Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’Horta de Sant Josep. Memòria d’un col·legi vigatà , de Ramon Plandiura. Calígraf, 2026
Ramon Plandiura, al llarg de la seva trajectòria professional i literària, s’ha familiaritzat i enriquit amb tres fonts de coneixement: el jurídic, l’educatiu i el de la seva terra: la Plana de Vic. L’autor, en un llibre de petit format, amb un llenguatge precís i planer, es posa en la pell d’un col·legi, el Sant Miquel dels Sants, que narra en primera persona les seves vicissituds que remunta a abans del seu naixement, amb l’expulsió dels jesuïtes l’any 1767 i tanca amb la creació del primer institut a Vic, l’any 1968. una manera ben original d’explicar la seva història.
El col·legi es funda el 1862 de la mà del mossèn Miquel Vallbona. Des de bon començament, s’identifica i es posa al servei de les classes benestants de la ciutat. Sempre ha defensat la seva identitat, per tal de convertir-se en un símbol cultural i social de la ciutat. Respira un aire de família i vol tenir professorat de la casa -res de projectes imposats des de fora i amb professorat també vingut de fora-. Per fer-ho possible cal estar sempre amb bones relacions amb els dos grans poders locals: el municipal i, sobretot, l’eclesiàstic, encarnat pel bisbat. A Vic, bisbes i alcaldes, malgrat petites dissidències i contradiccions, gairebé sempre han anat de bracet.
El seu gran repte és poder oferir en exclusiva l’oferta de batxillerat. “Quan em pregunten que vull ser de gran, dic que vull ser un col·legi de secundària”. D’entrada, ha d’esperar, el monopoli el té el seminari, la joia de la corona eclesiàstica, però quan el deixa, ho aconsegueix. Frena les envestides de jesuïtes, maristes, escolapis i salesians. Són perillosos perquè podrien desnaturalitzar o diluir l’essència de l’ideari vigatà. Una altra cosa ben diferent són les congregacions religioses femenines, que n’hi ha unes quantes ben arrelades. Això no el preocupa.
Les segones envestides venen de les lleis i les polítiques educatives estatals que proposen la creació d’instituts de segona ensenyança. Reinterpreten i sortegen com poden la Llei Moyano. “S’ha de saber llegir per a aprofitar-la. Les lleis no sempre diuen ben bé el que diuen que diuen i, a Vic, la boira baixa també en sap, d’ennuvolar les coses”. El mateix faran durant la Segona República o durant el Ministeri d’Educació franquista de Ruiz Giménez, l’únic ministre disposat a obrir de manera més decidida l’accés de la població al batxillerat i que, per això, el van destituir ben aviat.
La situació canvia, com veurem més endavant, amb la restauració democràtica. Ramon Plandiura, que coneix bé com funciona la maquinària legal, sap captar les subtileses, els matisos i la lletra petita de les lleis. Explica molt bé la gran capacitat del col·legi i de la societat vigatana per afrontar, adaptar-se i treure’n el màxim de rèdit de les conseqüències de les guerres carlines, de les iniciatives liberals i conservadores, de la Dictadura de Primo de Rivera, de la República i del franquisme.
Ramon Plandiura, que coneix bé com funciona la maquinària legal, sap captar les subtileses, els matisos i la lletra petita de les lleis
Sant Miquel dels Sants, és una escola cristiana i catalana, d´acord amb el pensament benestant de la Plana. Al seu davant sempre hi ha un capellà prestigiós de la ciutat. Ara bé, si en algun moment s’ha de parlar castellà, cap problema. També s’ensenya l’alemany quan creix la influència germanòfila i el francès. Cal estar bé amb tothom. És un centre pedagògicament tradicional i socialment elitista.
Veiem què diu el Ramon-Sant Miquel dels Sants: “No em deixo arrossegar per pedagogies que inventen problemes on no hi haurien de ser. Jo estic perquè els nens aprenguin i perquè siguin bons cristians, no perquè es facin preguntes que no venen al cas, ni per a posar interrogants a on no hi ha respostes… Els meus alumnes no són uns alumnes qualsevol: són fills de famílies amb pes a la societat i ells, un dia, el tindran, també”. Res d’aventures i experiments, la gent d’ordre vol seguretat i disciplina. D’altra banda, cal reconèixer i garantir la continuïtat generacional de la distinció social. El pedigrí de les classes dominants. “No soc un col·legi per a tothom, que no tots els nens han d’estudiar batxillerat ni totes les famílies el poden pagar”. No és estrany que, quan més endavant, aparegui a Vic una altra escola de primària amb el mateix nom, se’l conegui com Sant Miquel dels pobres. Aquesta aposta selectiva fa que sovint el centre pateixi per captar prou alumnes, ja que també existeix una competència elitista, amb alumnes que s’escolaritzen fora de la ciutat. Sempre van amb un ai al cor per no perdre clientela.
Una altra virtut destacable del llibre és que situa històricament els contorns, a vegades confusos i difusos, entre lo públic i lo privat. “Hauria de ser una escola pública, perquè els altres exconvents de l’Ajuntament els ha destinat a escoles municipals, però jo no soc un col·legi com els altres. No acabo de saber què soc. Vaja, sí que ho sé: soc el col·legi Sant Miquel dels Sants”. Està orgullós d’aquesta singularitat que reivindica i defensa a capa i espasa en tot moment. En, efecte, és públic i privat. L’Ajuntament cedeix els locals. L’alcalde presideix el Patronat de l’Ajuntament i tria la majoria dels membres, però el Bisbat nomena el director i aquest contracta el professorat. Els pares formen part del Patronat, però res d’elecció democràtica, hi ha el risc que es colin pares que no siguin ideològicament purs i fidels a la tradició del centre. Els volen d’absoluta confiança.
El col·legi es belluga amb certa normalitat i entesa amb els dos poders locals, encara que hi ha moments que preferiria se públic i altres privat, sempre a la seva manera, és clar. Arriba un punt, però, que l’Ajuntament li fa nosa: no li proporciona un nou local en condicions i la incertesa dels vaivens polítics el fa patir, i se’n deslliura: acaba sent un centre totalment privat, amb patronat propi i amb immoble, instal·lacions i solar propis.
El 1968 s’inaugura un institut a la capital d’Osona. Neix amb nous plantejaments renovadors i amb una gran matrícula
Els temps canvien, la societat vigatana s’aireja, i el creixement econòmic i la consciència antifranquista i democràtica pressionen per estendre les oportunitats educatives a tothom. Resultat: el 1968 s’inaugura un institut a la capital d’Osona. Neix amb nous plantejaments renovadors i amb una gran matrícula. Aquesta nova situació provoca un cert neguit a la institució centenària i l’obliga a reinventar-se per a mantenir la seva identitat. Un nou repte que, com els molts que ha tingut abans, considera assumible. En efecte, veiem com conclou el llibre: “No crec que sigui massa tard per a posar fil a l’agulla. Quan ha calgut, mai m’ha abandonat la societat més vigatana. A més, a mi, el temps rarament m’agafen a contrapeu”.
“No ho oblideu. Soc el col·legi Sant Miquel dels Sants”. Tornem-hi, com si no hagués quedat prou clar. La història del centre es deté en aquests moments, a finals dels anys seixanta.
Aquest relat posa de relleu l’ambigüitat i la complexitat que envolta diversos models escolars que oscil·len entre lo públic i lo privat. No sempre existeixen els models químicament purs respecte aquest binomi educatiu. I no tothom considera que el model escolar estatal o gestionat per les Comunitats Autònomes- es pugui definir sempre com a públic. Que li preguntin sinó al sociòleg Mariano Fernández Enguita, qui amb l’article “¿Es pública la escuela pública?” -Cuadernos de Pedagogía, octubre de 1999- va provocar una de les més enceses polèmiques que es recorden al món de l’educació.
