Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Avui dia, ser un jove interessat amb ganes d’aprendre i conèixer, pel simple fet de voler adquirir coneixement, mereix l’etiqueta de “pringat”. Quan la universitat era, malauradament, l’espai d’uns pocs dins la societat, aquesta institució esdevenia un lloc clau de pensament, de fer funcionar la màquina. Un espai on el jovent lluitava pels seus drets. La universitat era, doncs, el lloc dels intel·lectuals, dels crítics. Els inicis de la universitat (a mitjan segle XII i segle XIII) els trobem en la necessitat de crear un organisme conjunt d’alumnes i professors per poder defensar els seus interessos davant les autoritats de la ciutat. I ara que, sortosament, som molts els que tenim accés a aquesta institució resulta que ja no li donem aquell meravellós ús que temps endarrere tenia.
En l’actualitat, per contra, la universitat es ven com una continuació de l’institut, aquest cop sense les limitacions i els controls de les famílies. Les festes han esdevingut el principal atractiu per molts joves, els quals empesos per la pressió social i dels mitjans, gasten les seves primeres nòmines en locals festius. No cal dir que els “dijous universitaris” no eren precisament dins la ment dels creadors de la universitat durant l’edat mitjana. Amb tot això, no em posiciono en contra de la festivitat universitària. De fet, he estat també protagonista d’aquestes celebracions. Ara bé, el que s’hauria de promoure són més trobades a la universitat. Esdeveniments en els quals els estudiants puguem compartir, discutir i celebrar, però sense haver de ser víctimes d’un sector econòmic, que allunyat del pensament universitari, busca únicament beneficiar-se de les butxaques dels estudiants setmana rere setmana.
En l’actualitat, trobem una mentalitat universitària capitalista i poc reflexiva, basada a buscar l’aprovat per no haver de tornar a pagar els crèdits
És d’aquestes trobades universitàries, de fet, que varen sorgir molts moviments revolucionaris amb ganes de canvi. Un exemple clar el trobem durant la transició democràtica, quan els moviments estudiantils van protagonitzar les primeres mobilitzacions opositores al règim franquista. Ara, encara trobem moviments similars com les mobilitzacions, per exemple, contra el genocidi de Gaza. Tot i això, cal ser conscients que cada vegada són menys els joves que es reivindiquen, sobretot per la ineficàcia que aquests actes suposen. De la mateixa manera, però, podem establir una connexió directa amb el descens de les matrícules en graus humanistes, els quals generen un pensament crític propi de la reivindicació i la lluita. Així, ens trobem en un context en el qual la majoria de les carreres amb més demanda van lligades a la perpetuació del neoliberalisme i el capitalisme consumidor. Per què sí, ara es veu que les humanitats no ajuden a la productivitat futura del país, però amb això on queda el pensament crític del jovent?
En l’actualitat, doncs, trobem una mentalitat universitària capitalista i poc reflexiva, basada a buscar l’aprovat per no haver de tornar a pagar els crèdits. Estem davant d’una universitat que també és sotmesa a la trampa neoliberal i que, en conseqüència, hi evoca la resta del sistema educatiu. Potser, doncs, que calgui recuperar la idea inicial de la universitat? Podrem, després, recuperar l’essència reflexiva i crítica que qualsevol alumne de qualsevol edat hauria de potenciar durant qualsevol procés d’aprenentatge? Com defensa el filòsof Josep Maria Esquirol “l’escola és el lloc on es cultiva l’ànima mitjançant l’atenció a les coses del món”, i és aquesta escola, la qual ha de fomentar llocs de resistència revolucionària contra el pensament fix actual.
