Si tot canvia, com s’educa? Famílies educativament útils per al segle XXI

Ocupar-se de la infància avui requereix pensar en tots els nens i nenes del nostre entorn. Acceptar que tots eduquem i tots podem aportar alguna cosa en l'educació d'un nen.

Jaume Funes
 
 
 

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista

La setmana passada vaig tenir xerrada a Olot, a l’espai d’intercanvi educatiu de les associacions de pares i mares del municipi. El tema va ser el que porta per títol aquest article.

Es tractava de recordar que els fills i filles tenen el dret a ser educats, de posar de manifest que, al igual que el món, l’educació és acceleradament canviant i a vegades necessitem trobar respostes als desconcerts educatius que sovint ens envaeixen. Per a la majoria de pares i mares aquests temps són això: temps de desconcerts educatius. De vegades d’insatisfaccions, de preguntar-se com ocupar-se adequadament dels fills. Tothom vol ser bona mare, bon pare però no sempre tenim la seguretat de saber com fer-ho. No és que siguin temps millors ni pitjors que uns altres. Simplement, els vivim com més complicats, amb majors incerteses. Tendim amb facilitat a demanar manuals en lloc de observar, pensar i compartir.

Un primer grup de desconcerts neix perquè sembla que ja no és clar on s’educa i on no. A més, perquè els dogmes conservadors dominants posen un gran interès en que sigui la família, mentre alguns pares que no tenen clar perquè van començar l’aventura de tenir criatures pretenen delegar a l’escola o a qui sigui l’educació. Mai ho ha estat, però ara ja no es pot reservar l’espai de l’educació per a la família ja que nois i noies creixen, evolucionen submergits en influències múltiples (la nostra opinió sempre pot ser contrastada amb un web que diu el contrari). Els seus pares o els seus mestres, les persones adultes importants en la vida d’un nen, tenen ara altres papers com, per exemple, aconseguir que integrin en les seves vides els estímuls i les influències que vénen de fora, mitjançant l’afecte i la seguretat que proporciona la vinculació, el demostrar-los que formen part de les nostres vides. Inevitablement, les formes i els continguts de l’educació es modifiquen i s’amplien. Aprendre a educar avui requereix buscar altres suports, compartir angoixes familiars.

Altres desconcerts tenen a veure també amb la societat de la informació, globalitzada, multimèdia, en xarxa, complexa i acceleradament canviant, en la que s’educa, s’aprèn, s’ensenya de diverses i múltiples maneres. Els nens i nenes necessiten altres formes d’educació. Per contra, a l’escola i a casa, volem proteccions, tuteles. Assistim a un ressorgir de velles idees educatives, a frases i conceptes gastats, usats sense matisos (mèrit, esforç, limitis, protecció, etc.), a acusacions sobre allò que uns o altres haurien de fer i no fan (l’escola acusa a la família i aquesta a l’escola, les dues solen culpar a les administracions) a deixar totalment en mans d’uns altres l’educació dels fills i filles. No queda més remei que recordar que seguim educant per a que siguin persones autònomes, lliures, felices i que això comporta descobrir, experimentar… acompanyats.

També ens ha donat per anar per feina i accelerar aprenentatges i exigències, escolars i extraescolars. Curiosament una societat en la qual divertir-se, passar-ho bé, és un dels seus déus es tendeix a privar els nens i nenes d’un dels aspectes més centrals de les seves vides: el joc. Es nega a aquesta part de la seva vida el contingut educatiu o es defineix, de nou, amb estereotips poc vàlids (sedentari, passiu, individualista, consumista, etc.). En lloc de mantenir allò que la comunitat educa (la ciutat educadora), que s’ensenya i s’aprèn a llocs i espais diferents, només pensem en escolaritzar i escolaritzar. Però els nois i noies d’avui necessitem quelcom més que una escola.

No podem oblidar que, en les nostres societats injustes, la pobresa la paguen de manera especial els nens i nenes perquè s’empobreixen les oportunitats educatives. I això pot passar a totes les famílies i afecta a tots els infants, també als de les famílies que encara no són pobres. A més, subsistir avui suposa treballar més hores i tenir menys disponibilitats per ocupar-se dels fills. Ocupar-se de la infància avui requereix pensar en tots els nens i nenes del nostre entorn. Acceptar que tots eduquem i tots podem aportar alguna cosa en l’educació d’un nen.

Entomar els desconcerts suposa repensar les formes d’educar, acceptar que es produeix al llarg de tot el seu temps vital, de tot el dia, de tota la setmana. Que educar té a veure amb conviure amb els altres, necessita de la presència -sovint en la distància- de persones adultes que donen seguretat i estímul, però també s’educa davant d’una pantalla o en la connexió on line que permet mirar el món per altres finestres diferents de les de casa o l’escola.

Jaume Funes
About Jaume Funes

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista. Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*