Són culpables els malalts de càncer del dèficit sanitari?

Per què ha de servir, doncs, el sistema educatiu? Per deixar les coses com estan? Per certificar que els pobres, a més de pobres, són ignorants, ganduls i fracassats?

Educació en càpsules legals
 
 

Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona

Fem un esforç d’objectivitat: qui són els culpables de l’enorme despesa de la sanitat pública? N’hi ha molts, segur (els qui tenen accidents de cotxe, els qui pateixen atacs de cor, etc.), però ben cert que una part important es deu a l’atenció que reben les persones afectades per algun tipus de càncer…

Fem un esforç de transparència: qui és el culpable de la crisi de les pensions? Indubtablement, totes les persones que tenen la sort de viure molts anys després d’arribar a l’edat de jubilació i tenen dret a cobrar-les…

La consellera d’Ensenyament també va fer un esforç de claredat, d’objectivitat i de transparència quan va assenyalar els nois i noies estrangers o immigrants o nascuts fora de Catalunya (això no ho va acabar d’aclarir) com els culpables dels resultats obtinguts per l’alumnat català en les proves PISA de 2012.

Efectivament, consellera: com va demostrar fa ja alguns anys el malaguanyat comparatista Ferran Ferrer, les diferències entre l’alumnat nadiu català i el d’origen immigrat escolaritzat a Catalunya pel que fa a la comprensió lectora a les proves PISA de 2009 foren de 82 punts! Conclusió: sense aquest alumnat la puntuació obtinguda hauria estat substancialment millor. Però és que 82 punts de diferència són molts punts: 24 més que les que es donaven en el conjunt d’Espanya i 37 més que les de la Unió Europea! Conclusió bis: els nostres immigrats són els pitjors d’Espanya, d’Europa i qui sap si del món sencer!

És més: sabem des de fa molt temps (i l’informe PISA ho corrobora cada tres anys) que el nivell socioeconòmic (és a dir, el grau de pobresa) i cultural (mesurat, entre altres coses, pel nivell instructiu assolit pel seus pares) dels estudiants explica de manera molt significativa els seus resultats escolars: per a Catalunya, la diferència era de 67 punts entre el nivell socioeconòmic i cultural més alt i el més baix (15 punts menys que a Espanya i 16 menys que a la Unió Europea). Més conclusions: una part de la diferència de puntuació entre l’alumnat d’origen immigrat i la resta d’alumnes s’explica perquè moltes famílies immigrades viuen en situació de pobresa, però no tota.

El problema de tot plegat és, però, que la perspectiva adoptada és errònia i, per això, les conclusions acaben essent forassenyades… Per què ens hem dotat d’un sistema de salut públic i universal? Per fer-hi negoci o per curar els malalts, garantir que els que no es poden curar puguin fer una vida digna, i per vetllar per la salut de tota la població? Per què són les pensions, sinó perquè la gent gran pugui fer una vida amb les mínimes dependències i amb una certa qualitat?

Per què ha de servir, doncs, el sistema educatiu? Per deixar les coses com estan? Per certificar que els pobres, a més de pobres, són ignorants, ganduls i fracassats? Per contemplar –amb la màxima objectivitat, això, sí- que els nois i noies són diferents i desiguals per la seva procedència familiar en relació a la cultura escolar? Per classificar-los i seleccionar els millors i llençar a les escombraries els que obtinguin pitjors resultats com mostrava un conegut dibuix del gran Tonucci?

No, si aquesta fos la funció del sistema educatiu no valdria pas la pena invertir-hi la quantitat de milions d’euros que ens costa. El sistema educatiu no s’ha bastit ni per fer d’àrbitre, ni d’observador imparcial, ni de cap de personal de l’economia del país, sinó per mirar de corregir i compensar les desigualtats, per procurar que totes les persones puguin tenir una vida digna i autònoma, per garantir una certa igualtat d’oportunitats, per aprendre a viure junts malgrat les diferències. A què vénen sinó els cants a l’equitat, a la inclusió, a la cohesió social i a l’excel·lència?

Si per alguna cosa haurien de servir aquestes mirades externes al nostre sistema educatiu, com és el cas de l’avaluació PISA, hauria de ser no pas la de cercar “culpables”, sinó la de corregir les deficiències d’un sistema que es mostra incapaç, any rere any, de complir amb eficàcia les funcions per les quals s’ha creat. Per posar només un exemple: és evident que les retallades han afectat al conjunt del sistema, professorat inclòs, però potser s’ha dit poc que els més perjudicats per aquestes retallades han estat justament els sectors més vulnerables del sistema (els pobres, els immigrats, els dicapacitats…) perquè els han patit doblement: com tot l’alumnat s’han vist afectats per l’augment de les ràtios, pel retard en les substitucions, per la disminució del pressupost… I perquè, tot i que se n’ha parlat molt menys, les retallades han afectat molt directament les polítiques d’equitat, aquelles que tenen una incidència més directa en els sectors més desafavorits i necessitats: parlem de beques i ajuts, parlem de vetlladors, d’educadors i d’integradors socials, parlem de plans educatius d’entorn, parlem de suport i orientació educativa, parlem de qualificació professional inicial, d’escolarització compartida, d’escoles bressol…

Deixem-nos, doncs, de culpables i prioritzem pressupostàriament allò que és essencial, sobretot quan els diners escassegen.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*