Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Durant quatre dècades, Catalunya ha viscut una successió de plans, programes i iniciatives per integrar la tecnologia a l’educació. Alguns han estat pioners, d’altres han tingut reminiscències internacionals, i uns quants han quedat en paper mullat. El balanç, després d’analitzar més de quaranta anys de polítiques públiques, és tan contundent com preocupant: la digitalització educativa ha estat sovint fruit de l’impuls puntual més que d’una estratègia coherent, sostinguda i avaluable.
Aquest article sintetitza les principals conclusions d’un treball d’investigació que analitza, de manera sistemàtica, l’evolució de les polítiques digitals educatives a Catalunya entre 1980 i 2024, a partir de sis dimensions clau: normativa, pedagògica, tecnològica, formativa, econòmica i estructural. Els resultats deixen veure un patró cíclic d’expansió i retrocés, una manca de continuïtat i avaluació, i una absència de marcs estables capaços de sostenir transformacions profundes al llarg del temps.
Una tecnologia sense pedagogia no transforma
En aquests quaranta anys, s’han implementat programes com el PIE, l’eduCAT 1×1 o el PEDC, cadascun amb visions i intensitats diverses. S’ha dotat els centres d’ordinadors, plataformes i connectivitat; s’han generat espais com la XTEC; s’han creat figures com els coordinadors digitals (abans TIC/TAC); i s’han ofert centenars d’accions formatives per a docents. Però aquests avenços no han anat acompanyats d’una estratègia global ni d’un seguiment rigorós. Quan un govern ha canviat, sovint també ho ha fet el full de ruta digital.
L’evidència analitzada mostra que les dimensions tecnològica i estructural han estat les més ateses, mentre que la formativa i l’econòmica han estat febles o discontínues. El desplegament de la tecnologia ha estat, en molts casos, més ràpid que la capacitació docent o la reflexió pedagògica necessària. El resultat? Recursos infrautilitzats, docents desorientats i desigualtats entre centres. En definitiva, un dispendi en inversió tecnològica mal executada.
Tecnologia a l’aula: debat o fals dilema?
En els últims anys, el debat sobre l’ús de la tecnologia a l’aula s’ha polaritzat. D’una banda, veus crítiques assenyalen la seva relació amb la distracció, la pèrdua de capacitats cognitives o les desigualtats. De l’altra, defensors de la innovació i transformació educatives exposen que la tecnologia és imprescindible per a l’equitat, la personalització de l’aprenentatge i la preparació per al futur, ja digital.
Sense una política pública clara, formació docent adequada i criteris pedagògics compartits, la digitalització pot convertir-se en un decorat, o pitjor encara, en una font de desigualtats.
Però la qüestió no és si la tecnologia ha de ser-hi o no: és com s’utilitza, per a què serveix i en quines condicions s’implementa. I, sobretot, quina educació volem i quin paper hi ha de jugar la tecnologia. Per això cal anar més enllà del debat superficial i situar el focus en la qualitat de les decisions polítiques.
L’educació digital com a dret i com a repte col·lectiu
Així doncs, no es tracta només d’adaptar-nos al món digital, sinó de garantir que tothom, sigui quin sigui el seu context, tingui accés a una educació de qualitat, rellevant i amb sentit. I això només és possible si digitalitzar vol dir millorar i transformar.
El que ens hi juguem és molt més que un canvi d’eines. Ens hi juguem el futur de l’educació com a espai de justícia social, d’equitat i de construcció democràtica. I per això, cal fer política digital amb rigor, amb memòria i amb compromís de futur.
El paper dels docents i les famílies
La comunitat educativa hem de reclamar el nostre espai en la presa de decisions. Els docents necessitem temps, recursos i formació per acompanyar la transformació digital des de la pedagogia i no des de la urgència tecnològica. Les famílies tenen un paper fonamental a l’hora de demanar transparència, equitat i sentit comú.
Sense la implicació de la base del sistema educatiu, les polítiques digitals continuaran sent projectes imposats de forma piramidal, massa sovint desconnectats de la realitat dels centres.
Cap a una altra manera de fer política digital
L’educació digital no pot dependre dels calendaris electorals ni de modes tècniques. Cal una estratègia nacional, consensuada i ambiciosa, que entengui la tecnologia com a eina de transformació. Les polítiques en tecnologia educativa d’anar més enllà dels dispositius: ha de garantir formació continuada amb mirada territorial, inversió sostinguda, acompanyament als centres i capacitat d’avaluació.
També ha d’estar alineada amb els marcs europeus de competència digital i amb les necessitats reals del sistema educatiu. I, sobretot, ha de comptar amb els docents, els equips directius i les famílies, no només com a destinataris, sinó com a agents actius del canvi.
Si es vol una digitalització educativa amb impacte real, cal deixar de pensar en la tecnologia com a solució ràpida o titular electoral. Calen polítiques que neixin de diagnòstics rigorosos i d’una planificació sostinguda, amb indicadors d’impacte i voluntat de revisió.
Les decisions han d’estar informades per l’evidència, i han de comptar amb mecanismes d’avaluació independents. Només amb una mirada a llarg termini podrem garantir que la inversió en tecnologia educativa reverteixi en una millor educació per a tot l’alumnat.
Recomanacions per a una política en tecnologia educativa amb sentit:
- Avaluació independent i periòdica de les polítiques en funcionament.
- Pla de formació docent amb mirada territorial, extensible i vinculat a la pràctica.
- Finançament estable, amb compromís plurianual.
- Creació d’una agència o observatori que vetlli per la coherència i l’impacte de les polítiques en tecnologia educativa.
- Participació real dels centres en la definició i desplegament dels programes.
- Aliances estratègiques amb el sector acadèmic i els moviments pedagògics.
Si no volem repetir errors, cal recuperar la memòria del que s’ha fet, reconèixer les bones pràctiques i aprendre dels fracassos. Només així podrem construir una educació digital que sigui justa, transformadora i amb sentit per a tothom.
