De nou sobre la tria d’escola: quan la diferència es confón amb la desigualtat

No es tracta de fer centres idèntics com si es tractés d'una cadena de muntatge. No es tracta de prohibir a les famílies l'elecció escolar. Es tracta de crear un context en què totes les escoles siguin equiparables en termes de qualitat i equitat

Aina Tarabini
 
 

Foto: Enric Català

Març és el mes en què habitualment els centres educatius, públics i concertats, fan les jornades de portes obertes per a les famílies que busquen escola per al proper curs. Març és també el mes en què les pors, les esperances, les ansietats, les recerques de mesos enrere –de vegades, fins i tot, anys– es plasmen en la configuració d’una llista de prioritats i en l’elecció d’una escola específica per als fills i filles. Març és també el mes en què sovint es publiquen rànquings d’escoles i en què nombrosos centres educatius despleguen les seves estratègies comercials.

Comercials, sí. Perquè en un context de quasi-mercat educatiu com el que caracteritza el context català, el joc d’oferta, demanda i elecció de centre es converteix en una estratègia comercial com qualsevol altra. Com aquell que es compra unes sabates. Ni més ni menys. Els consumidors de sabates busquen, comparen i compren en funció de l’oferta disponible –no tothom té la mateixa oferta a l’abast–, del seu capital econòmic –no totes les sabates costen el mateix–, dels seus gustos –no a tothom li agrada el mateix model–, de les seves necessitats específiques –alguns les necessiten planes, d’altres altes, alguns amb plantilles…– i així successivament. Al seu torn, els venedors de sabates llancen ofertes, fan campanyes de màrqueting, baixen preus quan és necessari i anar fent. Així funciona el mercat.

Sorprenentment, l’exemple de les sabates funciona perfectament per entendre el procés d’elecció escolar. Encara que triar una escola no té les mateixes implicacions personals ni socials que comprar-se unes sabates, el marc regulador de l’elecció escolar al nostre país sembla convertir aquesta qüestió –fonamental no només per al benestar individual sinó també i sobretot per la cohesió social– en una qüestió mercantil més. I és que un context de mercat comporta i fomenta processos de competència i competició entre famílies i escoles. Les escoles lluiten per mostrar-se millors que les altres, per ressaltar el seu valor afegit, sigui en termes de projectes, instal·lacions, resultats acadèmics, adquisició de valors, etc. I les famílies lluiten per accedir a aquelles escoles considerades millors.

El joc de mercat està servit. Perquè efectivament les famílies –sobretot aquelles amb més capital cultural– saben que no escullen entre escoles diferents sinó entre escoles eminentment desiguals. Desiguals en oportunitats i condicions per a l’aprenentatge i el desenvolupament integral dels seus fills i filles. I aquí és on rau el parany de nombrosos discursos públics i privats en aquest camp. En tractar com a sinònims diferència i desigualtat quan són conceptes intrínsecament diferents, amb implicacions personals i socials claus. Parlem d’escoles desiguals perquè unes són gratuïtes i d’altres cobren quotes tot i rebre subvencions públiques; perquè unes concentren tota la matrícula viva que arriba durant el curs –és a dir, l’alumnat que per qüestions migratòries –siguin internes o externes-–arriba un cop començat el curs–, mentre altres tenen el privilegi de gaudir d’un alumnat pràcticament idèntic durant tota l’etapa escolar; perquè unes tenen pantalles digitals a totes les aules i les altres no en tenen ni tan sols una; perquè unes tenen un professorat estable i cohesionat, mentre les altres tenen una plantilla docent que no deixa de canviar any rere any. Aquesta és la realitat de les escoles del nostre país. Una realitat que genera fractures clau entre el sector públic i el privat-concertat, però també dins el mateix sector públic. Una realitat que marca tot el procés d’elecció escolar.

D’aquesta manera, els discursos que emfatitzen les virtuts de la competència per augmentar la qualitat, els que defensen les virtuts d’una autonomia escolar que permeti reforçar l’especificitat i, per tant, la diferència entre els centres i els que enalteixen el dret il·limitat de les famílies d’escollir el centre educatiu que volen per als seus fills i filles obliden almenys una qüestió fonamental: l’educació no és només un bé privat sinó que és fonamentalment un bé públic i, com a tal, ha d’estar a l’abast de tots els ciutadans en les mateixes condicions. Utilitzant les paraules de Joan Manuel Escudero, si no volem que el dret a la diferència es converteixi en una diferència de drets és fonamental equiparar les condicions d’escolarització dels centres educatius –instal·lacions, preus, projectes, professorat, composició social– perquè tothom tingui dret a una bona educació. Perquè la cooperació, i no la competició, sigui el que marca les relacions entre escoles i famílies en el joc de l’elecció escolar.

No es tracta de fer centres idèntics com si es tractés d’una cadena de muntatge. No es tracta de prohibir a les famílies l’elecció escolar. Es tracta de crear un context en què totes les escoles siguin equiparables en termes de qualitat i equitat i en el qual, per tant, totes les famílies puguin exercir el seu dret a l’elecció amb les mateixes condicions i oportunitats. Un context en què la lluita contra la desigualtat sigui la base per garantir un veritable dret a la diferència que no entri en contradicció amb la pròpia lògica del dret a l’educació, de tots i per a tots, centres, famílies i sobretot alumnat.

Aina Tarabini
Sobre Aina Tarabini

Professora de sociologia de l’educació a la UAB i investigadora del grup de recerca en Globalització, Educació i Polítiques Socials (GEPS) Més articles

  • Smeagol

    No puc estar d’acord amb algunes de les afirmacions que es fan en aquest article. Si ho estic amb el darrer paràgraf. Començo per aquí:
    L’ideal seria que totes les famílies puguin triar qualsevol escola que els interessi, sigui quin sigui el seu model pedagògic, organitzatiu, lingüístic, en igualtat de condicions, és a dir, en condicions d’equitat: que no costi res a ningú; finançament al 100%. I que cada alumne, tingui les necessitats que tingui (educativas, socioeconòmiques, etc.), pugui ser atès en les millors condicions amb els recursos humans i materials que necessiti. I tot això, independentment que el servei d’interès públic d’educació (LEC) el presti un centre de titularitat pública o privada, a barris industrials o zer, (com de fet passa amb el 21% de l’ensenyament secundari a França, paradís de la cosa pública, però també de l’egalité i la liberté)
    Del que no estic d’acord:
    “Estratègies comercials”: en aquest sector, és una afirmació que ofèn, que atribueix als qui treballen a les escoles, mestres, educadors, vetlladors, families, un esperit lleig i allunyat del fet central de la seva dura feina, que és educar persones.
    La comparación amb les sabates, ja ni comentar-la. Em sembla fins i tot de mal gust, però més de qui la fa que de qui s’adreça.
    A partir d’aquí, ja tot s’hi val, i la dicotomia diferència vs. desigualtat em sembla desafortunada. Totes les escoles tenen un projecte i en base a aquest projecte diferent, no desigual, presten un servei educatiu que volen que sigui de qualitat. No cal distingir entre la titularitat pública o la privada. En això, tots són iguals, tots tenen un projecte de dirección, un projecte lingüístic, una manera de fer perquè cada realitat és diferent: rural, barri, ciutat… etc.
    L’educació no és un bé públic, senyora, és un servei d’interès públic. Així està definit a la llei en vigor. I com a tal, l’han de poder prestar aquells que compleixin els requisits que la llei estableix i, en el cas de les escoles concertades, les que mantenen les condicions de quan se’ls va atorgar la possibilitat de fer-ho. Criminalitzar l’ensenyament dels qui el presten amb règim de concert és deshonest.

    • Marc Montañés Abarca

      Amb tots eks respectes, deshonest és pagar amb diners públics escoles concertades a llocs on hi ha xarxa pública per molts motius pero principalment perque son segregadores: ja sigui per motius religiosos, econòmics, elitistea, … ja se sap que si no marquen d’alguna forma linia propia la gent no les escolliria o perdrien el seu tret diferencial de cara a les famílies.

      I el motiu principal és que el model concertat no funciona, ni aqui ni enlloc. Dona mal resultats en termes generals (resultats, cohesió social, …) i perjudica l’escola pública. La qualitat de l’escola pública per si et queda més clar. No es pot aillar una escola de la realitat que l”envolta i el que passa quan conviuen concertada i pùblica genera problemea.

      A més la concertada en general competeix amb la xarxa pública sense assumir gaires riscos, ni amb igualtat de condicions i aixó l’únic que fa és introduir aquest factor tant nociu com és la falsa (cada escola te la seua situació particular) competencia entre centres educatius.

      I ara a parlar de llibertat d’elecció (en la.desigualtat clar), de escoles experimentals o cooperatives i de lo que estalviem tots gràcies a la concertada. Amen !

      http://firgoa.usc.es/drupal/node/48528
      https://youtu.be/8r4GZVPWPLY

      • Smeagol

        El model funciona a molts països: França, Bèlgica, Holanda, Anglaterra, Irlanda… i ara comencen a Dinamarca… Lamento decepcionar-lo. La Canyadell no en te gaire idea.
        El problema de la segregació socioeconòmica és el finançament insuficient , que no facilita que qualsevol familia pugui triar qualsevol escola.
        Totes les persones volem escollir. Ara resulta que és sagrat triar fins la orientació i la identitat i no podem triar escola!!! Quina bestiesa!
        Els fraus en la preinscripció a la publica no és més que la gent vol triar. Cada escola es diferent, i els pares volen triar.
        Els amants del model únic em semblen estalinistes nostàlgics i casposos.
        I si algú vol ser Finlàndia, que se n’hi vagi. Jo no voldria ni assemblar-me a cap societat escandinava. Ni de lluny!!
        En tot cas, caldria començar per les polítiques familiars que tenen allà i després per les laborals. I després ens mirem el tema de l’escola…
        salut!

  • Joan Escoda

    Interessant article, que permet reflexionar sobre alguns aspectes, si bé crec que adementen alguns matisos. Tinc temps, i el text m’interpel·la 🙂

    Crec que ens hem de plantejar si l’escola ha de ser un reflex de la societat que vivim i que defineixes molt bé, de “quasi-mercat educatiu”, o si per contra ha d’assumir un paper transformador, de la societat que volem. Ens agradi o no, l’educació és política, i la decisió dels continguts, metodologies i valors (inclosos i exclosos) d’un centre traspuen ideologia (hi ha molta literatura al respecte).

    La comparació de la sabata no em sembla del tot afortunada, ja que l’educació no és un producte, ni un objecte que t’ha d’encaixar al cos, com ho és una sabata. L’educació és una ‘influència’ que es fa sobre l’alumne a través de l’acció pedagògica, que és personalitzable, i que canvia a cada moment amb la interacció de les diferents persones que intervenen (alumnes, companys, professors, família, barri…).
    Si volem la màxima qualitat, potser que comencem per mostrar les nostres cartes i posicionaments ideològics; potser d’aquesta manera podrem aspirar a la tant anhelada (i inassolible) objectivitat que es busca.

    No comparteixo tampoc aquest binomi diferència-diversitat en la que se sustenta l’article. S’associa la diferència a un dret, quan crec que la diferència és simplement una realitat, una cosa que ‘és’. Darrera la pretesa llibertat a la diferència, i per extensió, del dret de llibertat d’elecció de centre s’hi amaga la perpetuació de la desigualtat i la competitivitat. Aquest ús i abús del concepte de llibertat demanaria una profunda reflexió.

    Crec que descrius molt bé la realitat desigual dels centres al nostre país (per dir-ho finament, millorable) i evidentment, les persones amb més possibilitats econòmiques intentaran sempre buscar els millors avantatges per als seus (no podem oblidar que el ‘capital cultural’ és una cara més del ‘capital econòmic’). Altra cosa és si hem de permetre-ho tot. En el camp de la justícia, aquests dies, hem vist com en Montull ha intentat aconseguir els màxims beneficis per a la seva filla, condemnada, amb els mitjans “que calguin”: es pot comprendre però no compartir. Renunciem a una mica de llibertat o a una mica de justícia?

    Per altra banda comparteixo quan dius que l’educació és un bé public, però no tant sols ha d’oferir una igualtat d’oportunitats sinó que ha d’empoderar als grups més desfavorits (ètnic, econòmic i gènere) per tal de lluitar per un món més just. Utopies a banda, es tracta d’una actitud, una mirada, un posicionament…

    No conec l’obra de Joan Manuel Escudero, però crec que la diferència, enlloc d’un dret, és una realitat, que es gestiona, que es dialoga, amb la que s’interactua i que es performa a cada instant.
    Crec que els centres haurien d’atendre al màxim les especificitats del barri, la tipologia d’alumnat, de l’entorn, amb la participació activa de tots els actors, i evidentment, amb menys burrocràcia i amb més llibertat per fer-ho. Donant més recursos a qui més ho necessita, i amb transparència.
    El millor regal que se li pot fer a un nen, és que vegi aquesta diversitat dins l’aula, que conegui l’altre, que hi interactuï, que hi negociï, i construint així les seves múltiples identitats.