“Quan em van tancar al centre d’acollida als nou anys vaig deixar de ser una nena”

La Direcció General de la Infància i l’Adolescència (DGAIA) va decretar el desemparament de la Noa, la Yael i la Keren el 2008, una decisió que va truncar la vida de les menors, que van haver de passar sis mesos en un centre. Dos anys després un jutge revocaria aquesta decisió i demostraria que l'administració s'havia equivocat

Caralp Mariné
 
 
 

Sergio Haimovich amb les dues filles grans / SANDRA LÁZARO

Sergio Haimovich amb les dues filles grans / SANDRA LÁZARO

“Als nou anys vaig deixar de ser una nena, vaig perdre un pare i vaig haver de fer de mare de les meves germanes”. La Noa Haimovich té ara 17 anys, fa aquestes declaracions asseguda a la taula del jardí de casa el seu pare, a Valldoreix. Avui la Noa ha recuperat tot allò que un dia, a causa de la intervenció de l’Administració, va perdre.

La Direcció General d’Atenció la Infància i l’Adolescència (DGAIA) va decretar el desemparament de la Noa, la Yael i la Keren el 2008, una decisió que va truncar la vida de les menors, que van haver de passar sis mesos en un centre. Dos anys després un jutge revocaria la decisió de desemparament i mostraria que l’Administració, en el cas d’aquesta família, s’havia equivocat. Amb tot, les conseqüències d’aquella decisió segueixen presents a la vida d’aquestes germanes.

A Catalunya, com explicàvem a El Diari de l’Educació en una informació anterior, hi ha gairebé 7.000 menors tutelats per la Generalitat, més de la meitat retirats de les seves famílies per maltractaments o desprotecció infantil. Tanmateix, almenys 600 famílies s’han mostrat disconformes amb com els han separat dels seus fills i amb el model de protecció a la infància. Una queixa, aquesta última, que compta amb el suport d’entitats i especialistes.

Era el 2008 i tant la Noa com les seves dues germanes petites, la Yael i la Keren, vivien amb el seu pare, en Sergio, a la localitat de Llavaneres. La mare havia deixat la llar feia un temps i tenia una causa penal oberta per presumptes maltractaments a les filles. Així doncs, les cuidava el pare, que havia reduït la seva jornada a l’Hospital del Mar on exerceix, encara ara, com a ginecòleg. Els progenitors estaven passant per un divorci molt complicat, amb forts enfrontaments entre la parella, una situació que indirectament patien les menors.

El futur d’aquestes tres nenes canviaria per sempre el juny del 2008. El 29 d’aquell mes la Noa va ingressar al Servei de Psiquiatria Infantil de l’Hospital Sant Joan de Déu per un intent de suïcidi. Durant la seva hospitalització un informe dels equips de psiquiatria, elaborat arran d’uns dibuixos que va fer la menor, va fer sospitar als professionals que la petita podria patir abusos. Sense més comprovacions, la DGAIA va decidir declarar la menor en desemparament, i estendre la decisió a les altres dues germanes. Tenien 9, 6 i 5 anys quan van ser separades de la família i ingressades en un centre d’acollida mentre l’Administració estudiava el cas. La Noa va passar directament de l’Hospital al Centre Estels, situat al Masnou, i les altres dues van ingressar-hi uns dies més tard, després d’una reunió de la DGAIA amb la família.

Les tres menors van deixar d’anar a l’escola de sempre, a Esplugues del Llobregat, i van ser matriculades a l’escola d’Ocata. Mai més tornarien a veure els seus amics, ni podrien emportar-se al centre objectes personals. “Em vestien amb roba de nen reutilitzada”, recorda la Noa encara avui amb molta claredat tot i l’edat que tenia. “He perdut tots els records de quan era petita”, lamenta.

“El primer dia vaig preguntar quant temps estaria al centre i em van dir que entre tres i cinc mesos”, relata, i prossegueix: “Vaig preguntar el perquè, però ningú m’ho va explicar. Les meves germanes creien que estaven de colònies i ningú els ho va negar”, denuncia aquesta afectada. Finalment passarien sis mesos vivint al centre d’acollida, mentre el seu pare perseguia el cas als jutjats.

Dies més tard, un Informe de la Unitat Funcional d’Abusos als Menors (UFAM) diria que no hi havia hagut abusos, però que la Noa podia estar patint maltractaments físics i morals per part d’algun progenitor. “Manco de qualsevol causa oberta i d’acusacions, tot i així l’Administració va decidir enviar les meves filles a un centre”, es lamenta Sergio Haimovich, qui des d’aquell dia va haver de renunciar a fer de pare. El desemparament es produïa sobre una base de “presumpció” i l’informe en què es recolzava feia referència a l’estat psiquiàtric de les menors i als maltractaments de la mare, però no mencionava directament el pare. I, de fet, el jutge acabaria dient que no van existir maltractaments.

La vida al centre

D’ençà que les menors van entrar al centre d’acollida es va imposar al pare un règim de visites molt estricte. Podia veure-les una hora cada 15 dies. En una habitació tancada i a les tres alhora, sempre sota supervisió d’un tècnic. No podia dir-los res a l’orella ni expressar-se lliurement.

“Vaig patir el sentiment d’abandonament, però no podia estar malament, havia d’estar bé per les meves germanes”, explica la Noa, que de seguida va agafar el rol de protectora de les seves germanes. Malgrat això, recorda que van separar les dues grans de la més petita, que vivia en un altre edifici, i a la qual no deixaven veure sempre. “Quan anava a veure la meva germana petita em castigaven”, explica.

Va ser al centre on van perdre tots el vincles amb la seva cultura paterna i la llengua amb la qual es comunicaven amb el seu pare. Eren una família de tradició jueva, el pare havia vingut a Barcelona des d’Israel feia molts anys i havia ensenyat a les seves filles la cultura tradicional del seu país. “Em prohibien parlar hebreu durant les visites, cap d’elles parla ara la llengua”, lamenta Haimovich. Tampoc el van deixar que durant una d’aquestes visites pogués fer una petita reproducció de la festa Janucá –la festa de les llums– típica de la seva cultura .”Em van prohibir posar música i encendre unes espelmes”, denuncia. “No recuperaria tot això fins molts anys després”, lamenta la Noa, que recorda que tot i que el centre es manifestava com a laic els van obligar a celebrar el Nadal.

“El dia del meu aniversari em van deixar fer només una trucada: em van dir que escollís si volia parlar amb el meu pare o amb la meva mare”, recorda la Noa.

Durant l’estada al Masnou, el pare va proposar a la pedagoga que li deixes escriure a la Noa unes línies cada nit per desfogar-se. Feia dies que patia insomni i per culpa d’això vivia angoixada. “La pedagoga responsable del cas em va dir que era positiu però que ho havia de decidir tot l’equip i que en aquell moment estaven de vacances”, lamenta Haimovich, que explica que aquesta era la forma en què habitualment li responien els tècnics. “L’Administració mai va respondre a cap de les cartes que els vaig fer arribar on demanava explicacions sobre la meva situació”, afegeix. “Vam patir maltractament institucional, tan jo com les meves filles”, argumenta contundent.

La Noa amb el seu pare /SANDRA LÁZARO

La Noa amb el seu pare /SANDRA LÁZARO

Transcorreguts sis mesos, la DGAIA havia pres una decisió. Les nenes tornarien amb la seva mare i viurien a partir de llavors a casa de la nova parella de la mare. La tutela seguiria sent de la DGAIA fins que el jutge no digués el contrari, però la mare tindria la guarda. Una decisió que el Sergio mai va comprendre. “Mai van estudiar la mare ni la nova parella de la mare, i com explicaria després el jutge, serien ells els qui, en tot cas, podrien estar causant un greuge a les nenes”, lamenta Sergio, que encara avui es pregunta per què la DGAIA va prendre aquesta decisió.

La sentència del jutge

Mentre les menors estaven sota la guarda de la mare i veien el seu pare en moments molt puntals, la germana d’en Sergio Haimovich havia vingut de l’Uruguai amb les seves dues filles per veure a la família. El pare de la Noa, la Yael i la Keren va demanar a la DGAIA que la tieta i les cosines poguessin visitar les nenes en un punt de trobada com feia ell. “Quina va ser la meva sorpresa en arribar al punt de trobada i veure que la tècnica es nega a deixar passar la meva germana i les meves nebodes?”, lamenta. Des d’aquell dia en Sergio Haimovich es pregunta si aquestes decisions es prenen realment pel bé i la protecció de les seves filles.

“Per què aquesta política d’aïllament de les nenes amb tot el que està relacionat amb el pare? Soc un maltractador? Algú m’ha acusat i no ho sé? Sento el to de les meves paraules, en menys de 10 minuts entraran les meves filles per estar amb mi en un espai tancat sota vigilància sense saber elles o jo el perquè, estic indignat, i parlo des de les entranyes amb els ulls entelats per unes llàgrimes de desesperació i impotència. Fins quan? Les meves filles porten dos anys sense estar amb el seu pare, es el tercer estiu que ens roben, i no ens justifiquen”, escrivia desesperat Haimovich en una de les diverses cartes dirigides al Síndic de Greuges.

Yael i el seu pare a casa seva / SANDRA LÁZARO

Yael i el seu pare a casa seva / SANDRA LÁZARO

Uns dies després, quan ja feia dos anys del desemparament, el 2010, el jutge de primera instància 14 de Barcelona donaria la raó a en Sergio i revocaria la decisió de desemparament decretada per l’administració. Evidenciaria, així doncs, que la DGAIA s’havia precipitat en prendre aquesta decisió.

El jutge deia el 2010: “No s’han acreditat, especialment per part del pare, maltractaments físics cap a les filles”. “Podem parlar de falta d’habilitats parenteles en el pare –a causa de la quantitat d’hores que treballava- i d’una situació de conflicte molt elevada amb absència de percepció del mal que això provoca a les nenes, però difícilment de maltractament”, concloïa. El jutge també constatava que l’actitud del pare no tenia res a veure amb l’intent de suïcidi de la més gran i que, en tot cas, era la mare, i la nova parella de la mare, la principal causant dels desajustaments emocionals de les menors, segons la sentència a la qual ha tingut accés aquest mitjà.

De fet el jutge també es mostrava sorprès que la DGAIA hagués fet entrega de les nenes a la mare que tenia un procés penal obert, com remarca el Sergio. I el jutge, que assegurava que la Noa és “fràgil emocionalment” però que no es pot assegurar que el dany estigui produït només pel conflicte dels pares, creia que era la mare “probablement la major causant dels desajustaments emocionals, si és que n’hi ha”. A més, la filla mitjana, la Yael, havia denunciat durant aquests anys la nova parella de la seva mare per maltractament. “Se li fa entrega de les nenes a la meva ex dona i a la seva nova parella i a mi, que no tenia cap causa oberta, se m’imposa un règim molt estricte de visites”, lamenta en Sergio.

La sentència del jutge suposava revocar la decisió de desemparament, l’Administració predeia la tutela de les tres menors, però ara quedava començar de zero i repartir la custòdia a través d’un altre procés judicial, que no conclouria fins al 2013. Avui les dues filles grans viuen amb el pare perquè elles mateixes ho van decidir i la menor té la custòdia compartida. Malgrat tot, en Sergio va estar cinc anys sense fer de pare, i veient les seves filles sota supervisió i molt poques hores a l’any. La Noa, a qui la mare havia construït un relat contra el pare, segons explica la filla, va decidir no saber res del seu progenitor, es va passar cinc anys sense veure’l, ni tan sols durant les visites programades.

“Als 15 anys no estava bé a casa la meva mare, i no em quadraven moltes coses, vaig decidir contactar el meu pare i allí vaig començar a recordar”, explica la Noa. “Els meus pares han comès errors, tenien un projecte, no va anar bé i no van saber resoldre-ho quan les coses no anaven bé, però la solució no era arrancar-nos de la família i portar-nos en un centre, ho vam perdre tot”, reflexiona aquesta menor que es va passar molts anys sense entendre el que havia passat i que encara avui es pregunta perquè va haver de viure tot això.