A França els mòbils es quedaran sense pati

El primer error és pensar en el mòbil com a pantalla i no com a eina. Canviar el punt de vista és un pas indispensable per repensar les mesures des de la intel·ligència emocional, l'acompanyament i la maduració de l'autocontrol

Liliana Arroyo
 
 
 

Una noia amb un telèfon mòbil / Foto: marcino

Fa pocs dies el ministre d’educació francès anunciava les noves mesures sobre l’ús dels mòbils a les escoles franceses per al curs vinent. A les aules ja estaven prohibits, però el setembre de 2018 s’estendrà la restricció d’ús als patis i passadissos. Més enllà de la seva aplicació en els diferents centres, val la pena analitzar les motivacions que porten a aquesta proposta. Les mesures, va explicar JeanMichel Blanquer, parteixen de raons pedagògiques però també emplacen la preocupació sobre les pantalles pel risc que segons ell comporten en termes de salut pública.

Davant d’aquest escenari, és important fer un pas enrere i prendre perspectiva. Més que entrar a discutir la conveniència o no de la prohibició, val la pena revisar els principis en què es fonamenta.

Assumir que l’ús de les pantalles afecta la salut pública: el primer error és pensar en el mòbil com a pantalla i no com a eina. Diguem que ho pensen des d’un ús exagerat, demonitzant “les pantalles” i parlant d’addicció sense considerar la dimensió patològica del terme. Una cosa és mal ús, una altra cosa és una dependència malaltissa. Això ens porta a recordar que el mòbil no és només una pantalla o un dispositiu. És una eina multi usos que pot disrumpir per complet el sistema educatiu. És una finestra al món sencer i és la possibilitat d’alimentar la curiositat en qualsevol moment i lloc. És clar, això té avantatges i inconvenients. Però és com els ganivets: no els prohibirem al menjador pels possibles usos violents, el que farem és educar en el com, quan i per a què usar-los.

Pensar que prohibir el mòbil soluciona el ciberassetjament: Una de les intencions és evitar els vídeos gravats en recinte escolar que després es puguin pujar a internet per burlar. Qui vulgui fer un vídeo, ho farà a la sortida. I qui vulgui burlar-se, no necessita un vídeo per a això. El ciberassetjament és justament una línia vermella que cal treballar. Però és una qüestió conductual i no instrumental. Les solucions contra el bullying passen per educar el respecte, educar en la identificació de les situacions de l’abús de poder i fer conscients de la seva responsabilitat als còmplices necessaris. Es pot educar el ciberassetjament sense el mòbil a la mà, però anirà bé treballar-lo en combinació amb això.

Creure que els centres educatius lliures de mòbils guanyen la guerra “interminable” entre professors i alumnes: alguna cosa estem plantejant malament si els mòbils són motiu de guerra i discussió a les aules. Amb tot el potencial educatiu que tenen, que només serveixin per a generar discussió indica que estem encara molt verds.

A favor seu diré que on menys em preocupa que es prohibeixi el mòbil és en els espais de l’esbarjo. Aquí sí que em sembla encertat afavorir la connexió amb els nens i nenes que t’envolten, l’estímul de la imaginació i sobretot la interacció i el joc simbòlic són fonamentals per al desenvolupament. Encara que hauríem de revisar quin perjudici té que mirin vídeos de la seva youtuber de referència i els comentin. Potser el més interessant és ajudar-los a identificar què és educatiu i què no, què convé veure i què no. De què ens podem riure i quines coses no fan gens de gràcia. I ja de pas, plantegem-nos si creiem que el “bo” o “normal” és una cosa que s’assembli a la socialització que vam tenir al segle XX quan som al XXI i els avenços són de vertigen.

En definitiva, la prohibició és una solució a curt termini que no pretén comprendre el fenomen en la seva complexitat i que deixa els mòbils a l’altura d’un destorb que cal apartar i obviar en lloc de gestionar-lo. No estem davant d’un problema pedagògic o un risc per a la salut. Estem davant d’un fenomen social molt rellevant que ha vingut per quedar-se. Vulguem o no, com més aviat ho abordem pensant en termes de com millorem els processos d’aprenentatge i com els posem a favor nostre per explorar nous límits, nous temes i transcendir les parets dels centres, millor.

Canviar el punt de vista és un pas indispensable per repensar les mesures des de la intel·ligència emocional, l’acompanyament i la maduració de l’autocontrol. Els alumnes, i de fet tots, necessitem aprendre què ens aporten els mòbils i en quines circumstàncies està bé usar-los i quan no. Aquests codis de relació amb o sense mòbil o a través d’ell, formen part de l’experiència de la socialització. I avui, educar en la socialització digital és tant o més important que en la socialització analògica. El que segur que no veig és com educarem en això des de la prohibició. Perquè el que es prohibeix es ratlla. Es decanta. S’empeny al marge. I si educar és una conversa constant sobre la dansa entre els límits i les possibilitats, la prohibició coarta el qüestionament. Perquè el que es prohibeix, no es pot educar.

Liliana Arroyo
About Liliana Arroyo

Liliana Arroyo Moliner és investigadora i docent de la Universitat de Barcelona, a més de consultora independent en projectes internacionals. Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*