Caminar per la ciutat: a cada pas una vivència, a cada lloc una emoció

En aquestes nostres ciutats tan ordenades, tan adultes, tan planes i monòtones, veure un grup d’infants desplaçant-s’hi dibuixa una imatge alegre, engrescadora i, al mateix temps, evidencia que la majoria de ciutats no estan pensades per a infants

Mireia Folguera
 
 

Foto: Jaime Sánchez-Rubio

Poca gent posa en dubte que vivim una època de canvi on les antigues estructures econòmiques, polítiques i socials estan sent revisades per tal de donar una resposta més adient a les noves necessitats. Això també es veu reflectit en l’educació, on la tendència és ampliar la mirada i considerar l’acte educatiu com allò que s’esdevé a l’escola però no només. Efectivament, són cada vegada més les veus que reclamen altres espais com a generadors d’aprenentatges. Espais com la família, l’entorn immediat i lúdic, així com la pròpia ciutat són contenidors de processos d’aprenentatge i, com a tal, han de ser cuidats perquè ho puguin afavorir. No tinc intenció en aquestes línies de fer un repàs d’aquests diferents àmbits d’aprenentatge sinó de reflexionar, modestament, sobre el caminar dels infants per la ciutat i tot allò que suposa, o pot arribar a suposar, tant a nivell d’aprenentatges vivencials com a bagatge d’experiències que, al mateix temps, permetin potenciar ciutadans actius, implicats i inclosos en la vida de la ciutat.

Els trajectes des de l’escola

Gran part de les escoles, en major o menor mesura, comprenen que tan importants són els aprenentatges fets a l’aula com els que es donen a fora de les seves parets. Sortir de l’escola és habitual: observar el món en primera persona, participar de la vida del mercat, acudir a centres d’art, explorar la muntanya o passar una bona estona al mar són activitats que, sortosament, ja formen part del currículum. En totes elles s’hi dóna un aspecte comú que cal tenir present i que sovint passa desapercebut de tan evident que és: desplaçar-se per la ciutat, caminar i fer trajecte per a dur a terme l’activitat. Així és: quan a l’escola es dóna una activitat que implica fer el mateix recorregut cada setmana perquè es fa una sortida al mateix lloc –posem pel cas perquè es va a la piscina o es visita un centre de gent gran, per dir un exemple– es camina per la ciutat, evident, oi? I fantàstic, diria jo, perquè es traça un camí ple de vivències i aprenentatges que es capten pas a pas. Aquesta acció que per la majoria d’adults ha passat a ser un mer trasllat d’un cantó a un altre (Tonucci, 1997) pels infants encara és font de plaer i aprenentatge viscut a través de tots els sentits.

A cada pas, un camí traçat

No es camina sol per la ciutat. De fet, la ciutat en ella mateixa, està constituïda a través del caminar de la gent que hi ha passat i hi segueix passant dia rere dia, traçant recorreguts a través de les seves passes. Caminar per la ciutat suposa conèixer l’entorn immediat en què ens situem. En aquest desplaçament, doncs, entren en joc un seguit de connexions, de relacions i descobertes que permeten al passejant sentir-se part de l’espai on viu. És així com, també a l’escola, cada vegada que fem un camí per la ciutat suposa molt més que un mer desplaçament: es tracta d’una acció que situa als infants en la ciutat, els fa entrar en contacte directe amb ella, al mateix temps que esdevenen visibles als ulls de la resta de persones que hi circulen. L’Escola surt al carrer i els aprenentatges són vivencials.

En aquestes nostres ciutats tan ordenades, tan adultes, tan planes i monòtones, veure un grup d’infants desplaçant-s’hi dibuixa una imatge alegre, engrescadora i, al mateix temps, evidencia que la majoria de ciutats no estan pensades per a infants (ni per a la gent gran, però això ja formaria part d’una altra reflexió). Els infants surten al carrer i ho fan ocupant l’espai amb la seva veu, detenint-se a observar cada activitat que s’hi dóna, saludant a qui es troben pel camí, fent que els cotxes i les motocicletes s’aturin al seu pas. I això, estimades, ja és suficientment preciós com per valorar-ho i potenciar-ho.

És preciós perquè trenca amb el moviment monòton i gris de qui va d’un cantó a un altre sense fixar-se en gaire cosa més. És preciós perquè fa evident que a la ciutat també hi viuen persones menors de 20 anys que tenen dret a fer ús de l’espai públic i a reclamar com volen que sigui aquest. I és preciós perquè incomoda. Sincerament, qui no ha vist algú de mal humor perquè s’ha creuat amb un grup nombrós de nens i nenes caminant i que detenen el seu atrafegat pas? Incomoda i davant d’allò que és incòmode hi ha una possibilitat de millora. I queda tant per fer perquè a la ciutat hi convisquin persones de diferents edats amb igualtat de drets i oportunitats…

Sí, molt d’acord però, on queden els aprenentatges? Som mestres! Algú es pot preguntar com pot haver-hi aprenentatge en aquest recorregut i la resposta és fàcil: només cal veure’ls caminar. Els infants viuen l’experiència del trajecte a través de tots els seus sentits i ho fan setmana rere setmana, faci fred, calor o plogui. Quan es mira el cap amunt dins de l’escola s’hi veu un sostre i els florescents, quan ho fem a l’aire lliure hi veiem els núvols, el color del cel, el sol (Ritscher, 2006)… Quina millor manera de conèixer les estacions de l’any i el clima que viure’l en la pròpia pell? Al parvulari sabem que els infants necessiten viure experiències i tenir sensacions per poder anar construint el seu coneixement. Aquestes vivències són la base sobre les que construiran tot el seu aprenentatge futur i és per això que cada ocasió de moviment, de manipulació, d’experiència és ben rebuda per mestres i alumnes. Per nosaltres perquè sabem que és font d’aprenentatge. Pels infants perquè a part d’informació els proporciona plaer.

No només això. A cada sortida de l’escola els infants conquereixen la ciutat, s’apropien d’una parcel·la i la fan seva. Avui, tot i que cada vegada estem més conscienciades en la importància d’un espai públic adient a tothom que el trepitja, encara costa desprendre’ns de concepcions parcel·lades de la ciutat, on els infants tenen el seu espai de joc, la gent gran els seus casals i els joves els seus espais d’oci i relació. Sembla que només a les persones adultes, productives i consumidores se’ls permet que ocupin gran part de la ciutat en les seves activitats. I si deixem que també els nens i les nenes ho facin? I si deixem que descobreixin els racons immediats de l’escola? Que hi estableixin un (con)tacte personal i se’l facin seu des de la seva pròpia mirada? Si acompanyem aquests processos amb la cura que demanen, segurament ens sorprendrem de com canvia la ciutat des de la mirada d’aquestes persones de poca edat. Segurament, molts espais urbans, als seus ulls, passaran a ser fantàstics i engrescadors i altres no els oferiran cap motivació. I m’atreviria a dir que poques vegades coincidirà amb la nostra visió adulta.

Caminar amb els cinc sentits. Caminar amb tacte

Si en els adults s’entén el caminar com el desplaçament motor on, principalment, entra en joc la vista, en els infants això s’amplia a tots els sentits. Els nens i les nenes caminen i observen, però també escolten cada so que prové del carrer, oloren cada flaire per on passen i, sobretot, toquen cada textura i objecte que troben. Així doncs, observant als infants caminar, ens adonem que el sentit de la vista és important però el del tacte també és bàsic. Ja s’ha dit que els nens i les nenes caminen i en aquest caminar se situen en la ciutat. Cada vegada que toquen una paret, una barana, un arbre o un cotxe, estan reconeixent el camí que tracen. Els edificis tenen una textura pròpia en la seva façana i ells les saben reconèixer. No és el mateix la fredor del ciment que les rugositats simpàtiques d’algunes cases, o el caminet que es pot seguir amb el dit d’una façana propera a l’Escola. I què dir de les lletres que hi ha situades a la paret! Unes lletres que coneixen, que les tenen al seu nom i que “són seves”.

Així és com, a cada pas, s’estableix un contacte directe amb l’entorn. Un entorn del qual s’apropien al mateix temps que en formen part, cosa impensable si restessin sempre tancats dins els límits de l’Escola. Tonucci explica en el seu llibre La ciutat dels infants, que a Reggio Emilia, terra d’educació infantil d’on prendre experiències, una escoleta caminava amb els alumnes per la ciutat d’una forma innovadora: una educadora sortia a passejar amb un infant i, en acabar, aquest havia de guiar a la mestra en el camí fins a casa seva. El resultat d’aquesta atractiva activitat sorprenia a les pròpies educadores ja que s’adonaven que la majoria dels infants eren totalment capaços d’arribar a casa seva usant un sentit de l’orientació propi, poc condicionat a arguments racional i adultocèntric. Els infants se situen a l’espai de manera diferent a la nostra i potenciar-ho és gairebé una obligació per poder donar resposta a la seva necessitat de desplaçament i orientació en el terreny. Potser massa sovint se’ns oblida que hem sigut nòmades i que, amagat entre el nostre ésser modern, hi ha un ancestre que desitja seguir caminant pel territori que observa.

I què fem amb tot això?

No seré jo qui doni ara lliçons a tenir present en l’organització curricular però, sincerament, perquè tants llibres i activitats didàctiques per explicar l’entorn immediat si el poden trepitjar tant poca estona quan estan a l’escola? Si visquéssim ben a prop del mar preferiríem baixar a la platja cada dia o mirar documentals marítims a través de la televisió? És més, cada curs augmenta el col·lectiu de mestres i ampas mobilitzats en el camins escolars i això és fantàstic però, hi si anem a més? Si només oferim itineraris que connectin casa seva amb l’escola el que els estem dient és: et facilitem les coses per arribar aquí però d’aquí no en surts tan fàcilment. I, així, la seva realitat segueix parcel·lada i més endavant ens preguntarem on són els adolescents a la ciutat i, quan aquests siguin adults, perquè ja no hi ha tanta cultura de barri. Si més no, proposem-nos mirar diferent els desplaçaments escolars i donem-li un lloc ben a prop de l’activitat lúdica. Un lloc de gaudi i d’aprenentatge i, deixeu-m’ho dir, de dret dels infants.


Bibliografia
CABANELLAS, Isabel; ESLAVA, Clara (coords.): Territorios de la infancia. Diálogos entre arquitectura y pedagogia, Barcelona. Graó (2005)
RITSCHER, Penny: El jardí dels secrets, Barcelona. Assossiació de mestres Rosa Sensat (2003)
TONUCCI, Francesco: La ciudad de los niños, Barcelona. Graó (1997)

Mireia Folguera
About Mireia Folguera

Llicenciada en filosofia i graduada en educació infantil. Actualment treballo de mestra a l'Escola Can Rull de Sabadell. Compagino la meva professió amb la reflexió sobre temes de pedagogia, urbanisme i el dret a l'activitat lúdica dels infants i les persones en general en diferents grups de treball i tallers. More Posts

5 Comentaris on Caminar per la ciutat: a cada pas una vivència, a cada lloc una emoció

  1. Alba Sanuy // 05/06/2018 a les 11:07 // Respon

    Genial el que es despren de les teves paraules. Ciutats per als infants, per a estar, per a ser i crèixer amb elles. Això ajudaria a que d’adults estimésim la nostra ciutat i fóssim proactius en millorar-la i reclamar que els carrers fóssin cada cop més per ESTAR, simplement. Gràcies Mireia!

  2. Jess Rodriguez // 05/06/2018 a les 12:48 // Respon

    Un artícle genial!!
    Sóc molt fan de les idees que s’extreuen dels llibres del Sr. Tonucci i del que reflecteixes a l’article.
    Crear ciutats pels mes petits, crear espais per que es sentin segurs, puguin sortir a descobrir la vida i gaudir del seu entorn.
    Exigim mes parcs,zones verdes, espais sense cotxes, menys cartells de prohibit jugar a pilota, prohibit anar en bicleta o prohibit trepitjar la gespa!!!

  3. Una gran dosi de realitat en les teues paraules i plenes de coneixement. La desconnexió entre l’ensenyament i l’aprenentatge és total a les escoles on els nostres nens s’avorreixen cada dia.

  4. Totalment d’acord amb les teves paraules Mireia, unes paraules que fan reflexionar sobre tot el que ens envolta i com pot arribar a envoltar-nos i proporcionar-nos experiències i aprenentatges tan sols fent-hi una mirada més oberta i involucar-nos-hi dins. Som-hi a experimentar i a crear nous espais d’aprenentatge que tenim a prop i a l’abast!

  5. Fa un parell de mesos, la classe de l’Adrià va fer una sortida a la cerca de containers del barri durant la “setmana del reciclatge”. Quan li vaig preguntar “que has anat avui amb l’escola a veure containers?”, em va respondre “no mama… l’escola esta enganxada al terra, hem anat els nens”. ^^
    És una pena que la societat estigui tant allunyada d’aquesta visió que exposes. I la comunitat educadora?? La realitat són hores i hores a p3 invertides en escriure el teu nom, en dibuixar dins de patrons…

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*