Entrevista

Rosan Bosch: “En una escola cada espai és una eina pedagògica”

Rosan Bosch és una cèlebre dissenyadora d'interiors holandesa que amb les seves solucions imaginatives està revolucionant la forma de concebre els espais dels centres educatius

Víctor Saura
 
 
 

Rosan Bosch

Rosan Bosch és una cèlebre dissenyadora d’interiors holandesa –si bé instal·lada a Dinamarca des de fa molts anys– que amb les seves solucions imaginatives està revolucionant la forma de concebre els espais dels centres educatius, a partir de la convicció que aquests exerceixen una gran influència sobre tots els processos d’aprenentatge. El 2011 va crear Rosan Bosch Studios, que avui compta amb oficines a Copenhaguen, Singapur i Madrid, i que ha dut a terme projectes escolars a una llarga llista de països. Fa uns dies va passar per Barcelona per oferir una conferència al Museu del Disseny, en el marc de les segones jornades Disseny per Viure, comissionades per Oscar Guayabero.

Com vas entrar al món de l’educació?

Doncs com tanta gent, pels meus fills. Jo ja treballava en art i disseny quan els meus fills van tenir edat per anar a escola; no parlo de llar d’infants, a Dinamarca l’escolarització en realitat comença als sis o set anys. El meu fill expressava un cert rebuig a l’escola, i llavors vaig veure que la llei a Dinamarca diu que cada nen té dret a una educació individual i diferenciada, i així ho vaig recordar a les seves mestres. La mestra, clar, em va dir que ella feia tot el que podia, però que a l’aula hi havia 27 nens, i m’explicava les seves limitacions d’espai, i jo vaig pensar: “Ostres, doncs jo puc ajudar aquesta mestra”. I vaig començar a buscar projectes, però va ser súper difícil, perquè ningú et deixa ajudar!

Qui va ser el primer a deixar-te?

Jo ja començava a tenir una carrera i en alguna entrevista m’havia queixat d’això, i un dia l’ajuntament d’Ordrup, a Dinamarca, em va proposar que analitzés les seves escoles, ja que les anaven a reformar un grup d’arquitectes locals, però dos anys després van tornar a cridar-me perquè tenien molts problemes amb les noves escoles perquè no funcionaven com volien, i aquest va ser en realitat el meu primer projecte. Vam entrar a l’escola i tot era nou, però els mestres estaven molt desmotivats, el director havia renunciat per estrès, hi havia pares que estaven enduent-se els seus fills, i a més tenien molt poc pressupost.

En què va consistir la teva intervenció?

Aquell projecte va ser una mica especial. Els arquitectes havien fet un bon treball, havien parlat amb els mestres i tenien una visió innovadora del que havia de ser l’escola. Però el problema va ser que a l’interior tornaven a treballar com s’havia fet sempre. Havien fet les aules més petites per poder tenir els passadissos més grans, la seva intenció era que les aules fossin per a estones no gaire llargues per poder després usar els espais comuns de forma més flexible, però el que en realitat passava és que tornaven a les seves aules més petites, i que algunes no es podien ni tancar perquè no hi havia portes. En definitiva, quan arribem els professors estaven enfadadíssims, farts de tanta xerrameca amb dissenyadors.

Mala manera de començar…

Ens vam instal·lar en una habitació al costat de l’entrada durant tres setmanes, i cada dia donàvem un encàrrec a alumnes i a professors; per exemple els vam donar uns post-it, de diferent color, perquè els enganxessin en els llocs que més els agradessin de l’escola, i escrivissin per què. No van coincidir, i així vam poder veure els espais des del punt de vista de l’adult i des del punt de vista del nen. Vam estar fent coses així diàriament, i tres setmanes després ens vam tornar a trobar amb els professors i havien canviat completament la seva manera de veure’ns, havien entès que en una escola cada espai podia ser una eina pedagògica per a ells, i així comencem a conèixer les seves necessitats: volien espais per treballar bé en grup, però també espais de concentració, etc. Aquest va ser el primer pas.

Exemple d’una ‘cova’ en un dels espais educatius de Bosch / Laura Stamer

Què prioritzeu en el disseny d’una escola o d’un aula?

Nosaltres no parlem d’aules, sinó de paisatges d’aprenentatge. Cada paisatge és un espai diferenciat, que fa possible situacions diverses i diferents processos pedagògics. Concebem l’escola com un organisme viu i el que busquem no és solament una nova forma d’usar els espais sinó que volem incidir en l’ambient educatiu a fi d’aconseguir que els alumnes deixin de tenir una actitud passiva i passin a tenir una mentalitat activa. Qui diu que la millor forma en què aprenen els nens és asseguts en una cadira tot el dia?

La tradició, suposo.

Tot el nostre sistema està construït seguint el paradigma del professor que va ficant coneixements a l’alumne per la boca; el que nosaltres tractem de dur a terme és un canvi de perspectiva, on la responsabilitat de l’aprenentatge és compartida amb els alumnes, i és funció de l’escola i dels pares ensenyar a saber gestionar aquesta responsabilitat.

Als nens no sempre és fàcil activar-los.

Una escola que estimula la creativitat i l’autonomia dels nens és una escola a la qual els nens volen anar i de la qual no volen anar-se. Jo sempre cito un neuropsicòleg espanyol, José Ramón Daina, que ho diu molt clar: “El cervell necessita emocionar-se per aprendre”.

Rosan Bosch, en la seva conferència a Barcelona

I tot això com es tradueix en espais i mobiliari?

Tenim uns principis en els quals es combinen idees pedagògiques amb idees de disseny. Vam haver de desenvolupar aquest sistema perquè si no la gent se sentia molt perduda. Necessitàvem trobar la manera de comunicar-nos amb el llenguatge del mestre, havíem d’entendre com es treballa en la docència i ells havien d’entendre què vol dir el disseny, ja que el disseny impacta en les meves sensacions però també en com em comunico amb tu, i per tant l’entorn físic pot ser una eina per a la docència. Per això parlem de paisatges. Al primer l’anomenem “la muntanya” (The mountaintop), és un espai de comunicació d’un a molts, en una direcció. Hi ha moments d’aquest tipus, també entre alumnes, moments en els quals un explica i la resta escolten. Després hi ha “la cova” (The cave). És aquell moment en el qual no em vull comunicar amb ningú, sinó que vull estar concentrat. En la nostra cova creem diversos espais perquè cadascun de nosaltres som diferents a l’hora de buscar aquesta concentració, però l’important és que si els altres saben que estàs en una situació cova el que han de fer és deixar-te tranquil.

Quants paisatges hi ha?

Sis en total. El tercer és “la foguera” (The campfire), és un espai per treballar en equip, un lloc en el qual cadascun té una responsabilitat i es coopera per ajudar-nos mútuament en el treball. “L’abeurador” (The watering hole)  és on fem l’intercanvi d’informació informal, aquest és un espai estratègic, molt usat en el món de l’empresa. “Som-hi” (Hands on) és un espai on podem manipular materials, i finalment està el “Moviment” (Movement), que és on s’activa el cos, perquè per activar la nostra ment necessitem també activar el cos. Tot un dia d’aprenentatge té aquestes sis diferents situacions en diferents seqüències, l’espai senzillament les facilita.

Heu fet una avaluació sobre els resultats del vostre mètode?

Per descomptat, diferents escoles han analitzat l’impacte del canvi de disseny, i coincideixen sobretot en la seva capacitat per motivar l’alumne. Sobre això, hi ha una cosa que em molesta molt i la vull dir. Les escoles sempre volen proves de si això funciona, però què volen saber en realitat? Normalment es fixen només en les notes! Si han millorat, si la prova PISA surt millor, etc. Però això és molt discutible a l’hora de buscar evidències en educació, perquè és molt difícil separar-ho d’altres condicionants, com per exemple l’ambient socioeconòmic familiar. Al meu entendre, hi ha formes d’avaluar molt més encertades que les notes, per exemple veure si el teu fill està content anant a escola o si està feliç llegint un llibre a casa.

Parleu amb els alumnes abans de començar un projecte?

Per descomptat, ells tenen idees genials. Parlem amb tots, també amb la direcció, els mestres i els pares i mares. Però les millors idees sempre han sortit dels nens.

Explica’ns aquest projecte que tens amb el govern argentí.

Estem treballant amb el Ministeri d’Educació per a la transformació dels centres de secundària. No hi ha gaire pressupost, per la qual cosa la clau serà trobar què és el mínim que hem de fer per assegurar el màxim de canvi. Estem parlant també de canvi de normativa, d’organització, un canvi de xip, i llavors el mínim de canvi de disseny. Estem començant amb una xarxa d’escoles pilot, que són les primeres que canviaran, treballem amb arquitectes locals pensant què podem fer que encaixi en el context local, amb materials locals, amb dissenys seus inspirats en els nostres principis i manera de pensar. La nostra responsabilitat és empènyer la manera de pensar la pedagogia i l’espai per assegurar que el canvi sigui explosiu.

Sona bé.

La veritat és que a països com Suècia o Alemanya, o a Espanya, es passen anys parlant d’aquests canvis i no fan gens o molt poc, però en un país com Argentina no es poden permetre ser tan lents, de vegades aquesta necessitat és la que et permet que es puguin fer canvis de debò.

Escola infantil Liceo Europa de Saragossa / Laura Stamer

  • Josep Fernàndez

    Ens agradaria saber que en pensa dels espais exteriors, sempre oblidats en les propostes educatives… Podem contactar amb ella?