Cal lluitar per evitar la consolidació dels centres gueto

Hem tancat el cercle: des de les escoles o aules pont de finals dels anys 70 del segle XX hem arribat als centres gueto en ple segle XXI

Joan M. Girona
 
 

S’està parlant força a nivell escolar de canvis, d’innovacions, de renovació pedagògica. Benvingut sigui el debat. Però es parla molt poc de la guetització de centres escolars arreu del país.

Quan vaig començar a treballar de mestre, l’any 1973, hi havia aules pont per alumnat gitano. Aleshores hi havia molt poc alumnat estranger de països pobres. Les aules pont estaven pensades per preparar els infants gitanos a fi que poguessin escolaritzar-se a les escoles ordinàries amb la resta de nens i nenes. No cal dir que aquesta fita no s’aconseguia gairebé mai i les aules pont es convertien en veritables aules pou per als que hi havia dins. La preocupació per les famílies en risc de marginació era una preocupació paternalista i caritativa. Existia el Patronato de Suburbios format pel bisbat de Barcelona, el govern civil i la delegació del MEC. El Patronato volia atendre sobretot els gitanos. Es van crear escoles als nuclis de barraques més importants. A Barcelona, per exemple, al Camp de la Bota i a la Perona. Després de la mort del dictador i la restauració de la Generalitat de Catalunya es va intentar revertir una mica la situació: esaparició de les aules pont-pou, creació d’escoles d’Acció Especial, programes de compensatòria… Poc a poc i amb l’objectiu de fer una educació intercultural es van anar escolaritzant, els anys 80 del segle passat, totes les criatures a les escoles properes al seu domicili. Hi havia també presència d’alumnat estranger en situació econòmica precària; l’alumnat gitano ja no era tan protagonista.

La barreja de tothom va encendre les alarmes; el racisme i el classisme es van fer notar. Famílies autòctones procuraven portar els seus fills o filles a escoles públiques o concertades amb poca o nul·la presència d’alumnat diferent a la majoria. Veient que començava un procés de guetització, des del departament d’Ensenyament, els anys 1987-1989, es va enviar una circular a totes les comissions de matriculació –aleshores es feia servir el correu postal– on el Director General d’Innovació, el malaguanyat Ramon Juncosa, signava una recomanació, redactada des del Programa d’Educació Compensatòria. L’objectiu era que cap escola concentrés una proporció d’alumnat gitano o estranger diferent a la composició del seu barri. Excepte a algunes localitats, la recomanació no es va complir.

Però allà on el Programa d’Educació Compensatòria podia intervenir directament sí que es va dur a terme, per exemple a Riu Sec (municipi de Ripollet). Unes 200 criatures gitanes, portugueses la majoria, vivien en rulots o barraques a la llera del riu; es van escolaritzar entre totes les escoles públiques i concertades de Ripollet i Cerdanyola del Vallès. Malgrat l’oposició municipal i les resistències de la inspecció i dels serveis territorials del Vallès, que optaven per escolaritzar-los a part. La decisió del director general va prevaldre. Si es va fer fa 30 anys, ¿per què no es pot fer avui?

Com podem constatar, les recomanacions de finals dels 80 no van tenir èxit, el Departament no es va atrevir tampoc a convertir la recomanació en una instrucció d’obligat compliment. I uns quants centres escolars s’han anat guetitzant. Hem tancat el cercle: des de les escoles o aules pont de finals dels anys 70 del segle XX hem arribat als centres gueto en ple segle XXI. Es va intentar l’escolarització en pla d’igualtat, es va intentar l’educació intercultural i antiracista però no es va acabar de dur a la pràctica. Les ideologies racistes i classistes i els interessos electorals dels governants ho van impedir. La tasca dels mestres i educadors socials del Programa d’Educació Compensatòria, la implantació d’escoles d’Acció Especial amb més recursos… No va ser suficient.

Posem un exemple ben actual. L’escola Alcalde Marcet del barri de Puiggener de Sabadell és un centre guetitzat. S’hi escolaritzen alumnes gitanos i estrangers en situació econòmica precària. El barri de Puiggener no té aquesta exclusiva composició. La resta de famílies escolaritza els seus fills a escoles un xic allunyades. El projecte educatiu de l’escola és dels millors del país. El centre rep visites de persones i entitats interessades en veure la seva aplicació. La dedicació de les mestres del claustre és total. Però la situació de gueto no millora. ¿Per què? Ni les administracions (Departament d’Ensenyament, Ajuntament de Sabadell), ni les associacions (de pares i mares, de veïns…) ni altres professionals de l’ensenyament (mestres, professorat…) diuen res; miren cap a un altre costat. Diria que n’estan contents i contentes: les famílies en risc, escolaritzades a part, deixen tranquil·les la resta. Els governants pensen que així tindran els seus vots, altres famílies o mestres pensen que les seves escoles estaran millor sense segons quin tipus d’alumnat. Són les ideologies, és el racisme i el classisme que impregna una gran part de la població dels nostre país (i de la majoria dels països europeus) el que impulsa aquests comportaments. Uns comportaments que posen en qüestió la necessària cohesió de la societat. Així mantenim els gitanos i altres col·lectius minoritaris invisibilitzats.

Si les escoles no són inclusives, no acullen a tot l’alumnat del seu entorn proper, no estarem fent una bona educació, no estarem ajudant totes les persones a sentir-se membres de la societat. No n’hi ha prou amb solucions d’emergència, allargant l’escolarització de primària fins a l’ESO en uns mal anomenats instituts-escola. Els infants quedaran marcats, interioritzaran la seva situació d’exclusió i la majoria de la societat identificarà marginació, pobresa i exclusió amb cultura gitana o estrangera. Un flac favor al futur del país, un procés invers a la cohesió social que tota societat necessita per progressar i millorar la situació vital dels seus membres. Encara, i avui més que mai, hem de continuar reivindicant-ho. És una responsabilitat de tothom.

Joan M. Girona
Sobre Joan M. Girona

Mestre i psicopedagog Més articles