Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Ara que acabo els meus estudis universitaris per exercir de mestre/a d’Educació Primària, la pregunta és evident, “El pròxim curs, què?”. Les opcions són múltiples, continuar estudiant, començar a treballar, combinar la feina i altres estudis. Personalment, em sorgeix l’interès d’ampliar la meva formació i tenir opcions d’exercir com a docent també a l’educació secundària. Ara bé, aquest aspecte no és tan senzill com sembla. Mentre que un estudiant de la majoria dels graus universitaris (Biologia, Arquitectura, Matemàtiques, Filologia…) amb un any més de formació (de fet menys, amb deu mesos) pot obtenir una titulació que li permeti ser docent d’educació secundària, un titulat amb Educació Primària no disposa d’aquesta possibilitat. És a dir, qui fa quatre anys que aprèn a ensenyar, ha de fer les mil peripècies per incorporar-se a l’educació secundària. Són molts els aspectes que cal examinar.
Per començar, cal revisar la normativa legal vigent, la qual contempla que per desenvolupar la tasca de docent en centres públics d’educació secundària cal “tenir la titulació de doctor o doctora, enginyer o enginyera, arquitecte o arquitecta, llicenciat o llicenciada, o el títol de grau corresponent o altres títols equivalents a efectes de docència”. Com era d’esperar, entre aquests títols de grau no s’inclou el de mestre/a d’Educació Primària. Així mateix, es requereix el màster de formació del professorat, l’antic CAP, una formació d’un curs universitari que suposadament dona als titulats els coneixements i les competències per esdevenir professors i professores. Ara bé, cal tenir en compte que durant els últims anys aquestes normatives legals s’han agafat amb pinces. La manca de professorat a l’educació secundària ha obligat les administracions educatives a flexibilitzar els criteris per aconseguir personal que pogués cobrir la falta de professorat en determinades àrees, com llengua catalana o matemàtiques. Aquesta flexibilització ha consistit a deixar entrar titulats universitaris que es comprometien a cursar el màster de formació del professorat. Per tant, ara mateix dins del sistema educatiu de secundària hi ha docents sense cap formació en educació. De la mateixa manera, s’ha permès que titulats d’altres branques amb l’acreditació de llengua catalana corresponent duguessin a terme les classes de català.
Ara mateix dins del sistema educatiu de secundària hi ha docents sense cap formació en educació
En segon lloc, és interessant atendre a la llei educativa amb detall per detectar les diferències entre centres públics i concertats. Així doncs, resulta que un docent d’educació primària que hagi cursat 24 crèdits o més d’algun altre grau universitari i que disposi del màster d’educació sí que pot exercir de professor a secundari en un centre concertat. És curiós, doncs, les facilitats de les quals disposen els centres concertats per cobrir totes les seves places, mentre dins del sistema públic tot són barreres i impediments.
En conseqüència, un cop hagi finalitzat els meus estudis com a mestra d’Educació Primària tinc dues opcions. Per accedir al sistema concertat d’educació secundària, puc cursar 24 crèdits (equivalent a un semestre universitari) d’un grau universitari, com Geografia o Humanitats, i fer un màster d’un curs. O, per contra, per exercir en el sistema públic, he d’estudiar els quatre anys corresponents a un nou grau universitari i afegir un curs més de formació de màster. El dilema es resumeix amb: un any i mig de formació o cinc anys més?
El problema rau, doncs, en les diferències entre sistemes públics i concertats. Si posem tantes dificultats als docents que es decanten per l’educació pública i, per contra, tantes facilitats per treballar a l’escola concertada, és normal que molts optin per la segona. És evident que cal trobar un punt d’equilibri, o tots iguals o tots diferents. Perquè així l’educació pública perd la seva qualitat.
Si posem tantes dificultats als docents que es decanten per l’educació pública i, per contra, tantes facilitats per treballar a l’escola concertada, és normal que molts optin per la segona
M’agradaria destacar que amb aquest escrit en cap moment es vol desprestigiar la formació rebuda pels docents que actualment exerceixen dins del sistema. De fet, estic segura que la gran majoria d’ells han buscat opcions per formar-se i construir el seu perfil docent. Ara bé, sí que cal posar sobre la taula les diferències que trobem dins del sistema. Així mateix, cal reivindicar la titulació dels docents d’educació primària, qui s’ha format exclusivament per educar.
Potser la solució es troba en combinar experts en educació i experts en contingut. Per exemple, es podria donar l’oportunitat als mestres que estiguin disposats a accedir als cursos inferiors de secundària (antiga EGB), alleugerint així la tasca dels docents d’institut que es veuen saturats. Una solució que a més potenciaria el model d’educació contínua que tant es reclama avui dia. Potser seria interessant combinar les dues mirades (mestres i experts en diferents àmbits) per construir un nou model d’educació secundària. No parlo de tornar al sistema de l’EGB, però sí d’adoptar algunes mesures similars. Mesures que ajudarien a superar la saturació i la manca de professionals en alguns àmbits d’un sistema educatiu al qual, sovint, li manquen ganes, dedicació i qualitat.
El pròxim curs, què? Aquesta pregunta quedarà per respondre a l’espera de si l’escrit arriba (que poc ho crec) a algun lector que tinguin la capacitat de canviar alguna peça del complicat sistema legal educatiu.
