Opinió

Assetjament escolar: Què passarà si no canviem res?

Diagnòstic de l’assetjament escolar

A Catalunya, un mínim del 24% d’alumnes d’entre 3r i 6è de primària, considera que ha estat víctima d’assetjament escolar per part d’alumnes (Sidera et al. 2019). Segons la Fundación Anar, el 45% dels casos d’assetjament de l’Estat Espanyol tenen una duració de mesos, i el 30% de més d’un any. Imagineu com deu ser patir assetjament durant més d’un any, en edats en què encara t’estàs formant la personalitat.  Segons la Fundación Anar, el 45,4% de l’alumnat percep que el professorat “no fa res” davant d’un cas de bullying, el 61,7% de l’alumnat creu que els centres “no fan res”. Més enllà de les xifres, darrera de cada dada hi ha persones. En els casos succeïts en els últims mesos a Sallent, Badalona i la UAB, hi ha un clar component de discriminació, sigui per raó de gènere, orientació sexual, i/o origen immigrat molt greus.

Alhora, cal reconèixer que gran part de les situacions de violència i assetjament entre estudiants succeeixen fora del centre, al carrer o a l’espai virtual: és un problema social que va més enllà de l’àmbit escolar i que requereix respostes sistèmiques. Si no hi posem remei, els casos lleus es fan greus, i el sistema educatiu no es pot permetre més situacions de joves violentades i assetjades.

Davant de tot plegat, què proposem?

En les converses amb docents, acostuma a valorar-se molt la convivència. Alhora, es reconeix no dedicar-hi temps. Aquesta incoherència no resulta paradoxalment cara en temps i patiment? Com replantejar les prioritats i l’ús del temps entenent que dedicar temps a cuidar de la convivència és invertir en benestar i èxit educatiu? Com fer els projectes de convivència més estratègics, pràctics i participatius? Davant de la concentració de casos, tots plegats – Departament d’Educació, CRPs, centres, professorat, altres professionals dels centres, altres figures educatives, famílies i alumnat – hem de prendre mesures, siguin invisibles (cultura de centre, resistències al canvi, pors, divisió de rols poc clares entre docents, coordinació, etc.) o estructurals (protocols, càrrecs responsables, Plans d’acció tutorial, etc.).

Mesures invisibles, personals

Prendre mesures per a fer front a l’assetjament escolar requereix una aproximació holística i compartida pel màxim de persones de la comunitat educativa. Tot plegat requereix que es donin canvis culturals a diferents dimensions. Alguns d’aquests canvis necessaris són:

• Mantenir actituds i comportaments coherents com a docents
• Escoltar millor l’alumnat
• Posar l’èmfasi en la provenció, invertir temps a l’inici de curs a enfortir competències de grup i pactar i revisar normes d’aula.
• Assimilar que abordar les disrupcions i el conflicte són curriculars.
• Canviar la cultura de centre per abordar els conflictes sense complexes, que eviti donar la raó sistemàticament a les figures d’autoritat de forma preferent (en especial en els casos d’assetjament sexual), que (re)conegui les normes, límits i aliances inicials, i que responsabilitzi a tota la comunitat educativa (personal de centre, famílies, companys) dels casos d’assetjament, relacions abusives o altres formes de violència.

Mesures visibles, estructurals

Les persones responem a l’estructura en la qual ens trobem. Si aquesta no canvia per donar resposta als problemes detectats, només des de la bona voluntat serà molt difícil. Entre les mesures per a abordar els aspectes més visibles, recomanem:

• Establir mecanismes institucionals de detecció de l’assetjament escolar (p.e. bústies anònimes de denúncia, cercles restauratius periòdics per valorar la convivència, etc).
• Enfortir el Pla d’Acció Tutorial sòlid com a espai clau per a promoure convivència.
• Oferir cursos i espais de formació docent per a la transformació de conflictes mitjançant diferents metodologies: provenció, normes restauratives, disciplina intel·ligent, mètode Kiva, transformació de conflictes, cercles restauratius, comunicació noviolenta (CNV), treball de processos, educació per la pau, mètode de no inculpació… els CRP i xtec n’ofereixen algunes, però el ventall és ampli.
• Incrementar les figures amb perfil de suport socioemocional i atenció a la diversitat als centres i serveis educatius, com els EMOS -educadors emocionals, en el cas de Barcelona, els TIS -Tècnics d’Intervenció Social- i altres professionals de suport educatiu.
• Preparar figures per abordar les situacions greus, com les responsables de violència i coeducació dels serveis educatius i crear-ne d’específiques dins del centre habilitades per acompanyar en aquestes situacions.
• La comissió de convivència o comissió de benestar del centre ha d’empoderar un equip dinàmic, eficient i divers.
• Disposar d’un projecte de centre, explícit i consensuat que prengui cura de la convivència de forma proactiva.
• Fer els protocols més operatius: per assegurar-se que reculli totes les formes d’assetjament, repensar si la principal figura responsable i operativa ha de ser la direcció, i valorar establir conseqüències en cas que no s’apliquin.
• Recollir dades i avaluar les mesures de convivència.

Un futur possible

Per millorar significativament la situació d’assetjament escolar cal canviar el dia a dia, i preveure mesures que permetin evitar l’acumulació de petits malestars que, a la llarga, porten grans patiments i algunes desgràcies.

Imaginem una escola activa i flexible, on professorat i alumnat treballin junts cuidant de la convivència de tots. Amb una acció tutorial forta que contempli una hora fixa a la setmana programada perquè cada grup classe dialogui sobre com està, a través de cercles de diàleg i pràctiques restauratives, la lectura de preocupacions recollides en una bústia anònima, dinàmiques de provenció, o la revisió d’acords i normes que no acabin d’estar prou ajustats a les necessitats del grup. Tot plegat liderat per professorat preparat per sostenir les converses difícils que puguin sorgir i treure’n profit educatiu i convivencial, i impulsat i coordinat per una comissió de convivència proactiva (no reactiva) que disposi de les condicions (de temps, funcions i reconeixement) que els permeti intervenir el més aviat possible.

Per acabar, és crucial alimentar la motivació interna i externa del professorat per mantenir viva la flama del canvi. Cal crear esdeveniments estimulants per reconèixer públicament les bones pràctiques de tots, inclosos els agressors que ho han deixat de ser i ara són uns col·laboradors més, ja totalment integrats a la construcció de pau al centre i per a ells mateixos. Com deia Vicent Martínez “els pacifistes som els realistes”. Si realment apostem per reduir el patiment i l’impacte de l’assetjament als centres, cal generalitzar mesures que alguns centres ja estan fent amb molt bons resultats i demostrant que és possible.

Podeu trobar una versió desenvolupada d’aquest article (9 p.) entrant en el següent enllaç.