Entrevista

Daniel Carreras (Xirriquiteula): “Els espais físics de trobada com el teatre són més importants que mai”

Xirriquiteula va néixer a Badalona l’any 1985. Al llarg d’aquests anys ha creat i produït espectacles infantils que ha fet voltar per més de 27 països arreu del món. Parlem amb Daniel Carreras, un dels socis inicials de la companyia, que junt amb Iolanda Llansó formen la base de Xirriquiteula. Segons cada projecte treballen amb alguns dels actors, artistes, tècnics, etc., que formen la seva xarxa de col·laboradors professionals.

Com us vau conèixer i com vau decidir muntar una companyia de teatre amb el nom de Xirriquiteula?

La companyia va sorgir amb la democràcia, quan es va tornar a conquerir el carrer. També va néixer una nova educació, i els animadors van entrar a les escoles a portar música en català, música folc, etc. I Xesco Boix en va ser el gran ambaixador. Tenia una cançó que en alguna estrofa semblava que deia una paraula similar a Xirriquiteula i d’aquí ve el nom.

Un senyor motivat que treballava en un esplai se li va ocórrer fer una activitat de lleure de dissabte a la tarda i sortir al carrer en xanques i músics, i muntar una mena de cercavila. Aquest senyor ja va morir, però ell va ser la llavor de la companyia.

En aquell inici érem molta gent, una tropa, unes 8 persones que ens vam anar coneixent en el món del teatre amateur. Al llarg dels anys la companyia s’ha anat aprimant, ara quedem dos socis i una persona i mitja en tasques d’oficina. Però hi ha un munt de col·laboradors professionals molt fidels amb qui confiem molt com a actors, músics, tècnics, etc. segons cada projecte que creem i produïm.

Teatre de carrer i a sales sempre pensant amb els infants. Com van ser els inicis?

Els primers quatre i cinc anys vam fer molt de teatre de carrer, i fins i tot vam anar a Tàrrega, però encara no vivíem d’això. Va ser a finals dels anys 80 que vam començar a tenir uns ingressos més regulars i que ja ens van portar a constituir-nos com a empresa. Eren temps de fer molts encàrrecs a mida i molt de teatre al carrer.

Quins van ser els primers espectacles?

Quan fèiem carrer hi havia també molt músics en directe, van començar amb molta herència de Comediants. El primer espectacle va ser Súpertot dirigits per en Benet i Jornet. Érem 11 persones en gira, una autèntica bogeria, una cosa que ara seria inimaginable, anar més de 4 de gira és tot un luxe!

Aleshores, vam conèixer l’Armonia Rodríguez, una activista cultural, políticament molt posicionada i que va ser tècnica de cultura a l’Ajuntament de Badalona. Ella és la que ens va fer entrar de ple al teatre de sala i, de fet, ella ens va dirigir en el nostre segon espectacle de sala,Els Contes de Grimm, amb què ja vam tenir molt d’èxit, fins i tot vam guanyar un premi, i vam girar moltíssim.

També vam fer un Cyrano dirigit per Joan Montanyés “Monti”, un reconegut pallasso d’aleshores. Vam fer gira i des d’aleshores ja no hem parat d’anar pensant espectacles i propostes per a infants.

Em parlaves que tots veniu del teatre amateur, però com us vau anar formant i professionalitzant?

Sempre hem anat apostant per diferents directors, ja que això ens permetia aprendre a fer teatre des de diferents punts de vista. Ens han dirigit noms com Clara del Ruste, Jordí Purtí, Enric Ases. Fins i tot ara, en una coproducció internacional, ens ha dirigit un director holandès molt reconegut a Dinamarca.

El teatre amateur ha estat la nostra gran base sempre, però també hem fet cursos de teatre a l’Institut del Teatre, a El Timbal i altres escoles independents. La formació sempre ha estat molt autodidacta, hem après gràcies a les experiències que hem anat vivint. Pensa que quan vam començar amb Xirriquiteula teníem 17 i 18 anys.

Per a nosaltres, és un miracle poder viure del teatre. Amb els anys totes les feines s’han tornat imprevisibles, i a nosaltres ens ha agafat amb una gran capacitat de resistència a la precarietat o volatilitat de la feina d’aquest sector. Prioritzem viure més experiències i que la feina sigui alguna cosa més que fer una tasca mecànica i rutinària. Al teatre cada dia és diferent, el teu públic és diferent, pots viatjar, conèixer món i també gent nova.

Ara tenim espectacles que ja porten 1000 actuacions o Laika que ja en porta gairebé 500, també té mèrit que conservem la frescor de l’inici. És un repte mantenir això, poder donar el 100% i no baixar la intensitat en cada nova funció.

Quins valors o característiques us han definit durant aquests 40 anys?

Sona tòpic, però sempre intentem buscar la màxima qualitat i donar el millor de nosaltres en cada projecte. Nosaltres no fem teatre només per guanyar-nos la vida, en fem per gaudi nostre, perquè ens agrada i ens ho passem bé. La prioritat és fer coses boniques i ben fetes, aquest és el nostre primer objectiu. I mira a més ens hi guanyem la vida! I això es nota en la interpretació, en el vestuari, en l’escenografia, en com cuidem la música… Hi posem un rigor màxim. Hi posem molta atenció perquè el nostre públic són els infants i és una gran responsabilitat.

Heu rebut molts premis per Laika,Girafes, Papirus,Contes del Cel i Els contes de Grimm. Què és el que tant agrada dels vostres espectacles?

Els nostres espectacles sempre acaben sent molt rodons. No tenim una fórmula concreta amb la qual sempre l’encertem. Així que no et sabria dir.

Valoren que hi ha un cert punt d’investigació. També és cert que hem fet espectacles explorant temes que altres encara no exploraven. Com amb Papirus que va ser el nostre primer espectacle sense text el 2004 i amb una dramatúrgia molt elaborada. Un format que no era habitual encara en aquella època. Sempre intentem anar més enllà i buscar alguna cosa nova. I també es deu notar que hi posem tot l’amor i tota l’estima del món.

Com són els vostres personatges? Què expliquen?

Són tants els espectacles que hem fet que n’hi ha un munt i no sempre els tenim tots presents. De fet, els personatges sovint es creen a mesura que anem creant la història, els conceptualitzem segons el que ens demana l’obra. Nosaltres primer pensem en l’obra i després creem els personatges.

Són personatges que expliquen un missatge diferent, pràcticament no tenim cap obra de només entreteniment, i totes tenen un rerefons. Defugim de la pedagogia subratllada, no fem de mestres dalt de l’escenari. El teatre no ha de ser alliçonador ni una eina per fer aprendre conceptes, de fet el missatge pot tenir més força si no és tan obvi. Però sí que intentem que facin pensar i reflexionar.

Heu voltat per tot el món. Alguna anècdota que ens pugueu explicar?

Hem estat a uns 27 països arreu del món entre Amèrica Sud, Amèrica Central, Àsia i Europa. Hem estat en llocs molt remots com a unes illes del Japó, Singapur, Cap Verd, etc.

Ens ha passat de tot, encara recordo la vegada que érem a l’aeroport de Bogotà i ens van cridar pels altaveus. Vam anar fins a una sala, i només en entrar vam veure un home que tenia un cúter a la mà just davant les nostres girafes, estava a punt de tallar-les!

A Veneçuela vam viure una cosa meravellosa… En un poble remot a les muntanyes, vam anar a fer un espectacle de carrer. Allà vam conèixer a un mestre i als seus alumnes que havien vingut a veure’ns, era la primera vegada que veien teatre de carrer, i el mestre es va posar a plorar de l’emoció.

Nosaltres aconseguim aquests bolos anant a fires internacionals com a Seül, Avinyó, etc. És el que fa falta per donar-se a conèixer a programadors de tot el món, i fem molta feina d’oficina, no ens ve de franc.

I què heu après viatjant tant?

Sense ser-ne massa conscients, en l’àmbit emocional i personal, viatjar ens ha canviat. Sense voler ens fa ser més integradors, solidaris, empàtics, etc. Quan surts del teu país t’adones que en el fons tots tenim les mateixes pors i inquietuds, hi ha maneres de fer i expressar-se diferent, però a tots ens preocupa el mateix.

També hem tingut l’oportunitat de veure grans companyies d’arreu del món, i per nosaltres és tot un privilegi, perquè veient com actuen altres també s’aprèn molt.

En l’àmbit cultural, què tenen altres països que aquí podem envejar?

Catalunya, Madrid, País Basc i Andalusia tenen realitats culturals molt diferents de la resta d’Espanya. Catalunya és l’enveja de mig món, som afortunats i privilegiats. Tenim una programació teatral molt extensa, també de teatre familiar i un circuit escolar que no està a tot arreu. A Catalunya cada poble té el seu teatre, i això ja diu molt. És cert que les condicions del sector podrien ser millor, però no ens podem queixar.

A Catalunya cada cop ens professionalitzem més i amb una gran qualitat. Si pots anar a un festival a Shanghai o Copenhaguen realment és que estàs entre la selecció més bona del món.

Així i tot, França continua sent el paradís pel món del teatre, allà estan unes passes més endavant. Hi ha una consciència clara del que representa la cultura per la societat.

Vosaltres que teniu tota una trajectòria, com veieu l’estat del teatre familiar a casa nostra?

Jo al teatre li veig un bon futur, porta segles existint, i segur que continuarà així. A Catalunya sembla que les estadístiques diuen que el nombre d’espectadors va augmentant any rere any. I la veritat, ho entenc, després de la pandèmia de la Covid-19 i ara amb la saturació de pantalles, tothom té necessitat física i real de poder estar en contacte amb altres espectadors i amb actors. Ara els espais de trobada físics són més importants que mai.

I l’espectador com ha canviat? Com veieu els infants d’avui?

Sí que és cert que ara ens trobem amb un públic format per nens i nenes molt petits, i cada cop costa més veure infants de 8-9 anys cap amunt. Hi ha una franja que si no van amb l’escola i l’institut ja no van al teatre. Per això, és tan important el circuit escolar!

Cal que als nois i noies d’entre 14 i 24 anys no els sigui tan difícil trobar programació per la seva edat al teatre. És cert que per a ells no és un espai cool o guai. Però per això cal arriscar i pensar altres formats de teatre per poder captivar a aquests nous públics. Han de viure una experiència per a poder seguir gaudint del teatre i no perdre-se’l.

Quins projectes de futur teniu i que ens podeu explicar?

Ara no estem pensant en res, gestionem els quatre espectacles que portem de gira i no tenim temps per massa més. En el fons, necessitem un espai per trobar-nos, seure i preguntar-nos què volem crear, si és que volem crear. Volem guanyar-nos la vida, però no creem espectacles per necessitat, sempre hi ha hagut les ganes i el desig. I això ens ajuda a continuar entomant la feina amb ganes.