L’educació ‘segrestada’

El concepte 'educació' ha estat segrestat històricament de forma sostinguda per l’educació de la infància i l’adolescència, negligint en gran part l’educació i la formació de les persones joves i adultes

Alfons Formariz
 
 

Si llegim el document de presentació de l’Anàlisi i eines per fer front a la pobresa i desigualtat social, del Departament de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya, tant en el capítol Educació, pobresa i desigualtats en un context de crisi com en el més específic Per una educació justa i alliberadora, no hi trobareu cap referència a l’educació o formació de persones adultes.

Quan en unes jornades, es diu que el seu objectiu és que “tècnics i tècniques municipals, professionals de serveis d’Educació, Salut i Serveis Socials tinguin la seva oportunitat per explicar-se i veure quines sinèrgies s’estableixen”, no espereu que entre els que representen els serveis d’educació hi hagi un o una professional de l’educació de persones adultes, de la formació ocupacional o de la formació a l’empresa. Quan hi ha jornades de plurilingüisme i educació, es parla d’educació en l’edat escolar, malgrat que l’ensenyament del català o el castellà a persones adultes nouvingudes sigui un cas clar de plurilingüisme i educació. Si llegiu en un diari que feliciten Carles Capdevila pel Premi Nacional de Comunicació i ell respon que li fa molta il·lusió perquè significa un “reconeixement que es parli d’educació”, hi ha una gran probabilitat que el concepte educació estigui restringit a l’educació de la infància o l’adolescència. Si un llarg article d’opinió es titula La educación en la nueva socialdemocracia, podreu trobar-hi una línia que en relació a l’atur juvenil parli de “garantir la formació i l’aprenentatge al llarg de tota la vida”. No espereu que es parli de mesures, d’organització o de models per dur a terme aquesta educació, com s’ha fet al mateix article sobre l’educació infantil o primària. Si un periodista en un mitjà com El Diari de l’Educació fa una crònica sobre el tancament del debat Ara és demà del Consell Escolar de Catalunya, subratllarà que “els estudis previs a l’exercici de la professió haurien de ser un procés de set anys, que s’iniciés amb el grau, continués amb un màster, que especialitzés segons si es tracta de docents d’Infantil, Primària, Secundària o Batxillerat”, oblidant ell o el ponent, tant se val pel contingut d’aquest article, que la ponència advoca al mateix nivell per un màster d’especialització en educació de persones adultes.

No fa gaires anys, per un altre treball que estava realitzant, vaig recollir les informacions, articles d’opinió, entrevistes i notícies que els mitjans de comunicació catalans publicaven sobre l’educació de persones adultes entesa en un sentit ampli –educació o formació permanent i al llarg ela vida– o en un sentit més restringit –informació sobre les escoles d’adults i el nivell de formació bàsica que representen–. Vaig analitzar els anys 2011, 2012 i 2013 del Recull de Premsa que el Moviment de Renovació Pedagògica aplega cada dia durant el curs escolar sobre temes d’educació. Entre les 6.000 i 7.000 entrades de la premsa que es distribueix a Catalunya, d’àmbit nacional o local, canals televisius i informacions d’entitats diverses, el resultat quantitativament era el que podíem esperar: no arribaven al 2% les entrades que es referien a aquest àmbit educatiu i a menys de l’1% les que es centraven en la formació bàsica de persones adultes.

Era possible que la recopilació no tingués en compte aquest ampli espai educatiu en la selecció que realitzava. Ho vaig preguntar a la periodista encarregada de fer-la. La seva resposta va ser eloqüent: “Malauradament, els mitjans generalistes acostumen a centrar-se en l’àmbit més estrictament escolar i solen deixar força de banda els temes de formació d’adults o del professorat, per exemple. Aquests temes acostumem a trobar-los més en els mitjans locals, que tenen més espai per a iniciatives com aquestes. Si no posem més contingut relacionat amb aquests temes és perquè, sincerament, no el trobem”, em va dir.

També pel mateix treball vaig analitzar els programes electorals de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012. Resultat similar: de les 950 pàgines de programes analitzades pot considerar-se que menys de l’1% es dedicaven a fer propostes sobre el tema de la formació permanent i menys del 5% en els apartats que cada partit dedica específicament a l’educació.

Pels que fa anys que ens dediquem professionalment a la formació de persones adultes, especialment a aquells sectors que tenen menys formació acadèmica, no ens estranyen aquestes dades, ni que siguin simples aproximacions quantitatives. Com en moltes altres ocasions, les dades només serveixen per confirmar i donar plausibilitat a allò que l’experiència dicta: que la formació de persones adultes té un grau d’invisibilitat proper a la foscor.

El mateix panorama d’irrellevància trobem a les facultats d’educació. Hi ha graus per formar els professionals que es dedicaran a l’educació d’infants o a la educació social, hi ha formació específica per a la formació d’adolescents, però, en canvi, per preparar professionals que es dediquin a la formació de persones joves i adultes en qualsevol dels seus àmbits l’oferta universitària és molt escassa i en constant regressió en els darrers anys.

No deixa de sorprendre aquest escàs ressò quan sovintegen les afirmacions de les comissions i del parlament europeu, de la UNESCO o de l’OCDE, o les declaracions de principis de les nombroses lleis d’educació que es van succeint al nostre país a les darreres dècades, que proclamen la necessitat de l’educació al llarg de la vida i la formació permanent. No deixa de semblar contradictòria aquesta perspectiva restringida a l’edat escolar del terme educació quan més del 80% de la població catalana ha superat l’edat de l’educació obligatòria i segons totes les retòriques s’hauria de continuar formant al llarg de la vida. És cert que la població jove i adulta pot rebre al·licients per formar-se des del món de l’empresa o per la necessitat de millorar el seu perfil professional, però no hi ha una pressió pública que estimuli la població a enriquir les seves capacitats i competències ciutadanes, culturals o acadèmiques al llarg de la seva vida. Especialment en aquells sectors que tenen menys crèdits acadèmics.

“Un temps per estudiar i un temps per treballar”, ha estat un lema de l’època industrial que tots els discursos donen per superat. Per una banda, per la precarització del món laboral –“un temps per estudiar i un temps per precaritzar”, seria la transportació a la realitat social actual–, però, sobretot i seguint la línia d’aquest article, si algú mantingués l’aforisme en l’actualitat, totes les veus s’aixecarien per dir que està fora de lloc, totalment obsolet: cal formar-se al llarg i ample de la vida!, afirmarien. No hi ha un temps per estudiar, ens hem de formar permanentment!, continuarien. Però de veritat cal educar-se al llarg de la vida? No ho sembla gaire, tenint en compte la poca presència pública, l’escàs o nul debat sobre el tema, del què i del com, excepte les afirmacions retòriques aprogramàtiques.

El Diccionari de la Llengua Catalana defineix educar com “formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d’aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat”. Ara bé, si l’educació de persones adultes no és un tema present als mitjans de comunicació, vol dir que no és un tema que preocupi o interessi a la població en general; així que, per tant, no és present als programes electorals, hi ha poques propostes programàtiques que, quan arriben a l’Administració, es dilueixen i s’esfumen en una rutina organitzativa i curricular inveterada amb petits retocs conjunturals, i amb una descoordinació institucional entre els diferents àmbits que formen part d’aquest genèric “educació i formació de persones adultes”: formació instrumental i inicial acadèmica, formació per a l’ocupació i el món laboral, ensenyament del català o formació pel lleure.

En conclusió, malgrat la retòrica –hem repetit aquesta paraula per considerar que reflecteix amb força la situació actual de la formació al llarg de la vida-, el concepte educació ha estat segrestat històricament de forma sostinguda per l’educació de la infància i l’adolescència, negligint en gran part l’educació i la formació de les persones joves i adultes, especialment la de més de la meitat de la població catalana major de 16 anys, aquest més de tres milions de persones, que com a molt tenen el Graduat de l’ESO o el seu equivalent (dades de l’últim any censal, el 2011). Es troba a faltar una aposta ferma per l’educació jove i adulta: per una ciutadania raonadament crítica (amb arguments i raons), per un consum responsable, per un coneixement ecològic solvent i una resposta conseqüent en la vida quotidiana, per possibilitar un augment de les competències transversals, per una lectura comprensiva de la ciutat i del món, per una formació en aquells aspectes vitals que ens estan trasbalsant, per una aproximació intel·ligent i cordial als fluxos migratoris, per la creació de nous relats cívics en el marc de la globalització…

Ens deia el director d’una fundació prou coneguda, que té una presència pública notòria, i que presenta sovint estudis i propostes d’educació innovadora: “Sí, sí, teniu raó, el tema ens interessa i ens preocupa, però no sabem com abordar-lo”. Potser després de tantes dècades de retòrica amb indiferència, ha arribat l’hora.

A petició de l’Espai Comunitari de Formació Permanent

Alfons Formariz
Sobre Alfons Formariz

Mestre de persones adultes Més articles