‘Igualtat’ a la universitat: 40% de professores, 20% de catedràtiques i una sola rectora en 50 centres públics

La presència de la dona a la universitat es difumina segons s'ascendeix en l'escalafó universitari: "Sembla que hem aconseguit la igualtat i que no hi ha més que fer, però la realitat no és així"

Daniel Sánchez Caballero
 
 

Paraninf de la Universitat de Barcelona. (Foto: cancillería de Ecuador)

Paraninf de la Universitat de Barcelona. (Foto: cancillería de Ecuador)

Aquest és un article publicat a eldiario.es

Les dades mereixen un cop d’ull perquè, en aquest cas, no menteixen ni són susceptibles de cap interpretació. Dibuixen una piràmide molt evident, amb una gran base i una punta diminuta. A la universitat espanyola les dones suposen un 54,3% de l’alumnat i un 57,6% dels titulats. A partir d’aquí la seva presència es va difuminant progressivament segons s’ascendeix en l’escalafó.

A nivell de professorat les dades ja s’inverteixen: elles passen a ser un 40%; ells, un 60%. La proporció es desploma en el següent esglaó, les càtedres. Aquí hi ha quatre homes per cada dona (80% enfront del 20%). A les direccions el seu percentatge és exigu. Només una dona regeix els destins d’alguna de les 50 universitats públiques (2%), vuit si es comptabilitzen les universitats privades. Totes les dades pertanyen al Ministeri d’Educació. És masclista la universitat?

“Ho és en el sentit que hi ha més homes que dones, sobretot en els llocs de responsabilitat”, sosté l’única mandatària, Adelaida de la Calle, rectora de la Universitat de Màlaga i última hereva d’Elisa Pérez Vera, la primera dona que va dirigir un centre públic (la UNED), pels volts de 1982. Aquesta tesi la comparteixen la majoria d’expertes consultades: no hi ha un masclisme directe i legalment hi ha igualtat, paritat. Però es queda en el paper a base de maniobres que, més que anar contra les dones, van a favor dels homes. “Realment no és certa aquesta igualtat. Cal visibilitat”, coincideix Isabel Cantó maig, catedràtica de Didàctica a la Universitat de Lleó.

Cantó repeteix una vegada i una altra dues dades per a reforçar les seves tesis: ella és l’única dona catedràtica en la seva facultat entre 100 professors i la seva universitat ha investit doctor honoris causa 50 homes enfront de cap dona. “És una vergonya i una discriminació clara en funció del gènere. No n’hi havia cap que ho mereixés?”, pregunta retòricament.

Les raons esgrimides per explicar aquesta desigualtat són variades. Des de les clàssiques sobre els rols de la dona i l’home en què elles han de carregar amb el pes de la llar, fet que els resta hores per dedicar a la feina, fins a d’altres associades a la competitivitat o afavorir l’statu quo imperant, potser no amb una motivació masclista en si mateixa però que acaba perpetuant aquestes desigualtats. Però en l’àmbit educatiu la situació no és exclusiva de la universitat, es reprodueix exactament igual a Secundària, on elles ensenyen (59% de professores) però ells manen (55% de directors), segons l’estudi Talis.

No et voto per no ser feminista

És evident que les dones han recorregut un llarg camí des que Concepció Arenal es va colar vestida d’home -les dones hi tenien vetat l’accés- a la Universitat Central de Madrid el 1842. O des que el 1910 la dona va poder accedir a l’ensenyament superior amb igualtat sense permisos especials. A partir d’aquell any, la presència de la dona en els campus ha anat creixent sense pausa des del 0,05% que representaven en aquell primer curs fins al 54,3% del curs 2012-13, l’últim del qual té estadístiques el Ministeri d’Educació.

“Segueix existint aquest sostre de vidre o sòl enganxós”, sosté Luz Martínez Ten, secretària de Polítiques Socials de FETE-UGT. Fins aquí totes d’acord. També hi ha consens al voltant de la idea que la Llei d’Igualtat de 2007 va suposar un impuls. “Encara que a la universitat no sempre es va complir”, matisa De la Calle. Però a l’hora d’explicar aquesta desigualtat que els números assenyalen hi ha algunes opinions diferenciades.

De la Calle explica que la situació es retroalimenta. Per ser rector, per exemple, cal ser catedràtic prèviament. Ja amb una proporció de 4 a 1 a favor dels homes és més complicat. “Que la dona estigui en minoria en tot l’entorn de la universitat complica aconseguir vots per rectora”, comenta. En el seu cas, a més, es va trobar amb una situació “curiosa” en què ser dona li va restar possibilitats… davant d’un grup de dones. “Em van dir que no em votarien perquè no era feminista, no entenia res”, recorda avui.

Martínez Ten cita la sociòloga i política Marina Subirats per explicar que el problema ve des de baix, des dels primers nivells de l’educació. “Se’ns educa per no ser competitives. Les noies estudiem molt, traiem bones notes, però quan s’ha de competir hi ha una falla. Les expectatives de les dones, que en principi haurien de ser iguals, van baixant segons pugem en l’escalafó”, argumenta.

L’estat de la qüestió i els rols

La catedràtica Cantó, que coincideix amb la idea de la desigualtat d’origen, també opina que el sistema afavoreix el manteniment d’aquesta situació. “Els que prenen les decisions i manegen els recursos són homes”, comença. “I no és que hagin d’atemptar directament contra les dones”, explica, “però sí que defensen el que hi ha, que és que els homes manen”. Cantó concedeix que amb la Llei d’Igualtat ha crescut el nombre de vicerectores, per exemple, però gairebé sempre “en els vicerectorats més amables”. Martínez Ten parla de “xarxes implícites que no és que diguin ‘no’ a la dona, però sí que donen suport a l’home”.

La Llei d’Igualtat imposa la paritat a la universitat, però -evidentment- només en els llocs per nomenament. Els rectors, degans, directors de departament, etc. es trien per votació, pel que resulta més difícil intervenir-hi. I entre una majoria de docents homes, aquests llocs tendeixen a ser ocupats per homes també.

Martínez Ten reclama que “no tot l’esforç [cap a la igualtat] pot recaure sobre les dones”. Proposa “altres mesures” com l’acompanyament, els currículums cecs (sense dades biogràfiques, només acadèmiques o professionals), la visibilització de dones en àmbits masculins o adoptar mesures de coaching. Sobretot perquè, recorda, “estem desaprofitant la meitat del talent”.

I de fons també planegen les clàssiques desigualtats entre home i dona, que limiten el desplegament professional d’aquestes, segons defensa Teresa San Segundo, directora del Centre d’Estudis de Gènere de la UNED. “Hi ha una sèrie d’exigències socials que s’imposen per ser dona que impliquen una gran quantitat de temps i molta dedicació”, assegura. “Hi ha més de dues hores de diferència entre el temps que dedica una dona i un home a les tasques domèstiques. Cada dia”, remarca.

I s’hi uneix aquesta circumstància, limitant en qualsevol àmbit professional, amb les característiques específiques de la universitat. “Com s’arrenca el vol a la universitat? Dedicant-se a la investigació a més de la docència, sortint a l’estranger”, explica. Fets difícilment compatibles amb aquesta esmentada càrrega a la llar. “A la universitat s’accentua la dedicació sense límits i el marc flexible, és el que permet prosperar”, sosté. O, en aquest cas, el que ho impedeix.