Una sentència pionera del TSJC reconeix el dret de l’infant a l’educació inclusiva

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya obliga a escolaritzar en un institut de secundària un alumne a qui la Generalitat volia enviar a un centre d’educació especial, amb l’argument que el principi d’inclusió preval sobre el dictamen de l’EAP

Víctor Saura
 
 
 

El Gerard a l'aula de l'IES Eugeni Xammar

El Gerard a l’aula de l’IES Eugeni Xammar

En Gerard F.M. és un alumne amb necessitats educatives especials que fa segon d’ESO a l’institut Eugeni Xammar de l’Ametlla del Vallès. Té 14 anys, i de moment els estudis li van bé, d’acord amb el seu Pla Individualitzat (PI). També va ser satisfactori el seu aprenentatge al llarg de Primària, que va cursar a l’escola d’aquesta localitat del Vallès Oriental. Però quan feia Sisè el Gerard i els seus pares es van topar amb la mateixa senyal de sortida que troben moltes famílies amb fills amb discapacitats abans de fer el salt a l’institut: un dictamen de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) on es deia que el Gerard no podia continuar escolaritzat en un centre ordinari sinó que, pel seu bé, havia de ser derivat a un Centre d’Educació Especial (CEE). Aquí comença una lluita de més de dos anys que s’acaba de saldar amb una sentència pionera del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en la que es reconeix el dret del Gerard a rebre una educació inclusiva.

La sentència 794 de la sala del contenciós-administratiu del TSJC, de 9 de novembre de 2015, el que fa és desestimar el recurs presentat per la Generalitat davant d’una sentència anterior, dictada pel jutjat del contenciós número 17 de Barcelona el 25 de setembre de 2014, en la qual ja es fallava a favor de l’escolarització d’en Gerard en l’institut ordinari. Aquesta primera sentència va arribar amb el curs 2014-15 iniciat, i en Gerard l’havia hagut de començar a casa seva perquè els seus pares havien decidit no portar-lo al centre d’educació especial de Granollers on el volia enviar l’Administració. Una mesura extrema però no inèdita. A Espanya hi ha més d’un infant que porta anys estudiant a casa perquè la seva família no acata la determinació administrativa de conduir-lo inexorablement a la xarxa escolar segregada.

En el cas d’en Gerard, però, només van ser unes setmanes. El jutge va anar ràpid, i va considerar que la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i la legislació espanyola i catalana –a la sentència es referia sobretot a articles de la LOE i de la Llei dels Drets i Oportunitats de la Infància i l’Adolescència– pesaven més que un informe de l’EAP que ni tan sols veia prou motivat. En altres paraules, el jutge entenia que, si tota la legislació recent estableix el principi d’inclusió com a norma general i l’escolarització en un centre especial només com a excepció, en el cas d’en Gerard l’Administració no havia acreditat que seguir la norma fos inviable. I va fallar que seguís escolaritzat en un centre ordinari amb els mateixos suports que havia rebut fins aleshores –totes les hores lectives de vetlladora–.

Però la Generalitat va recórrer, posant èmfasi en un nou argument, extret d’una sentència del Tribunal Constitucional que per un cas similar a Castella-la Manxa havia fallat a favor de l’Administració educativa. Segons aquest argument del TC, que la Generalitat feia seu, el dret d’inclusió decau quan comporta una “càrrega desproporcionada” pel que fa als mitjans que ha d’invertir-hi l’administració. Però novament aquí el TSJC ha considerat que en el cas d’en Gerard no s’ha demostrat que els ajustos que s’han de fer siguin desproporcionats, per la qual cosa desestima el recurs de la Generalitat. Curiosament, el tribunal falla en contra del criteri de la fiscalia, que s’havia posicionat a favor de l’apel·lació, si bé en el primer procediment la fiscalia de menors havia donat suport a la postura de la família.

La Fundació Gerard

Anys enrere, el 2010, la família d’en Gerard havia constituït una fundació que porta el seu nom, Fundació Gerard, i que entre altres coses es dedica a defensar els drets dels menors a rebre una educació inclusiva, no només a Catalunya sinó a tot l’Estat. La seva tia, Carme Fernández, és la directora de la Fundació Gerard, i donada la seva professió de psicòloga ha estat des de sempre molt implicada en l’educació del seu nebot. “Amb un bon pla d’intervenció tots els nens poden estar en un entorn ordinari si aquest entorn és favorable”, afirma.

En el cas del seu nebot, Carme Fernández té travessats especialment dos moments. El primer és una reunió molt tensa que va tenir lloc als serveis territorials d’Ensenyament de la seva zona (Maresme-Vallès Oriental) el febrer de 2014, quan l’EAP ja havia decidit que el destí d’en Gerard havia de ser un CEE. Allà la família va haver d’escoltar tot el corol·lari d’arguments pels quals un nen com en Gerard no pot estar en una secundària ordinària. Són arguments que es verbalitzen, però no es posen per escrit. Coses com que el professorat de secundària va a la seva, que els adolescents són molt cruels o que la distància entre en Gerard i la resta és molt gran i per tant no es podrà relacionar amb ningú. La família, però, no va claudicar. Un dels motius pels quals tenien clar que volien portar-lo a l’institut del poble era precisament perquè seguís amb els mateixos companys amb els quals havia crescut i conviscut durant nou anys.

El segon moment es produeix durant el procediment judicial. Assegura Fernández que la Generalitat va cridar a declarar a la darrera tutora de primària del nen, que hi va anar amb un paper on tenia escrites les respostes que havia de llegir. “Primer va dir que el seu nivell curricular estava a anys llum dels seus companys, la qual cosa és irrellevant perquè per alguna cosa té un PI –afirma la psicòloga–, però el que més ens va doldre és que mentís: va dir que el Gerard no es comunicava ni interaccionava amb la resta, però nosaltres vam aportar altres testimonis que van acreditar el contrari, que a la seva manera sí que interactua i es comunica”. La Fundació Gerard ha desenvolupat un mètode per ajudar a que les persones no verbals, amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) com el Gerard, no només puguin demanar coses a través de pictogrames sinó construir frases més complexes. En diuen FACIL-SAAC i es pot trobar a la seva web.

En aquests moments el Gerard segueix totes les classes no només a l’institut, sinó a l’aula ordinària. A l’Eugeni Xammar de l’Ametlla del Vallès no hi ha USEE i, segons explica Fernández, “si n’hi hagués hagut no hauríem acceptat que estigués la major part del temps en una aula especial i no a l’ordinària, la que li toca”. Ara, gràcies a una comunicació fluïda amb els diversos professors a través de la vetlladora, el Gerard assisteix a totes les classes i segueix el programa, amb les adaptacions que prepara la Fundació i que també es poden trobar a la web, siguin de la matèria que siguin. “Si a classe estan treballant el Lazarillo de Tormes ell també, amb material adaptat i altres objectius, i si fan Física i Química exactament igual, amb el centre hi ha bona sintonia i la veritat és que el veiem més feliç que mai”, explica Fernández. “No volem que treballi aspectes únicament funcionals, que òbviament són importants, però quan em diuen que fa coses que no li serviran de res responc que també el nen que s’asseu al seu costat treballa coses que al llarg de la seva vida no li serviran de res”, afegeix.

  • Jenny Ojeda

    ¿de que sirve que los NNE vayan a una escuela ordinaria si ésta no está preparada? No es solo el que admitan niños con NE; es que tengan una línea clara de atención, trabajo para potenciar sus capacidades y aprendizaje, personal capacitado y MOTIVADO, actividades inclusivas y actividades y espacios acorde a las necesidades de los niños.
    ¿Será posible?
    Janette Ojeda