Opinió

Vénen temps d’insubmissió

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista

Al llarg de tot aquest curs he estat invitat sovint a parlar sobre la LONCE. Per suposat, per molt que la miri segueixo sense trobar-li cap virtut educativa. En acabar, sempre he rebut la mateixa pregunta: “i ara que podem fer?”. Darrere la llista col·lectiva -creativa i innovadora- de les coses a fer sempre apareixia la idea de com cercar formes d’oposició activa a la seva implantació. Mestres i professors sensats s’interrogaven, des de la seva professionalitat educadora, com podien fer objecció de consciencia a la Llei o declarar-se educativament insubmisos per a seguir les instruccions de l’administració que els paga a final de mes.

Els pares i mares han trobat la resposta. La FAPAC acaba de posar en marxa LA XARXA DE LES ESCOLES INSUBMISES. Ara, els professionals de l’educació ho tenen més fàcil per seguir defensant allò que és la seva professió i que la LOMCE posa greument en perill. Poden si més no respectar les insubmissions dels pares i mares. Poden fer una mica més i estimular-la. Encara una mica més i col·laborar activament en compartir amb pares i mares les raons per les que la llei va en contra de tota la comunitat educativa. També, es cert, poden passar del tema i deixar clar que, en realitat, la Llei els agrada i són professionals d’un món que mai hauria de tornar.

Amb la seva Xarxa els pares i mares han començat a recordar a les autoritats que són els responsables de l’educació del seus fills i filles i que no estan disposats a que ho siguin com mana el ministre Wert i recolza el Departament. No estan disposats a produir danys innecessaris en la seva infantesa, no estan disposats a deshumanitzar-los, no estan disposats a privar-los d’estímuls i oportunitats necessaris per a viure i conviure en la societat actual. Com que tot això s’imposa, diuen, cal fer allò que és inevitable quan les lleis són injustes: negar-se a acomplir-les.

Per què i a què cal oposar-se? Podem compartir els seus arguments:

1. El servei “públic de l’educació” no pot ser privatitzat. L’escola no pot regir-se per les regles del mercat.
2. Si educar és una tasca de tots, l’escola no pot ser un lloc per ensenyar assignatures que decideixen a Madrid (tampoc unilateralment a Barcelona).
3. Si la llengua del país és un instrument de comunicació, comprensió del món i convivència no pot ser tractada com una assignatura que comparteix horari amb d’altres idiomes.
4. L’escola no és el lloc per donar sortida a diferents talents en itineraris separats sinó per a estimular i per a construir oportunitats que puguin compensar les desigualtats (els “talents” són el resultat). Els pares no poden acceptar la segregació i la classificació anticipada (ni dobles titulacions, ni carrerons sense sortida en l’educació obligatòria).
5. La religió no té cabuda en l’espai del pensament científic. Els pares es neguen a tenir que escolli-la o a que es destinin diners públics a ensenyar-la.
6. Els pares i mares formen part de la comunitat educativa. No són simples actors secundaris als que l’escola consulta quan li va bé. Objecten una escola en la que no poden participar en definir com és el dia a dia de l’educació dels seus fills i filles.

De la mateixa manera que els moviments socials alternatius han superat a la dinàmica de molts partits, ara podria ser que la dinàmica de pares i mares posés contra les cordes els professionals i el Departament d’Educació. Hauran de definir-se sobre com aplicar una llei fent tot el contrari del que diu (per exemple: seguir atenent la diversitat però no fer repetir, facilitar l’aprovat general de les proves acadèmiques externes, globalitzar les matèries, posar l’activitat més “guay” de l’escola en el temps de la religió, etc.). Venen temps d’enginyeria educativa creativa.