Opinió

Va per tu, Jaume Carbonell, i per qui ho vulgui llegir

Trenca-t’hi el cap, la cultura com a motor de la re-evolució cerebral, de David Bueno, publicat a Destino. En David Bueno, entre altres mèrits, és doctor en Biologia, professor de Genètica i director de la Càtedra de Neuroeducació UB-Edu1ST. És autor d’un dels bestsellers més bestsellers titulat Neurociència per educadors, publicat a Rosa Sensat. En aquest volum que comento, no més de 140 pàgines, ens explica com la cultura ha estat, és i serà un motor de l’evolució humana. Cultura i cervell, cervell i cultura. El llibre té una gran qualitat: fa divulgació de temes que no son senzills ni d’exposar ni d’entendre. Aconsegueix que el lector vagi entrant a poc a poc en un món apassionant però que no es fàcil transitar-hi. L’associació que fa entre “cervell cultivat” i “cervell rejovenit” és tot un cant a la dialèctica que viuen els dos conceptes i les seves referències o traduccions a la realitat. Quan ha d’explicar la necessitat de les neurones per connectar-se fa servir el relat del que fan les formigues quan han de buscar menjar. El llenguatge científic busca en el literari o en el més vivencial explicacions sobre el món, com ho fa també David Jou, excel·lent poeta i físic nuclear. I és que no podem escapar del caràcter metafòric de les llengües. O quan fa servir la imatge del detector de fum per explicar com el cervell decideix quins estímuls són rellevants i quins no.

Les seves últimes paraules són tota una declaració que cal tenir present: cultura per rejovenir, rejovenir per realliberar, i realliberar-se per re-evolucionar.

El segon llibre, Per què la infància és del gran Tonucci. Molt gran, aquest psicopedagog i mestre, que no en té prou en ser Tonucci i necessita presentar-se a l’àgora sota les creacions de Frato. Cada dibuix fratonià és una lliçó de pedagogia. Amb poquíssims elements et dóna una lliçó de vida, perquè si l’educació, la pedagogia no forma part de la vida, de millorar les condicions per viure millor ja em direu per què hi dediquem tants esforços.

Tonucci sempre l’associo amb en Cesc. I en Cesc, el ninotaire seguint la seva pròpia definició, també és tota una lliçó de pedagogia –per tant, recordo, de vida– expressada en els seus cèlebres gargots. Encara em venen a la memòria les mirades i els comentaris dels nens i nenes del Camp de la Bota davant d’uns dibuixos que ells es feien seus, perquè sabien que parlaven del més valuós que té el gènere humà i que ells, amb totes les seves limitacions i il·luminacions en formaven part. Frato i Cesc, dos personatges a qui només pots estimar.

A Per què la infància, publicat també a Destino, Tonucci escriu el relat que explica la importància d’aquesta etapa de la vida que té un sentit en ella mateixa. Reclama que la societat aposti sense titubeigs de cap mena per la infància, la situïn al centre de les seves decisions. Hi ha capítols on la tendresa de les seves paraules et deixen xop, però perquè saps que parlen d’una veritat molt profunda que ens diu constantment que o estem al costat de les criatures treballant per construir un món millor o estem abocats a l’abisme. I us ofereixo un tast. Ara que parlem d’escola inclusiva, en Tonucci reclama l’escola exclusiva, que reivindica el valor i l’ús de tots els llenguatges. En la mesura que la fem exclusiva la construïm més inclusiva encara. I és que les paradoxes ja les tenen, aquestes coses.

Si en Tonucci es va meravellar quan va escoltar i sentir que el seu fill deia “He descobrit”, jo us puc assegurar que amb aquesta lectura fareu grans descobriments i si coincidiu amb ell enfortireu els arguments que us són familiars i si us obre nous interrogants tot això que li deureu.

El tercer llibre té un títol llarg: Les relacions interdependents entre persones, generacions i institucions. Canviar les relacions desmuntant els estereotips. L’autora és Maria Jesús Comellas, doctora en Psicologia, professora emèrita de la UAB i directora del grup  GRODE , Grup de Recerca, Orientació i Desenvolupament. El llibre l’ha publicat Octaedro.

La Maria Jesús posa en relleu la importància de la interdependència en un món cada dia més globalitzat i sotmès a pressions derivades de l’acceleració dels canvis. M’ha interessat d’una manera especial, i per raons personals, el capítol que dedica a l’envelliment actiu i el valor que té en el debat social sobre qualsevol tema la reflexió que podem aportar els que ja tenim més passat, molt més, que futur i que confiem que el futur no ens castigui gaire.

Presenta la interdependència com un repte que ha de compartir la família, l’escola i la comunitat, sense oblidar que en aquests processos que ens porten a la necessitat de compartir hem de tenir presents els elements emocionals i els cognitius.

Les generacions que composen el mosaic social tenen les seves necessitats pròpies, però convé saber veure el dibuix general quan les tenim totes presents. Aleshores ens cal treballar per millorar l’encaix de les unes amb les altres. Crec que la lectura d’aquest llibre ens dóna molts elements d’interès.

I acabo amb el llibre publicat a Tusquets editores La sabiduría de lo incierto, de Joan-Carles Mèlich, doctor en Filosofia a la UAB i autor d’un conjunt de llibres de filosofia de l’educació que, al meu entendre, són fonamentals per entendre i assumir la responsabilitat d’acompanyar i orientar les noves generacions en el descobriment del món i per entendre que la feina dels mestres s’inscriu, per tant, en un marc ètic, no pas moral.

El títol el manlleva d’unes paraules de Milan Kundera. En Mèlich coneix profundament la filosofia –només cal veure les dues vegades que parla en el llibre, i ho cito com a exemple, del mite de la caverna– però fonamenta bona part del seu pensament, sempre allunyat dels corrents metafísics, en la literatura, en el cinema, en la pintura, en la música. Per tant, en aquest llibre hi trobem reflexions que provenen de filòsofs centrals en la història del pensament al costat de novel·listes, sobretot novel·listes, gent de cine, músics i pintors, sobretot de Goya.

Però el més destacat, a més de la cura que té l’autor de concretar-nos el sentit i el significat dels conceptes que fa servir, és el seu paper de lector. Si hi ha diferents Mèlichs, aquí ens trobem amb un de ben concret: el Mèlich lector i relector, aquest Mèlich que he gaudit personalment quan formava part del seminari sobre lectura que coordinava.

A més d’un pòrtic molt clarificador, el llibre es divideix en dues grans parts. La primera es diu La herencia de una biblioteca, on revisa aquesta biblioteca ordenada que heretem els humans quan arribem a un món que ja té uns llenguatges determinats que l’expliquen, el clarifiquen alhora que el converteixen en un problema que reclama el nostre pensament i la nostra acció. La segona part és La condición lectora, i aquí descobrim la fusió del Mèlich lector amb el Mèlich mestre de futurs i futures mestres. Llegir-lo i veure’l donar lliçons, que no classes, t’enriqueix per sempre més. I més encara.

Llegir és una forma de vida i un acte d’amor, podria ser el resum més resumit de les més de quatre-centes pàgines del llibre. Al final un regal immens: tres capítols dedicats a tres figures femenines, al seu paper en el relat que les inscriu, al seus gestos, a les seves paraules, accions i silencis.

La portada és tota una declaració de principis i les il·lustracions d’algunes pintures que Mèlich comenta enriqueixen aquest llibre d’un home savi que ens explica què vol dir per ell ser lector i com aquest ser, sempre insuficient, perquè les obres estan obertes a noves lectures, dóna sentit a la seva vida.

I ja hem arribat al final de les quatre recomanacions que es poden afegir a les vint-i-quatre de l’amic Carbonell. Només quatre, però, ja ho he dit al principi de l’article: vaig convidat a una festa i només hi porto el vi, la invitació a llegir i a rellegir fins a la fi dels temps.