Vides que comencen pobres

Atenem un petit infant a qui fa mesos que li tocaria caminar. Amb molta facilitat pensem que es tracta d’endarreriments en la psicomotricitat. No sempre apareix la pregunta de si el terra de l’habitació rellogada en la qual fa temps viu amb la seva família li permet gatejar. Altres vegades hem de considerar situacions en les quals veiem com un altre infant guarda total silenci i cerquem la causa en un alentiment no previst en la psicologia evolutiva dels silencis. Però oblidem amb facilitat comptar les hores de soledat en una família que treballa de sol a sol. Què pot succeir quan els primers anys de vida transcorren emmig de la pobresa familiar?

Sempre es necessita un mínim de contes

Pensar en la pobresa és voler descobrir com la situació econòmica familiar posa en risc les possibilitats educatives dels pares i, privant d’oportunitats, compromet el desenvolupament dels fills. Quan es destaquen els impactes de la pobresa sobre les vides infantils s’ha de posar en relleu com els diferents entorns i contextos fan possible, estimulen o dificulten el desenvolupament. Així, la pobresa pot generar entorns de privació, contextos de més complexitat educativa.

Tanmateix, tots el períodes vitals no són iguals, hi ha etapes crítiques, períodes de la infància en els quals les privacions o les dificultats tenen costos estructurals, poden generar impactes de més incidència. Un d’aquest períodes és la primera infància –especialment de 0 a 3 anys–. El desenvolupament del cervell –la construcció de la seva complexitat– depèn, des dels inicis de la vida, de la qualitat i la quantitat d’estímuls que l’infant rebi interactuant amb el seu entorn. Tot el seu desenvolupament psíquic dependrà d’aquests estímuls. El desenvolupament mental depèn en gran mesura de la qualitat de la criança. Podem dir que les formes amb què pares i mares van donant resposta a les necessitats bàsiques del petit infant, les formes amb què acompanyen el seu procés de desenvolupament, condicionen de manera profunda com serà l’infant i com es relacionarà amb els altres.

El nucli central de les respostes, de les ajudes realment positives, dels recursos per a aquestes edats quan estan impactades per la pobresa familiar, està en com garantir les relacions, les interaccions primerenques, el clima infantil del dia a dia. Garantir que les interaccions amb la família, amb altres adults, amb altres infants, esdevenen estructuradores del creixement, de la forma de ser, de la forma de relacionar-se. Hi ha un mínims d’entorn que cal garantir. Un mínim de contes, de jocs i joguines, de sortides al parc. Un mínim de relacions amb altres infants i altres adults. Un mínim que la pobresa no pot suprimir.

Les primeres marques de la pobresa

Els primers anys de vida sempre són crítics i especialment incompatibles amb vides marcades per l’estrès de la supervivència i per l’absència d’altres suports que puguin compensar mancances, apaivagar impactes. El desenvolupament sempre té a veure amb temps, espais, relacions de qualitat que la pobresa no hauria de destruir, que les respostes haurien de reconstruir.

Com pot acabar sent un desenvolupament empobrit? Què pot quedar compromès? Intentarem fer-ne una llista parcial.

1. L’embaràs és, majoritàriament, una realitat il·lusionant en qualsevol vida. Però és una realitat que la pobresa pot convertir en inquietant.
2. Quan pares i mares no poden estar per l’infant que ha nascut, quan la pobresa fa que no puguin cobrir de manera estable les seves necessitats, aquest té dificultat per situar-se amb un cert equilibri (homeòstasi) en el món en el qual acaba d’aterrar. Es pot instaurar la inseguretat, el caos de no sentir si la demanda i la necessitat tindran resposta i com serà aquesta.
3. Els primers mesos seran determinants per a la vinculació. Tenir recursos determinarà la possibilitat de construir vides interconnectades. Possibilita la vivència del petit infant de ser important per a algú, que no perilla, que comprova amb experiències emocionals, vivències i afectes com els adults estan presents en el seu món.
4. Tota infància és una cosa de dos. Si la pobresa empobreix la interacció de l’infant amb persones que són –han d’esdevenir– significatives per a ell, no es podrà descobrir i sentir-se com a subjecte diferent. La reducció de l’espai o l’amuntegament de la llar d’una habitació o un infrahabitatge, per exemple, dificulten a l’infant diferenciar-se, sentir-se subjecte separat i únic.
5. Igualment, si no està segur, perquè no li ho demostren cada dia, perquè els adults importants no estan disponibles (pares que han hagut de marxar, mares que han de treballar tot el dia), no tolerarà les separacions, els malestars, les frustracions, no podrà construir límits per al seu món interior.
6. Són temps especialment significatius per a les capacitats de comunicació i de relació. La preocupació per l’impacte de la pobresa té a veure amb com aquesta destrueix les experiències de diàleg.
7. Necessita adults disponibles per ajudar-lo a descobrir el món, a pensar-hi, a recordar-lo, a anar donant-li sentits
8. També són períodes especialment sensibles per als pares, és una etapa sensible per a les famílies. No tan sols caldrà garantir que la pobresa no impedeix construir una vinculació saludable, estable, també és un moment extraordinari per aprendre a fer de mare, de pare.

La dosi mínima de mare garantida i el primer espai educatiu

Els objectius de l’atenció sempre són dos: com fer possible que els pares i mares facin de pares i mares i, alhora, com facilitar al petit infant el que ara la família empobrida no pot facilitar. Per a qualsevol petit nadó és imprescindible –no és renunciable– un sistema de criança que garanteixi l’aferrament, la vinculació, la singularitat de la relació amb una “mare” –un pare, una persona adulta cuidadora–. Aquesta relació ha de ser intensa, de qualitat, segura, estimuladora, personal, particular. Sobre aquesta relació es construirà l’entramat d’afectes, vivències i experiències que el faran sentir-se únic i important.

Això no pot dependre de la pobresa. Hi ha uns mínims (en temps, en qualitat de vida de la “mare”, en interacció preocupada per la vida del petit infant) que han de ser garantits.

D’altra banda, avui està perfectament demostrat que poder anar a un espai educatiu infantil els primers anys de vida és una de les principals maneres de compensar els dèficits educatius que la pobresa genera en l’entorn familiar. A més, tot infant té dret a passar temps amb altres infants, a descobrir el món jugant, a sentir veus segures diferents de les de casa.

Ni la millor de les famílies no ho pot proporcionar tot. La llar d’infants crea entorns d’experimentació per descobrir progressivament el món. Permet descobrir l’estima i la seguretat que proporcionen altres persones adultes. Fa descobrir els altres, confrontar-se i estimar. Genera estructures cognitives a partir de múltiples formes d’aprendre enmig de diverses felicitats. Contribueix, amb el domini de rutines i petits hàbits, a fer que neixi la dosi raonable d’ordre en el caos inevitable dels desitjos i les emocions dels inicis de totes les vides. Tot això és necessari per a tothom i esdevé imprescindible quan l’entorn està empobrit.

Llegir el document sencer del que ha sortit aquest resum