Què se n’ha fet de la nova escola pública?

Val la pena rellegir la declaració per tal de veure, quaranta anys després, què és el que s'ha aconseguit, què s'ha enterrat sembla que quasi definitivament i quins avenços i retrocessos s'han anat experiment al llarg d'aquests anys

Jaume Carbonell
 
 

Imatge d'una escola d'estiu del Penedès, a Saifor, l'any 2010. / Femescoladestiu

Imatge d’una escola d’estiu del Penedès, a Saifores, l’any 2010. / Femescoladestiu

Aquest any se celebra el centenari de les Escoles d’Estiu, iniciades  en el marc de la Mancomunitat, recuperades a la II República i represes de nou el 1966, en ple règim franquista. En aquestes trobades s’ofereix formació psicopedagògica, didàctica i metodològica, s’intercanvien experiències i es promouen debats dels quals en surten propostes que es fan arribar a les administracions educatives per tal de fer-les efectives.

Dins d’aquests debats cal destacar la rellevància que va tenir l’any 1976 la declaració de la X Escola d’Estiu de Barcelona Per una nova escola pública, tant per l’àmplia participació en el debat –hi van assistir més de 3.000 mestres- com pel ressò que va tenir en el teixit sociopolític català i en els mitjans de comunicació.

Val la pena rellegir aquesta declaració per tal de veure, quaranta anys després, què és el que s’ha aconseguit, què s’ha enterrat sembla que quasi definitivament i quins avenços i retrocessos s’han anat experiment al llarg d’aquests anys, on l’evolució no ha estat lineal. I en aquests últims temps, caldria parlar clarament d’involució: per la política del govern del Partit Popular, amb l’imminent aplicació de la LOMCE -una fusió a l’espanyola de neoliberalisme i neoconservadurisme-; i per la política del departament d’Ensenyament, que aplica retallades de recursos però també retallades ideològiques que afecten el cor de la inclusió escolar, la cohesió social i la renovació pedagògica.

Què s’ha aconseguit? Quatre han estat, sobretot, els grans guanys. El primer és el de la plena escolarització dels infants des dels tres fins als 16 anys, amb una important oferta de qualitat a les escoles bressol públiques i un accés considerable dels fills de les classes populars a la Universitat; encara que la qualitat de l’ensenyament varia molt entre els centres i que la crisi, els procesos de privatització i l’augment de les taxes estan condicionant aquestes millores.

El segon és el relatiu al procés de democratització dels centres i del sistema educatiu, amb la creació dels consells escolars en diversos àmbits i altres mecanismes de representació, si bé alguns d’ells han quedat molt encotillats i burocratitzats i, des de diferents sectors, es busquen fórmules més flexibles, dinàmiques i participatives.

El tercer és el de la catalalinat de l’escola. És evident que els continguts s’han modificat i que l’ensenyament i aprenentatge del català, amb la política d’immersió lingüística, ha estat un èxit indiscutible, malgrat els intents actuals per torpedejar-la.

I el quart és el relatiu a la qualitat d’ensenyament, una qüestió complexa on es detecten millores considerables en la reducció del nombre d’alumnes per aula, en la contractació de personal de suport -però altra cop les maleïdes retallades posen en perill les conquestes-, en l’organització de l’escola rural a partir de les ZER -Zones Educatives Rurals- i en l’aplicació de programes i mesures de les quals és impossible fer-ne un llistat. Ara bé, per part de les diverses conselleries d’Educació s’han creat i desmuntat programes sovint sense to ni so, s’ha funcionat a batzegades, i això ha provocat una manca evident de continuïtat en les polítiques educatives. Vaja, que poques vegades s’ha tingut clar com articular una política global on encaixar-hi totes les peces de la micropolítica i la macropolítica educatives.

Pel que fa a les derrotes, n’hi ha, almenys, dues de molt significatives. La primera té a veure amb l’extensió i consolidació de l’escola pública: l’article 27 de la Constitució i la posterior aprovació de la LODE van frenar l’hegemonia de l’escola pública amb importants concessions a l’escola privada concertada. I la segona fa referència al professorat: què se n’ha fet del cos únic d’ensenyants, la reivindicació de a igual treball, igual salari? Ben aviat es va esfumar i va quedar en l’oblit: és més, els diferents cossos i categories docents s’han anat fragmentant i consolidant, així com també les condicions de treball, les cultures pedagògiques i els processos formatius. La formació inicial dels mestres ha experimentat més canvis epidèrmics que reals. Sí, s’ha aconseguit allargar un any els estudis i que adquirissin el caràcter universitari, però l’accés a la professió per triar els millors candidats, la carrera o promoció docent, les propostes per articular millor la teoria amb la pràctica o el procés d’inducció i acompanyament durant el primer any de docència encara són a l’aigüera.

Per la seva banda, els Moviments de Renovació Pedagògica no passen pel seu millor moment. Avui, la innovació educativa està molt atomitzada en diferents xarxes i col·lectius que treballen dins una determinada perspectiva pedagògica o metodològica, amb experiències molt valuoses i reeixides a les escoles. Ara bé, falta una confluència dels diversos col·lectius i propostes innovadores que es vertebri en un discurs global i en un espai comú. Caldria avui una nova declaració sobre La nova escola pública per veure on som i cap a on hem d’anar? I, en aquest cas, caldria que això ho fessin només els mestres o seria millor compartir-ho amb tots els agents educatius i socials de la comunitat? Sigui quina sigui la fórmula, són temps que conviden a repensar els discursos, a trenar sinergies i a endegar nous projectes participatius.

Jaume Carbonell
About Jaume Carbonell

Ha estat director de la revista Quaderns de Pedagogia i va treballar-hi com a redactor des dels seus inicis el gener de 1975. És professor de Sociologia de l'Educació a la Facultat d'Educació de la Universitat de Vic. Ha assessorat i dirigit diversos projectes editorials i ha escrit diversos articles i llibres. Treballa en qüestions relacionades amb la innovació educativa, l'escola pública, el professorat, història de l'educació, escola i entorn, i l'educació del futur. More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*