Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El paisatge actual dels espais públics i privats està omplert de pantalles i càmeres que enregistren, transmeten, ajuden, controlen i funcionen com a grans fonts d’informació. L’etnografia urbana està molt mediatitzada per dispositius, sobre tot mòbils, amb els que convivim diàriament. Ens permeten interactuar per aportar i rebre informació, estimular les relacions socials, contribuir a la dinàmica econòmica i dinamitzar tecnologies que no paren de renovar-se.
El paisatge urbà, familiar i personal canvia i s’adapta a noves realitats que interioritzem i adoptem ja com a normals. Hi ha estadístiques que afirmen que és un ritual consultar WhatsApp i les xarxes socials més de 150 vegades al dia, amb diagnòstics diversos i alguns no massa bons. Els últims càlculs diuen que dediquem dues hores diàries a consultar la missatgeria i les xarxes socials, la majoria des del telèfon mòbil. Segons el darrer informe del RACC, un de cada quatre conductors admet que fa servir el telèfon molt habitualment mentre condueix. Per no mencionar el fet d’escoltar en espais públics intimitats diverses, l’avís constant de l’entrada de nous missatges, el no apagar els dispositius quan t’avisen amb insistència o no caldria perquè és un fet obvi, el continu trànsit de selfies, gravacions de veu, i tot sense pensar a on s’arxivaran les nostres petjades digitals, quina imatge digital deixem i com ens administraran els experts en l’anomenat big data.
La dependència digital de quasi tothom va en augment i, per tant, ens hem de plantejar que predicar amb l’exemple és una bona forma d’educar, però una altra molt eficaç és introduir l’ús dels dispositius a les aules, entre d’altres raons perquè són unes eines molt potents que també han de servir per aprendre interconnectats i treballar bons hàbits i valors humans. Tots tenim la nostra part de responsabilitat en l’educació de les futures generacions, no només els professionals de l’ensenyament. Fa uns mesos vaig intentar crear expectació sobre el tema en aquestes pàgines amb l’article Si us plau, encén el mòbil quan entris a classe. La ‘independència’ del mòbil, segons el meu criteri, no és prohibir-los als espais d’ensenyament sinó fer-lo servir quan calgui i aportar criteris com per saber quan s’ha d’utilitzar i per a què i quan han d’estar en silenci o apagats, tenint en compte que és una eina personal, on sovint portem informació quasi imprescindible per a la nostra vida diària. El repte és anar més enllà i veure’ls com a tecnologies amb grans possibilitats de formar-se, i no solament entre adolescents.
Una bona part del món adult els aportem exemples diaris sobre el seu ús. La sociologia relacional juvenil es mou amb noves eines o aplicacions –on ja hi són els adolescents–, catalogades com ‘estils de vida’ –per exemple Tinder–, i ningú els aporta el marc referencial que trobaran. Ho descobreixen per si mateixos des de l’ús i ja es reflexiona sobre els nous panorames. Moltes famílies estan preocupades per un suposat control (impossible) dels mòbils dels fills. Sovint, s’acusa als adolescents i joves d’estar tot el dia enganxats quan el que veuen és això entre la població més gran. Mentre, l’actualitat diu que cada vegada hi ha més estudiants que fan servir el mòbil per estudiar. Un objecte que en els seus orígens servia per parlar en temps real, ara ha canviat de funcionalitat i va derivant cap a la potenciació de les relacions socials, talls de veu gravada, en una passarel·la on l’important és veure i ser vist. Costums que també es poden reconduir i aprofitar en els centres docents per les seves possibilitats educatives. Us convidem a observar com estudien avui i s’ajuden de forma no presencial amb la tecnologia, tant en l’ensenyament obligatori, postobligatori i universitari.
El Consell Escolar de Catalunya va aprovar el passat 4 de març de 2015 un document guia de gran valor: Les tecnologies mòbils als centres educatius, que el Departament d’Ensenyament va incloure en les normes d’organització dels centres educatius per al present curs escolar. Una aposta atrevida però molt necessària si volem que els centres educatius avancin al ritme dels temps actuals. Abans havia elaborat les competències digitals de primària i secundària. Després d’aquests encertats marcs teòrics, s’hauria de comprovar la seva efectivitat en la formació de l’alumnat per a la societat digital en un món connectat: es porten a terme les competències digitals? Es fan servir els telèfons mòbils (i ordinadors i tauletes) a les aules i, en cas afirmatiu, se segueixen les directrius del document esmentat?
Siguem positius. Cada vegada hi ha més centres que s’impliquen i creuen en la tecnologia com important mediadora en el procés de l’aprenentatge. El mòbil dins d’un context i un projecte innovador més ampli i profund, evitant l’efecte de convertir-lo en una moda passatgera. Programes com mSchools ho demostren amb l’increment continu d’alumnes i centres participants. La qualitat dels treballs presentats als premis demostren l’alta implicació de professorat i alumnat. Exemples d’app en les quals estan treballant els nostres alumnes de l’institut Torre del Palau: apps que guarden la geolocalització del lloc a on aparques el cotxe, en offline; apps destinades a proporcionar informació saludable de dietes i rutines esportives als adoscents; apps ciutadana que identifica desperfectes o incidències a la via pública de Terrassa…
La consolidació de l’ús de la telefonia mòbil a les aules arriba a d’altres camps. Cal fixar-se objectius, atrevir-se a experimentar i compartir els resultats amb altres docents interessats.. Estem segurs que hi ha experiències excel·lents i que s’incrementen any rere any. Des de la pràctica de la gestió del centre de treball, l’institut Torre del Palau de Terrassa, a més de participar en mSchools, aquest curs estem treballant amb una app informativa que descarreguen les famílies i professorat als seus mòbils o tauletes de manera gratüita. El professorat passa llista i efectua d’altres controls, com les activitats diàries de l’alumnat o incidències diverses, des del seu mòbil de manera ràpida quan comença cada classe, davant l’alumnat. Les famílies reben un missatge instantani tipus PUSH (semblant als de WhatsApp) en el seu dispositiu mòbil però només en dues franges horàries: una al matí i una altra a la tarda a hores concretes.
Això significa fomentar la dependència del mòbil o aprofitar millor les seves possibilitats?
Un centre educatiu públic que porta més de 18 anys utilitzant les TIC a les aules, que treballa amb ordinadors portàtils de cada alumne en tots els cursos de l’ESO, que té una wifi oberta sempre i que permet l’ús responsable –amb normes– dels telèfons mòbils a les aules pot ser un exemple més del repte: aconseguir la ja mencionada independència personal i responsable de la tecnologia mitjançant el seu ús, amb criteris propis. És cert que el nou alumnat al centre de primer d’ESO es troba amb una realitat que, d’entrada, els impacta: poden fer servir el seu mòbil. També passa el mateix amb el nou alumnat de Batxillerat. Però la situació es recondueix amb les actuacions constants del professorat i des de la pràctica a peu d’aula.
Alguns periodistes i professorat d’universitats estatals i estrangeres que ens han visitat han preguntat què passava entre classe i classe i al pati. Si serien moments d’ús massiu del telèfon mòbil per part de tothom. Van ser convidats a observar aquests moments de forma lliure en tot el centre. La realitat els va xocar. És cert que van veure alumnes amb el mòbil però eren més els que parlaven entre ells al pati, jugaven a pilota o treballaven a la biblioteca. La llibertat i la normalització del seu ús i el treball d’hàbits demostren que aquesta idea o acepció personal de la paraula independència és possible i no des de la prohibició. També a vegades –molt poques– ens trobem amb conflictes derivats de converses via grups de WhatsApp o Facebook. La gestió de cada cas amb l’alumnat implicat els ajuda a reflexionar sobre les seves actuacions i conseqüències, amb l’aplicació si cal de les Normes de Funcionament de Centre. En algunes ocasions ens hem trobat amb alguna família que ha castigat el seu fill o filla un temps sense usar el mòbil. Una decisió que també els ha servit per reflexionar sobre els actes fets.
El telèfon mòbil, per tant, és un altre dispositiu que cal incorporar a l’aula i que serveix per treballar el binomi llibertat i responsabilitat i també per aprendre des de qualsevol lloc. No és imprescindible el seu ús educatiu però ja forma part del funcionament del món: la vida és mòbil. Si volem evitar la dependència del dispositiu, eduquem en la independència de l’aparell amb criteris, des de la pràctica a peu d’aula.
