ENTREVISTA

Coral Regí: “Si el nen crea llenguatge i pensament propi, és que ha après”

Entrevista a Coral Regí, directora de l'escola Virolai de Barcelona: "La missió del mestre no és fer una classe molt bona, sinó que el nen aprengui"

Pau Rodríguez
 
 
 

Coral Regí, directora de l'escola Virolai de Barcelona, durant l'entrevista / SANDRA LÁZARO

Coral Regí, directora de l’escola Virolai de Barcelona, durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO

Coral Regí és inquieta i salta d’un tema a l’altre: canvi educatiu, noves tecnologies, creativitat, treball per projectes… Aquesta inquietud, assegura, està també en l’ADN del centre educatiu que dirigeix, el Virolai, situat al Turó del Carmel, mirador privilegiat de la ciutat de Barcelona. Aquesta escola concertada fa dotze anys que va engegar un procés de transformació amb l’objectiu de que el que aprenen els seus alumnes a l’escola els sigui útil per al dia de demà. Tan fàcil de dir i tan complex de portar a la pràctica. Pel camí han decidit potenciar el treball globalitzat –en aquesta entrevista ens explicarà en què consisteix– i les competències socials, comunicatives i digitals.  

En què ha consistit el replantejament educatiu de la vostra escola?

D’entrada cal dir que la nostra escola té la inquietud en el seu ADN. El projecte educatiu, que té més de 40 anys, ja contempla que no menys del 40% de les activitats les fem en equip. Però sí, ens vam plantejar que les estructures del centre no es corresponien al moment actual, i vam desenvolupar tres estratègies per assolir en 15 anys els canvis educatius necessaris: buscar noves metodologies –treball cooperatiu, projectes, webquest…– amb molta formació del claustre, abandonar el marc dels continguts i treballar per competències, i plantejar un enfocament globalitzat de l’aprenentatge. El canvi educatiu passa per una transformació de tot l’equip, i mai és d’avui per demà. Nosaltres portem 12 anys i et diria que no hem arribat enlloc, i mai no hi arribarem.

A què et refereixes?

A que l’escola ha d’educar pel demà, i com que el demà és tan variable, el format de l’educació ha de ser molt adaptable, poc rígid. M’esgarrifo de pensar que al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya s’hi publiqui algun dia com hem de treballar per projectes, per exemple. Els centres han de tenir autonomia per poder adaptar els aprenentatges.

Però sempre has de partir d’un tronc comú, uns objectius a partir dels quals adaptar els aprenentatges. Quins creus que serien?

En primer lloc garantir una formació en valors sòlida, que prepari ciutadans resilients, solidaris, amb competències socials, amb cultura emprenedora –no en el sentit de negoci, sinó de saber conduir la teva vida–… Persones amb capacitat d’empoderament. I sí, hi ha d’haver un tronc de competències comunes per assolir. Per mi les comunicatives en tots els llenguatges són clau: llegir, escriure, parlar bé, conèixer els registres, capacitat de raonament… I a partir d’aquí obrir-los al món perquè no perdin mai la il·lusió per aprendre. També treballar a partir del fracàs. La cultura Mediterrània no només el penalitza, sinó que l’amaga! Als alumnes els hem de dir: “T’ha sortit malament? Que bé! Com és? Analitzem-ho!”. El fracàs no t’ha de ferir l’autoestima, t’ha d’oferir reptes per millorar. En resum: peus arrelats a l’entorn, fortalesa interior i a partir d’aquí eines per seguir aprenent.

Aprendre a aprendre, és això? 

Sí, i això avui implica sobretot saber gestionar informació. El paper del mestre no desapareix, com se sol dir, sinó que puja de registre. El professor ha d’ensenyar a cercar diferents fonts d’informació –ningú aprèn d’una única font–, a analitzar amb sentit crític, a resumir, a verbalitzar. Tot el procés de curació de la informació fins arribar al punt sublim de l’aprenentatge: que el nen sigui capaç de formular-ho amb les seves pròpies paraules. Si el nen crea llenguatge i pensament propi, és que ha après. Si arriba a casa i explica Gaudí als seus pares, ha après. Aprenem el que utilitzem immediatament i el que sabem ensenyar.

Com es trasllada això a la pràctica diària de l’aula?

Els alumnes, quan ja han après alguna cosa, l’expliquen als seus companys. Un exemple: l’altre dia els nens de P-5 van anar a Cinquè i Sisè a explicar una cosa que havien après. I no és un joc, eh? És importantíssim. A vegades quan es parla de canvi educatiu la gent es pensa que és una moda o una diversió, que ens agrada el novisme… i no! Porta molta feina tant per l’alumne com pel professor. Per l’alumne és més fàcil arribar a classe, que li facin un esquema a la pissarra i que l’endemà li ho preguntin.

Coral Regí, directora de l'escola Virolai de Barcelona, durant l'entrevista / SANDRA LÁZARO

Coral Regí, directora de l’escola Virolai de Barcelona, durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO

Has mencionat que en la vostra transformació heu apostat pel treball globalitzat. En què consisteix?

En un enfocament educatiu que va més enllà d’una matèria en concret o del contingut d’un llibre de text. No sempre significa treballar totes les matèries a la vegada, a vegades pot significar no treballar-ne cap de concreta. No és sinònim d’interdisciplinarietat. Podem abordar a classe la cimera de París, si als xavals els afecta, o el big data. Si volem que l’escola serveixi per aprovar exàmens, el sistema d’assignatures funciona perfectament. Si volem que serveixi per a la vida, hem de partir de problemes reals. La teva generació, per exemple, ha après anglès, informàtica i comunicació fora de l’escola, i això és segurament el més important en la teva vida laboral.

Home, vist així, sí.

Perdem el temps! L’aprenentatge globalitzat ha d’introduir les competències per a la vida al dia a dia de l’escola.

Però no tot pot ser treball per projectes. Algun dia els alumnes hauran d’aprendre les conjugacions verbals, o les escales musicals. O no?

Sí, nosaltres dividim el temps escolar en una part on fem aquest teball, més instrumental, i després una part de treball globalitzada i una altra d’expressions com la música o la plàstica.

El treball globalitzat pot ser útil per a aprendre qualsevol disciplina?

La meva opinió és que ha de venir de natural. Si fem un projecte sobre la cimera de París podrem aprendre geografia, estadística, ecologia, ètica… Però no totes les matèries, tampoc cal forçar. El que cal és equilibrar els projectes. La ciutat, per exemple, dóna molt joc: es pot treballar des de la perspectiva tecnològica, literària, social, ecològica… També treballem amb períodes interprojectes, durant els quals els nens fan preguntes.

Qualsevol projecte és bo si parteix de l’interès del nen?

No. S’ha d’intentar conjugar. Alguns venen ja donats pels docents perquè requereixen coordinació per part de tots els professors. No tot es pot treballar de forma globalitzada ni tot pot ser plantejat pels alumnes. Però sí que sovint partim de preguntes. L’altre dia un nen es preguntava per què es va enfonsar el Titànic i les seves mestres van utilitzar-ho per treballar la densitat de l’aigua. Es tracta d’incorporar projectes del món real, que aprenguin coses trascendents. Centrar l’escola en l’alumne, una frase que pot semblar òbvia, però és que el dia a dia és molt pervers. A vegades sembla que l’escola estigui feta perquè els professors ensenyin. “Tant bé que explico, tant maco que és el tema, i els alumnes no han après res”, es pregunten alguns docents. És que la teva missió no és fer una classe molt bona, ni explicar-te com els àngels, sinó que els nens aprenguin!

Potenciar competències socials o emocionals pot generar certa incertesa entre els mestres: com saben si els alumnes les estan adquirint?

Valorar qüestions qualitatives sempre és complex. Com mesurem la competència de col·laboració? I els valors sostenibles? No tenim indicadors, però els hem de buscar. Hem de tenir elements que ens diguin si anem pel bon camí. De moment el que ens va molt bé a nosaltres és el feedback dels antics alumnes i dels actuals, és clar.

No hem parlat d’una altra competència que em consta que us preocupa com a centre: la digital. Quin paper juga en el sistema educatiu actual?

Nosaltres estem en un programa que es diu dels usuaris digitals als creadors digitals. No crec en els nadius digitals, ningú neix ensenyat, només que accedeix abans a la tecnologia. Si volem educar persones lliures han de tenir eines de control sobre la tecnologia: saber programar és crucial, conèixer el programari lliure… La capacitat de creació que permeten les TIC és molt potent. En els nostres projectes intentem que els productes finals puguin ser vídeos, infografies, pòsters, webs… Les possibilitats de creació s’amplien. 

No us fa por que augmentin les conductes de risc com el ciberassetjament o l’abús de les xarxes socials?

Hi ha dos principis, que ja els marca el Consell Escolar. Un d’ells és l’autoritat del professor, que marca quan es pot fer servir i quan no una eina digital. L’altre tema és el de les relacions personals i la convivència: no facis servir el mòbil per empipar. La incorporació de les TIC ha de ser inherent. Com li pots dir a un nen que no faci una foto a la pissarra en comptes de copiar-la? Però si ho fem tots! El que hem d’ensenyar-li és a fer-ho bé. Les TIC han de passar a ser invisibles.

Em deies que les TIC tenen més potencial creador, però com es crea un clima escolar de creativitat?

No dient mai que no. Mai dient que una cosa està mal feta, acceptant que hi ha diverses formes de fer. I també demostrar que el procés de creació és cansat. Sovint pensem que el nen creatiu és el que té idees. No, el nen creatiu és el que té idees bones i les acaba plasmant. Ser creatiu requereix un esforç, no és un joc. Sovint associem l’escola antiga a l’esforç i la nova a la filosofia happy flowers. I no, aquesta comporta molt d’esforç! I el professor ha de facilitar, orientar, avisar… Però mai escapçar.

La curiositat es mata fàcilment.

Exacte! I requereix un esforç, té un punt de patiment, de repte. No tenir curiositat és més còmode, és més conformista.

Coral Regí, directora de l'escola Virolai de Barcelona. / SANDRA LÁZARO

Coral Regí, directora de l’escola Virolai de Barcelona. / SANDRA LÁZARO