José Gimeno: “Les revàlides no es refien de l’avaluació dels docents”

El catedràtic de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de València assenyala les proves externes del ministeri com el principal perill de la LOMCE, perquè considera que al voltant d'aquestes girarà tot el funcionament del sistema.

Pau Rodríguez
 
 
 

José Gimeno Sacristán.

José Gimeno Sacristán.

Les crítiques a la llei orgànica de millora de la qualitat educativa, la denominada llei Wert, estan deixant pas ara a les primeres crides a la desobediència i a la resistència activa. A Catalunya, sindicats, associacions, estudiants i moviments pedagògics ja fa temps que treballen dins el Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE) per un hipotètic escenari d’insubmissió. Doncs bé, el darrer missatge en aquest sentit ve en forma de declaració del Foro de Sevilla, La LOMCE, una amenaça per l’escola pública, subscrit per una colla d’acadèmics i intel·lectuals de tota Espanya. Es tracta d’un manifest anima a buscar alternatives a una reforma que condueix cap al darwinisme escolar. Un dels seus impulsors, José Gimeno Sacristán, catedràtic de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de València, explica en aquesta entrevista amb El Diari de l’Educació quines són les principals amenaces de la reforma, de les quals en destaca una: les revàlides.

Aquesta és la segona declaració del Foro de Sevilla. La primera convidava al debat crític de llei Wert. En aquest segon manifest, ja es parla d’amenaça i de resistència. Què ha canviat?

Doncs que ara ja és una realitat. La llei està aprovada. Llavors s’endevinava perillosa, però ara és un perill real. Els currículums, l’organització dels centres… La reforma es planteja com una tanca en els centres a la qual s’han d’enfrontar els alumnes. Però no tots la podran saltar. Ataca els més vulnerables, igual que les retallades, que afecten els serveis d’assistència, les ajudes dels llibres de text, l’atenció a la diversitat… Ha baixat el que destinem de PIB a l’educació. No és que fins ara poguéssim presumir massa de la qualitat del nostre sistema educatiu, però sí que ha inclòs a molta gent en els darrers anys. I ara això es posa en perill amb els ajustaments, com es veu per exemple en els menjadors escolars, i en el cas de la LOMCE amb elements com les revàlides.

Quina amenaça suposen aquestes proves externes que elaborarà el ministeri?

El primer problema és que són un mètode selectiu, i no de valoració de l’aprenentatge d’una persona. És una amenaça pedagògica però que té un origen sociopolític. Emparat per la llei, podràs autoritzar i promoure que els centres publiquin els resultats de les avaluacions, una dinàmica de millors pitjors que la Unió Europea rebutja de fa temps. Més que res per evitar una il·legítima comparació en la que els centres pobres sempre hi acabaran perdent. 

Però al final s’ha d’avaluar l’evolució dels alumnes. Quina és l’alternativa?

Les revàlides són nefastes perquè són una prova adicional a una exigència que ja s’ha superat. El professor ja avalua i posa notes als alumnes. Aquest acompanyament ja existeix. A la selectivitat hi entra més del 90% dels estudiants que aproven el batxillerat. Però les revàlides no es refien de l’avaluació dels docents. Els treuen la capacitat de determinar el futur de l’estudiant. Afegeixen més control sobre un sistema educatiu que ja està sobreavaluat. I la seva finalitat és accentuar la selectivitat dels alumnes. Sempre repeteixo: ‘diguem per a què vols una avaluació i et diré si estic d’acord amb el teu sistema educatiu’.

A més, les revàlides tenen un problema de tipus tècnic. Tothom haurà de fer el mateix examen, el mateix dia i amb paper i llapis, i que es pugui qualificar de manera ràpida perquè si no no serà operatiu. És clar, aquí no hi podran entrar nombrosos objectius educatius com són l’educació de l’individu, del ciutadà compromès, de valors… Això és un aspecte rellevant. Ja està bé avaluar coneixements, però…  

Les revàlides també són una forma de recentralització, perquè les elaborarà el ministeri d’Educació. És una recentralització educativa, que pretén sostreure autonomia als centres? O és una recentralització política, amb la intenció de buidar de competències les comunitats autonomes?

Totes dues coses. El clima creixent de recentralització és evident i estès en molts àmbits. A veure, al final fer matemàtiques a Catalunya o Andalusia no té cap diferència, però sí que la llei al·ludeix a una sèrie d’objectius i continguts que són vists com una centralització. I si ho afegeixes a tota una sèrie d’evidències i indicis en altres esferes de la política, doncs la desconfiança és inevitable. 

Al document que heu emès s’insisteix en la resistència, però també a Catalunya hi ha moviments en aquest sentit i no s’acaba d’albirar una forma d’insubmissió viable. Perquè al final les revàlides s’hauran d’aprovar. 

Jo penso més aviat en una resistència en termes morals. És la meva interpretació. Una actitud. Com els suports que reben els treballadors de la sanitat, hem de mantenir la reivindicació de la importància de l’escola pública com a factor de cohesió i integració social. I denunciar sempre el que s’està fent, com és el cas ara del desenvolupament dels continguts i del currículum, que s’aproven sense discusió. En aquest sentit, el més important, a nivell pedagògic, és el que s’ensenya a les escoles. Aquest és el problema capital. Quin coneixement es divulga, quina cultura s’imparteix i quina és l’actitud davant l’aprenentatge.

Com valora els continguts inclosos als nous currículums?

S’eliminen estudis d’humanitats, que queden minusvalorats, en favor d’altres d’empresarials. De fet, es condiciona el coneixement al fet d’acomodar-lo a les exigències de l’avaluació. La llei concentra el currículum en allò més bàsic, una cosa que és pròpia de moviments conservadors dels EEUU. No cal perdre el temps en la música i la dansa, diu la norma, perquè allò fonamental són les matemàtiques i la llengua. No dubto que siguin importants, però la solució potser no és augmentar el pes horari d’aquestes assignatures, perquè ara ja és superior a la mitjana europea i el seu rendiment és més baix. El que s’ha de canviar és què fem durant aquestes hores. Més val això que no legislar-ho tot.

La seva declaració sosté que Wert no aposta per l’educació. S’ha apostat mai per l’educació a Espanya?

El que sé segur és que hi ha hagut moments de consens, no com ara.

 

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*