“Hi ha algun alumne que decideix no parlar amb el grup classe”, intervé la Maria Ruiz, “però sí amb algú altre, com un tutor, perquè no se sent prou fort”. “I ens hem trobat casos de morts recents”, continua el docent, “de manera que, si cal, sigui una mort recent o de fa mesos, fem una prèvia amb l’alumne per veure si és capaç de parlar-ne o escriure sobre això. Ens hem trobat de tot, els que ho han volgut expressar i els que no”.
Tots tres destaquen que és important crear un espai en què cadascú s’expressi lliurement per tal de trencar tabús que envolten la mort, abordant el tema amb comprensió i acceptació, entenent-la com un fet natural del cicle vital. I aquest és el resultat final: “Encara que no vaig conèixer el meu avi, la meva mare m’ha dit que era molt carinyós i divertit. Li agradava fer bromes i estar amb la seva família. Una altra cosa que m’han explicat és que era molt esportista, com jo: tenia medalles de llançament de martell i li agradava sortir a navegar. Per aquestes i moltes més raons, m’hagués encantat conèixer-lo”.
La iniciativa serveix també per aprofundir en les arrels de cadascú: “Per sort, jo no he patit cap pèrdua, així que parlaré de la meva besàvia de part de mare, que es deia Ana. Ella va perdre la vida quan la meva mare tenia 11 anys. La meva mare recorda que era molt carinyosa i que es preocupava per la resta de persones”.
A més d’aquests dos murals, a quart de primària es treballa el conte ‘La gota i el cirerer’, que fa referència al cicle de la vida, per llavors reflexionar sobre la transformació constant d’allò que ens envolta.
Pel que fa a secundària, a primer d’ESO tracten sobre la mort i el dol a partir de la pel·lícula ‘Soul’ de Pixar; a segon parlen d’una oportunitat de transformació a través d’un enterrament simbòlic del que han volgut oblidar i del que volen que hi germini; a tercer debaten sobre les pròpies pors a partir del film ‘Un monstre em ve a veure’, de Juan Antonio Bayona, i a quart estudien diferents ritus funeraris de cultures d’arreu del món seguin el visionat de la pel·lícula ‘El nostre últim estiu a Escòcia’, d’Andy Hamilton i Guy Jenkin.
Tampoc no han faltat l’elaboració de panellets, la castanyada i la visita de la Maria Castanyera entre els més de 1.000 alumnes, de Parvulari a 4t d’ESO.
