Reportatge

Una dècada de construcció de drets humans per a les persones més oblidades

“A mi em van ensenyar que era un dret que els nens anessin a l’escola, però jo vaig aprendre que era una obligació que l’escola anés als nens”, assegura Julio Manuel Pereyra, la cara més visible del projecte Caminos de Tiza. No treballa només. Ho fa braç a braç, com diria el seu compatriota el poeta uruguaià Mario Benedetti, amb Yanina Rossi.

Tots dos fa una dècada que treballen en una extensa regió fronterera entre Paraguai, Argentina i Brasil. Tot va començar, explica Pereyra, quan va anar a oferir una conferència a l’Argentina en la qual va parlar del mètode que fa tant de temps que aplica. “Vaig estar a l’Agentina impartint una conferència sobre una metodologia i em van dir: això que estàs explicant ve perfecte aquí. Em van dir que havia de venir jo i quan ho vaig fer, em vaig quedar”.

Durant aquest temps, el projecte ha viscut canvis de més a menys calat però, segurament, el més gran va ocórrer el 2016, quan es van adonar que la seva labor s’estava tornant assistencialista. Tant ell com Rossi tenen un enfocament de drets en les seves intervencions. No és només educació curricular, instrucció formal. També és capacitació sobre educació sexual integral, sanitària, relacionada amb l’atenció precoç per a nenes i nens amb discapacitat, o per a joves que necessiten alguna estimulació concreta… La llista és tan llarga com la dels premis i reconeixements que han anat guanyant al llarg dels anys per la seva tasca. També ho és la dels seus fonaments pedagògics i socials.

Acció situada

Quant s’adonen que les comunitats els estan esperant per a rebre la seva formació, decideixen fer un gir i forçar que siguin elles les que decideixin quina formació necessiten. Això passa per educació sexual quan alguna persona els comenta que totes les noies de 16 anys del poble tenen, almenys, un fill. O sobre substàncies tòxiques per als qui treballen entre escombraries i que els estan provocant irritacions en la pell. O sobre com rentar-se correctament les dents, tallar-se les ungles, etc. L’educació es torna en un tot. Com ells diuen, es tracta de pedagogia de l’emergència: “El que estem fent és posar un pegat a polítiques públiques que estan fallant amb la realitat argentina. No volem ni créixer ni romandre, mentre ho fem és perquè alguna cosa està faltant”.

Són les necessitats de les comunitats les que els obliguen a créixer l’oferta d’accions que duen a terme. Per això, han d’escoltar i estar atents, saber llegir la realitat de les comunitats i, sobretot, quina resposta aportar. A més, no van a una comunitat que no els hagi cridat. “Volíem que el nostre abordatge no tingués rerefons polític-electoral o religiós-confessional”. “La gent aquí -continua- ja estava reticent al fet que arribi algú, com si fos un missioner, a predicar la paraula i no a educar, o que darrere d’això hi hagués una captació d’interès polític-electoral”. Van passar de fer “per a” la comunitat “a fer amb i des de la comunitat”.

Quan van començar a notar que la seva acció es tornava assistencialista, explica Pereyra, “aquí va ser quan vam dir, atura’t. No estem deixant capacitat instal·lada. Si nosaltres marxem, aquesta gent es queda sense res. Llavors va ser quan vam dir, no. Què creuen que han de treballar vostès?”. I com comenta aquest professor i activista “va ser quan vam començar a adonar-nos que les respostes que nosaltres donàvem no eren per a les preguntes que ells tenien”.

Aquesta tasca aconsegueixen realitzar-la gràcies, principalment, a les donacions que reben. Des del cotxe que utilitzen fins a l’última goma d’esborrar han estat donats. Material per a les nenes i nens amb discapacitat… La llista és gairebé interminable. També ho és la dels premis que han anat obtenint amb els anys. De fet, en uns dies viatgen a Àustria a recollir-ne un. El desembre passat, l’ONU va atorgar a Julio el Premi de les Nacions Unides en l’Esfera dels Drets Humans. “Cap mitjà de comunicació de l’Argentina va dir res”, critica.

Aquest tipus de guardons i altres similars els ofereixen la possibilitat d’obtenir més i més visibilitat -com també ho fan les xarxes socials-, al mateix temps que els permeten accedir a un finançament extra per, per exemple, poder pagar la gasolina que els permet desplaçar-se per les diferents comunitats.

Ara mateix, estan treballant en 14, són més de 300 noies i nois. “No volem créixer”, assegura, ja que la idea és que l’Estat es faci càrrec de la feina que aquesta parella pedagògica realitza. De fet, en aquests anys han treballat amb fins a 26 comunitats, però moltes d’elles han aconseguit que l’administració pública es faci càrrec de l’escola.

Tres factors determinants

El procés habitual és que Pereyra i Rossi facin l’escola, aixequin l’edifici, reuneixin nenes i nens, facin un registre de tothom i els ensenyen. Amb tot això, acudeixen a l’estat en el qual resideixen i li reclamen que es faci càrrec contractant professorat i donant a l’alumnat l’estatus que es mereix i els garanteixin els drets que tenen. Entre ells, ajudes per al menjar, accés a la salut, etc.

Treballen, a més, amb poblacions migrants dels països veïns -el que els obliga a treballar fins a quatre llengües-. Aconseguir que aquestes nenes i nens siguin reinstitucionalitzats suposa que puguin tenir drets de ciutadania que d’una altra manera els estarien vetats.

Totes aquestes són les raons per les quals no volen fer créixer el projecte, per les quals volen desaparèixer. Això significarà que l’estat s’ha fet càrrec de garantir els drets de centenars, si no milers, de nens de la zona.

Fins que això passi, aquesta parella es trasllada en una àrea què, de sud a nord, suposa set hores de cotxe -“Abans les fèiem a cavall i en canoa”-. Tres són els elements que influeixen en la manera en la qual es mouen per aquest territori. El primer, “les qüestions climàtiques”, diu Pereyra. “Hi ha llocs que després que hi ha tempestes, no podem ingressar o si ingressem hem de romandre. Estem parlant de la selva missionera de la manera més literal”.

El segon, les emergències o les alertes que llança l’autoritat o que ells troben en els mitjans de comunicació. Per exemple, quan llegeixen que en una zona està augmentant la mortalitat per dengue, s’hi acosten, normalment en les zones periurbanes. Hi treballen amb la comunitat sobre com han de protegir-se i s’eliminen les granges del mosquit que transmet la malaltia.

Finalment, estan les donacions que reben. Si aquestes són molt concretes, es refereixen a una mena de persona o, fins i tot, a un nen concret, deixen el que estiguin fent i van on la donació es necessiti. “A vegades ens arriben donacions de materials molt específics, terapèutic, ortopèdic, farmacològic. I cancel·lem el que tenim per avui i anem a Sara, a Roca que queda a una hora 40 minuts de viatge”.

Capacitació i prevenció

El fet que, d’un moment a un altre, hagin de recollir i moure’s de comunitat marca dues qüestions clau en el treball que fan. D’una banda, bona part del pes el posen en la capacitació de referents adults dins de les comunitats, poden ser veïns o familiars. Els donen claus per continuar amb els aprenentatges de nenes i nens, al mateix temps que tècniques per fer l’atenció a les nenes i nens amb discapacitat. De manera directa han format 122 referents en les comunitats.- “En conferències, compartint material, anant a fundacions… Ja hem perdut el compte perquè arribem a uns 10.000 docents per any”.

El fet que Julio i Yanina no estiguin tot el temps en el mateix lloc impedeix que puguin donar l’habitual continuïtat pedagògica. Per això calen altres persones que ho facin per ells mentre es continuen movent. Ara bé, com explica Pereyra, no accepten voluntariat tret que sigui específic: “Un traumatòleg, un odontòleg”, que vingui a fer un treball específic.

L’altre element que des de fora pot passar desapercebut però que té una importància clau és que les comunitats no saben quan arribaran. Això, com han pogut comprovar gràcies a l’experiència, ha estat suficient per reduir o eliminar casos d’embarassos adolescents producte d’abusos sexuals, per exemple. “Nosaltres arribem i detectem un hematoma, detectem un cop. Podem detectar un abús, un embaràs producte d’un abús sexual. Llavors, també hi ha moltes coses que han canviat només per la nostra presència, independentment de la nostra feina”..

Al mateix temps, “la itinerància funciona com un panòptic i alhora redueix problemàtiques com l’absentisme”, explica aquest professor.

Tot això amb una sòlida formació

“Entre Yanina i jo tenim 16 formacions”, afirma Pereyra. Ho fa per deixar clar que el que fa que construeixen des de fa una dècada no surt del no-res, no és l’excentricitat de dues persones que van decidir salvar nens amb discapacitat en els entorns més complexos.

Yanina Rossi és professora d’educació especial, estimuladora primerenca i com explica Pereyra, “ha estudiat tot el que és el maneig de la llengua guaraní”. “Jo he estudiat tot el que és psicomotricitat i psicopedagogia”, a més, és neuropsicoeducador i tots dos manegen la llengua de signes i s’han especialitzat en comunicació alternativa.

Pereyra explica que cada vegada que aconsegueixen un títol, el comparteixen en xarxes socials. L’objectiu és que “s’entengui que darrere de les nostres pràctiques hi ha un seriós fonament terapèutic i pedagògic. No és que siguem dos loquitos”. I, continua, compten amb assessorament de diferents experts, “professionals que volen col·laborar però que no tenen temps per les distàncies o el tipus de treball”. En alguns casos, afirma, fan fotos perquè aquests experts els assessorin sobre tractaments i prevenció de casos.

Ara com ara treballen amb 365 nenes i nens. És el seu topall. Han decidit posar el fre, d’alguna manera, i no continuar augmentant la feina. “Per ser viable, pertinent i funcional, cal formar altres”. Això vol dir que enguany no acceptaran més alumnat tret que tingui discapacitat. “Si veig algun cas -de menor no escolaritzat-, vaig a l’Estat, denuncio i que el portin a l’escola”. Més enllà d’això, es dedicaran a “impartirr conferències i tallers formant altres educadors i docents”.

El seu compromís es basa, entre altres coses, en el fet que tots dos tenen alguna circumstància especial. “Jo tinc autisme i Yanina hipoacúsia i micròtia”, explica Julio Manuel. “No parlem des del que és teòric sinó des de l’experiències personals, que són el leitmotiv de l’acció”. Això és el que els porta a viure en la triple davantera, molt prop de les cataractes de Iguazú, però en un món de les rutes turístiques.

Un lloc en el qual conviuen amb població migrant del Brasil i el Paraguai que venen com a temporers; amb població indígena que no parla castellà o amb persones amb diversitat. “Quan trobem les taxes de persones amb discapacitat, exclosos, pensem en elles, que són les qui no tenen cap mena de prestació”.