Entrevista

Jaume Trilla: “El CREA s’ha revestit d’un halo de qualitat científica que crec que en bona mesura és un bluf”

La polèmica persegueix el grup de recerca CREA (abans adscrit a la Universitat de Barcelona) i qui en va ser el director fa dues dècades, el catedràtic Ramón Flecha. Jaume Trilla porta aquest mateix temps, des del 2004, confrontant algunes de les pràctiques d’aquest col·lectiu, fins al punt que el 2019 va acabar interposant una demanda contra tres dels seus integrants per delictes d’injúries.

Des d’aquell any s’ha anat forjant un llibre que finalment va veure la llum el mes de desembre passat després de l’última denúncia que un grup de persones va acabar elevant la UB per abús laboral i sexual. Els casos han arribat a la Fiscalia al mig de la polèmica.

Parlem amb Trilla sobre alguns dels punts més importants tant del llibre com del cas actual que els tribunals hauran de dirimir. El CREA va anunciar la seva dissolució fa unes setmanes, una maniobra cosmètica, creu Trilla, ja que fa anys que no estan adscrits a la universitat i segueixen actuant de la mateixa manera, com una xarxa, que es defensa des dels mitjans de comunicació i els perfils en xarxes socials.

Per què aquest llibre i per què ara?

Ja feia temps que escrivia aquest llibre. Els primers textos són del 2019, quan es va publicar al Diario Feminista, aquest òrgan del CREA, un article en què s’al·ludia a la meva persona anomenant-me assetjador, catedràtic feudal, cutre, mentider, masclista, i tota una sèrie de coses més. En aquest article s’al·ludia a la meva persona com a JT, és a dir, amb les meves inicials. No em va quedar cap altre remei que posar una demanda judicial contra la direcció de la revista i l’autora d’aquest article.

Els primers textos que vaig escriure van ser per donar informació i arguments als meus advocats, per a la demanda judicial. A més d’això, em vaig decidir a escriure sobre com anava tot el procés, el judici, etcètera. Era una manera de treure’m el cabreig que duia a sobre.

Això és la primera part del llibre, la més personal. Després vaig entendre que tot això de l’article, publicar aquest article tan virulent contra la meva persona, tot això no es podia entendre si no era coneixent la manera d’actuar d’aquest grup de recerca. I, per tant, vaig decidir dedicar una part del llibre a explicar què és aquest grup, almenys, tal com jo ho veia.

Això ajudaria a entendre millor el perquè d’aquest article en contra de la meva persona. Quan ja estava tot això llest per publicar, i jo ja buscava editorial o la manera de publicar-lo, etc., van aparèixer les notícies de principis d’estiu (del 2025) sobre el CREA i, sobretot, sobre les suposades pràctiques sexuals del fundador i líder, el senyor Ramón Flecha. Jo no podia publicar un llibre sense al·ludir a tot això que ha sortit des de l’estiu de l’any passat. Aleshores vaig decidir incorporar al llibre alguna cosa del que s’estava publicant.

El que passa és que, ja ho dic al text, és un llibre inevitablement inacabat. Perquè el cas Flecha i el cas CREA segueix vigent. Ara hi ha algunes demandes; sabem que la justícia és lenta i, per tant, caldrà veure què passa a partir d’ara. Això és una mica el llibre i el perquè jo ho vaig escriure.

El llibre neix el 2019, però la teva relació amb el CREA i amb el Ramon és prèvia. No sé si em pots parlar una mica aquesta història prèvia.

Per dir-ho d’alguna manera, l’enfrontament entre aquest grup i la meva persona es remunta a l’any 2004, que va ser quan va començar a haver-hi algunes denúncies públiques sobre com funciona aquest grup. Jo mai he format part del CREA, ni de bon tros, però una de les persones que van denunciar llavors la manera de funcionar del grup, és una persona molt propera a mi. No li va quedar més remei que interposar també una demanda judicial, com jo faria molts anys després, contra les tres persones responsables de les amenaces que estava rebent.

El tribunal, en primera instància, en segona instància, i fins i tot el Tribunal Suprem, li va donar enterament la raó. Aquestes tres persones destacades del CREA, entre elles la seva subdirectora, van ser condemnades per injúries.

Jo no vaig tenir res a veure amb tot això però sí que vaig donar suport a aquesta persona. Crec que des de llavors aquesta persona i a mi ens han declarat enemics públics del CREA. D’aquí ve la relació amb algunes persones del CREA, per exemple, amb el líder i fundador, el senyor Ramón Flecha, encara que aquesta es remunta fins i tot a anys abans.

Bé, al llibre parles de la denúncia que vas interposar el 2019, que t’ha portat sis anys tancar. Jo no sé com has viscut tu aquests anys de periple judicial.

Ja sabem que la justícia és lenta. La primera sentència va ser totalment favorable per a mi. La jutgessa va recollir literalment els termes de la demanda. Després, com és normal, van recórrer a l’Audiència de Barcelona. Aquesta va desestimar totalment el recurs, és a dir, que va revalidar la primera sentència. Uns anys més tard el Tribunal Suprem també va tornar a ratificar la sentència.

Els primers moments de tot aquest procés van ser, per dir-ho amb una paraula molt comprensible per a tothom, de cabreig. En aquell moment estava a punt de jubilar-me, als 70 anys, quan van publicar l’article. Jubilar-me sota la sospita d’haver estat un catedràtic assetjador, de col·laborador, com van dir, amb una mena de lobby d’assetjadors sexuals, relacionar-me amb una cosa així és realment greu. Sobretot quan un està a punt de jubilar-se sota la sospita d’haver estat tot això que deien a l’article.

Les persones que em coneixien bé, no podien donar cap crèdit a tot això que es deia de mi. Però he tingut al llarg de la meva carrera universitària milers d’alumnes, estudiants que potser m’han tingut de professor durant dos o tres mesos; o persones que han llegit els meus llibres o que m’han sentit en una conferència, en un congrés, etc. Aquestes persones el que podien pensar és: “Mira el Trilla, que no semblava que fos un assetjador sexual, però si ho diuen en un mitjà de comunicació feminista, doncs potser alguna cosa hi ha de tot això”. És un estigma que em van penjar i, per tant, jo estava, ja dic, molt enfadat.

El segon sentiment potser va ser incertesa. Quan inicies un procés judicial d’aquest tipus, mai no saps ben bé què pot passar. El que va passar va ser absolutament favorable a la meva persona, de manera que al final, diguem-ne, el sentiment era d’alegria, perquè la justícia em va donar enterament la raó.

Però va ser un procés, ja dic, llarg, complicat, al qual has de dedicar molt de temps, donar moltes explicacions, etc. No és pas agradable.

Al llibre dediques un esforç a parlar del treball científic del grup, i analitzes el que sembla el currículum inflat de Ramón Flecha com a major expert mundial en violència de gènere. De com les i els membres del grup se citen els uns als altres i es publiquen a diferents revistes de l’editorial del propi CREA, Hipatia. Com és possible que pugui passar tan desaparegut durant tant de temps?

El CREA s’ha revestit d’un halo de qualitat científica que crec que en bona mesura és un bluf. Aquest halo, aquest prestigi de com treballen científicament i de bé, de la comunitat científica internacional que sempre està a la boca, de com publiquen, dels projectes internacionals que se’ls han concedit, etc. Tot això ha servit, de vegades, com a excusa a les pràctiques internes.

He sentit a dir, fins i tot a autoritats acadèmiques, que al CREA tenen una forma peculiar de funcionar, unes pràctiques que potser no són del tot correctes, però és que són molt bons, fan coses molt bones, molt interessants, amb molta qualitat, etc. Jo vaig tenir interès a desmentir això.

La qualitat científica, intel·lectual del que produeixen, crec que és molt qüestionable. El que passa és que han après a manejar bé els mecanismes academicistes. Saben com presentar projectes, com presentar articles perquè els publiquin. A més, una part important del que publiquen els ho publiquen ells mateixos. Tenen més de 10 revistes científiques que són ells mateixos. Formen el consell de redacció, la direcció, etcètera. Això ja és una dada.

Si llegeixes els seus articles, doncs veus que aquesta suposada qualitat s’esfondra en bona part. Al llibre analitzo un parell de llibres seus, publicats per la seva editorial, i uns quants articles. Bé, si els llegeixes, veus que allò produeix vergonya aliena.

La major part de referències que reben els articles, els llibres, els projectes del CREA procedeixen del propi CREA

Diguem que a les nostres disciplines, a les ciències socials, a les ciències humanes, els mecanismes de control de la qualitat no funcionen tan bé com en les ciències més dures. Quan en biologia, en medicina, en física, química, en matemàtica…, es publica algun contingut que és un frau científic, no triga gaire a descobrir-se. Quan un altre investigador replica aquella investigació i no surten els mateixos resultats.

A les ciències humanes i socials, descobrir aquests fraus és molt més difícil. Els mecanismes de control no funcionen de la mateixa manera. És molt més fàcil passar gat per llebre. Ells han aconseguit fer-ho força bé.

Has al·ludit al truc aquell d’autocitar-se moltíssim. Ho vaig comprovar, al llibre poso dades concretes i fefaents. La majoria de referències que reben els articles, els llibres, els projectes del CREA procedeixen del propi CREA. Sempre més de la meitat i de vegades arriba al 80%.

Amb això aconsegueixen escalar als rànquings sobre els diversos temes en què treballen. Flecha fa ostentació a les xarxes socials de ser l’autor més citat en temes de violència de gènere. Si et dediques a mirar qui són els que el citen, t’adones que el 60, el 70 o el 80% són autors del mateix grup. És a dir, que la comunitat científica internacional és una comunitat, diguem-ne, molt de caminar per casa, molt domèstica.

Quin paper tenen la universitat i les agències com AQU i Aneca, de qualitat, a la vigilància d’això?

És diferent. Sé positivament que aquestes agències d’avaluació, l’Aneca i, sobretot, l’AQU, la corresponent a Catalunya, estan preocupades per aquest tema. Estan preocupades per aquest grup.

Tenen un paper difícil per corregir això. Jo he estat avaluador durant molts anys, tant a l’Aneca com a l’AQU per a les acreditacions, els sexennis i tot això. I sé com n’és de difícil que aquestes avaluacions siguin rigoroses del tot, perquè el que s’avalua són indicis secundaris, externs. És a dir, els avaluadors no ens hem de llegir tots els articles, tots els mèrits, els projectes, etcètera, perquè no hi hauria temps. De manera que s’avalua si un article està publicat en una revista que està prou acreditada, confiant que si publica un article, aquest és bo.

Segurament el que caldria demanar a aquestes agències és que afinessin una mica més els procediments i els criteris.

I la universitat?

Hauria de polir alguns processos i mecanismes, els criteris i les normes per al funcionament de tribunals de tesis doctorals o de places. Haurien d’afinar una mica més. El que hem vist amb el cas CREA, segurament n’hi ha d’altres, és que, per exemple, els tribunals de les tesis doctorals dels seus membres, estan formats de vegades per cinc persones del mateix CREA. I si no cinc, doncs quatre, la majoria.

Això la universitat no ho controla. Posa normes i criteris molt estrictes que, per exemple, en un tribunal de tesi doctoral, només hi pot haver un membre del mateix departament. I un membre de la facultat. Però no controla si són del mateix grup de recerca. I com que el CREA ha tingut professorat no només a la Universitat de Barcelona sinó en altres, i dins d’aquesta, en diferents departaments i facultats, li ha estat molt fàcil formar tribunals de tesi o, fins i tot de places, exclusivament, de vegades, amb membres del mateix grup de recerca. Això és, sens dubte, una anomalia.

Hi ha molta més afinitat entre els membres d’un mateix grup de recerca que no pas entre els d’un departament, on sempre hi ha desacords, rivalitats, etc.

També crec que les universitats haurien de controlar les pràctiques internes dels seus grups de recerca per evitar que es produeixin situacions com les que s’estan descrivint del CREA als diaris, sobretot des de l’estiu, aquests suposats abusos sexuals, pràctiques sectàries, etc.

La denúncia de possibles actuacions sectàries del CREA també ve de lluny. I és una altra de les coses que sorprenen, malgrat les denúncies no ha canviat res al CREA ni en la seva forma de fer les coses en aquests 20 anys i hem vist denúncies el 2004, el 2016 i el 2025. Aquest control del qual parles, com podria fer-ho una universitat?

Podrien evitar-se si les universitats, o en concret la Universitat de Barcelona, ​​si el que ha fet darrerament a causa sobretot de la pressió mediàtica, ho hagués fet molt abans.

Aquí també hi ha hagut comportaments o actituds diferents per part de les autoritats acadèmiques. Quan es van començar a destapar aquests casos i hi va haver unes denúncies l’any 2004, les autoritats acadèmiques de llavors, el rectorat concretament, va intentar actuar de manera responsable. Per exemple, va nomenar un prestigiós catedràtic de Dret perquè fes una investigació sobre el funcionament d’aquest grup. Va fer un informe que s’ha mantingut secret durant molts anys, però sabem que va ser molt dur en contra de les suposades pràctiques sectàries del CREA.

El defensor del poble de la UB de llavors, també va fer un informe al·ludint a aquestes pràctiques. La Universitat, sobretot les altes autoritats, des de fa més de 20 anys, estan informades del que passa allà dins.

El que han fet les autoritats acadèmiques ha estat mirar cap a una altra banda, s’han desentès del problema

Un dels rectors al principi de tot això va aconseguir que Ramón Flecha dimitís com a director del CREA. Diran que no va ser per això, però la realitat és que sí. El que passa és que amb això tampoc no es va aconseguir res. Que Ramón Flecha tingués un càrrec formal o no dins del CREA, no evita que seguís exercint, com sempre, de líder absolut del grup.

El que a partir de llavors han fet les autoritats acadèmiques, sobretot des del Rectorat, ha estat mirar cap a una altra banda. Diguem que el tema CREA ha estat una patata calenta. I el més còmode ha estat mirar cap a una altra banda, desentendre’s del problema.

Algunes fins i tot han anat més enllà i han estat d’alguna manera còmplices, han col·laborat amb el CREA.

El meu cas n’és exemple. Quan es va publicar l’any 2019 aquell article, abans d’interposar una demanda judicial, vaig anar a les autoritats de la meva universitat perquè hi fessin alguna cosa. Vaig escriure tres vegades al rector de llavors exposant-li el meu cas. I no vaig rebre cap resposta. Ni un justificant de recepció.

Com es pot entendre que un professor que fa quaranta anys que és a la universitat es dirigeixi a la màxima autoritat exposant-li un cas personal greu i que el rector no es digni a respondre i rebre’m? És una manera d’amagar el cap sota l’ala. No és justificable en cap cas.

Si les autoritats acadèmiques des del principi haguessin actuat de manera decidida, segurament, el cas no s’hauria prolongat durant tant de temps.

Si mires ara les xarxes socials, quan comenten tot això que surt als mitjans de comunicació, apareixen persones, algunes amb nom i cognoms i altres anònimes dient que fa 30 anys que ja se sabia. És clar que eren rumors i no es pot fer gaire cas dels rumors.

Però si hi ha rumors continuats, informes oficials, denúncies formals, les autoritats acadèmiques han de, almenys, investigar. I això no s’ha produït. S’ha produït ara, jo crec, perquè algunes periodistes i alguns mitjans importants s’han dedicat a investigar el cas. Davant d’això, és clar, la universitat no té cap altra opció que fer alguna cosa.

Des del 2004, el grup s’ha defensat dient que assenyalar les pràctiques o els membres és atacar les actuacions educatives d’èxit de les comunitats d’aprenentatge. Aquesta vegada han parlat, fins i tot, que s’està defensant, amb les crítiques, un pedòfil. Què opines?

És una mica escandalós. Al llibre dedico un capítol força llarg a analitzar i presentar les formes en què actualment s’estan defensant. I algunes són realment curioses, per no dir inversemblants. Al·ludeixen, com acabes de dir, a un suposat sacerdot ortodox pedòfil que estaria relacionat amb una de les persones que ara han abandonat el CREA i estan parlant als mitjans de comunicació. Però, per què no ho van denunciar abans, en lloc de fer-lo servir ara com a excusa per no se sap què? Estan utilitzant unes maneres de defensar-se que els retraten.

Estan sortint articles publicats als seus mitjans de comunicació, comparant Flecha amb Superman perquè tots dos representarien el model de les noves masculinitats, etc. Una cosa absolutament risible. Alguns han relacionat Flecha amb Sant Ignasi de Loiola per no sé quines coincidències a les seves biografies. També amb Francisco Ferrer i Guardia… Unes coses realment insòlites. Flecha és una mena d’heroi, de sant i de màrtir.

S’han dedicat sempre a reconstruir la seva pròpia història per exalçar-se millor

Sempre es defensen atacant i atribuint als altres allò que se’ls atribueix a ells. Posen com a escut del CREA i de Flecha els pobres nens de les comunitats d’aprenentatge. Què té a veure una cosa amb l’altra? Ells diuen: “Se’ns ataca a nosaltres, que creem aquestes comunitats d’aprenentatge on els nens aprenen tantíssim, i amb això s’està atacant les comunitats d’aprenentatge”. Això és una fal·làcia argumental absoluta, res no té a veure una cosa amb les altres.

Al llibre explico que el CREA té una mena de ministeri de la Veritat com el que apareix a la distòpia de George Orwell, 1984. S’han dedicat sempre a reconstruir la seva pròpia història per exalçar-se millor. I aleshores creen el seu propi llenguatge.

Parlen de l’assetjament de segon ordre, que és un invent que judicialment no tindria cap valor. Si tu m’ataques a mi, que defenso les víctimes de l’assetjament sexual, t’estàs convertint en un assetjador de segon ordre, encara que no hagis assetjat ningú. Si ataques els que defensem les víctimes, també ets un assetjador. Es defensen així.

Això també és una altra defensa des del 2004...

Ho vénen fent des de llavors. El que passa és que com ara han refermat les crítiques, doncs encara més. Algunes de les maneres d’argumentar, de defensar, són increïbles. No s’aguanten enlloc. El que els havia de preguntar és, és veritat que a aquest senyor li planxaven les camises les becàries o les estudiants de doctorat? És veritat o no que li feien massatges? És veritat o no que ha tingut relacions sexuals amb moltes persones dins del CREA? Això és al que haurien de respondre i del que s’haurien de defensar. Negant-ho tot, així en gran, no es nega res, de fet.

Al llibre també parles de les comunitats d’aprenentatge. Quina opinió et mereixen com a projecte educatiu?

Algunes persones que hi han participat, sigui com a professores o professors o com a famílies, com a pares d’alumnes que han anat a alguns centres que estan acreditats com a comunitats d’aprenentatge, han intentat deslligar-les del que ha passat. Una cosa són les comunitats i una altra el CREA i el Ramon Flecha. Jo crec que no es pot deslligar del tot, perquè les comunitats les han introduït i teoritzat des del CREA; és un producte CREA. No es pot separar una cosa de l’altra, almenys al 100%, ni de bon tros. Per fer-ho, aquestes persones haurien de començar per qüestionar tot el que s’està dient del CREA i de Ramón Flecha, o desmarcar-se’n absolutament.

De les comunitats d’aprenentatge destaquen els elements relacionats amb les escoles accelerades de Henry Levin

Pel que fa al projecte en si mateix, té coses interessants. Destaca allò que han pres d’altres iniciatives. Sobretot, de realitzacions nord-americanes que alguns membres del CREA han conegut o van conèixer directament. Sobretot les escoles accelerades d’un pedagog nord-americà, Henry Levin. S’assembla molt. El que passa és que les han revestit de terminologia freiriana i sembla original.

Quan mires una mica a fons, veus que aportacions originals n’hi ha poques i les que ho són, justament, són les més discutibles.

El secret és molt senzill. Si tota la comunitat escolar, és a dir, les famílies, el professorat, el barri, per dir-ho així, si tots creiem que podem millorar els resultats de l’escola i acostem l’espatlla per aconseguir-ho, segur que les coses funcionaran molt millor. Tant a nivell dels continguts acadèmics com a nivell de la convivència.

I és veritat. Això passa en tots els àmbits de la vida, també a l’escola. El que passa és que tampoc no es compleix sempre. Cito al llibre una tesi doctoral realitzada fora del CREA, en què es mostra que els resultats entre tres comunitats d’aprenentatge acreditades, i tres centres de característiques molt similars, que no són comunitats d’aprenentatge, ja que no hi ha diferències significatives. Ni a nivell de convivència ni de continguts acadèmics. Són treballs crítics amb les comunitats d’aprenentatge que al CREA no se citen mai. Només citen els seus estudis i sempre demostren les comunitats d’aprenentatge són una panacea gairebé universal.

Al llibre analitzo un article, també increïble, signat ni més ni menys que per 16 persones, entre elles Ramón Flecha, que han publicat després que a l’estiu comencessin a sortir les denúncies. Pretenen
demostrar la qualitat i l’eficàcia universal de les comunitats d’aprenentatge, quan l’únic que demostren és que unes quantes CdA aconsegueixen resultats acadèmics una mica (molt poc) per sobre de la mitjana de les escoles catalanes. I això no amb tots els alumnes, sinó només amb la franja dels que obtenen pitjors resultats. Després generalitzen i venen que està científicament comprovat que les CdA, en general (o sigui totes) són les escoles que millors resultats obtenen tant en l’acadèmic com en el convivencial.

És habitual que un article el signin 16 persones?

No, no, no és habitual. Tot i que gairebé tots els articles del CREA, menys alguns signats per Flecha o altres membres de la cúpula, els signa molta gent.

Aquest estiu es va denunciar a elDiario.es que un article signat exclusivament per Ramón Flecha l’havia escrit íntegrament una altra persona del grup, una de les que ara van sortir i estan denunciant el cas. Això és un frau i, a més, s’han aportat proves tangibles, correus electrònics, etcètera, en què es demostra que fins i tot les correccions per indicació de la revista les va fer aquesta persona que no signava l’article.

Diguem que l’investigador principal d’un projecte sol signar tots els articles, és normal, encara que no n’hagi escrit, però sempre acompanyat de les persones que sí que han treballat els articles. Vaja, i 16 persones signant un article, això no és gens habitual.

Comentaves que hi havia algunes pràctiques a les comunitats de les quals volies parlar…

És sobre els afegits a les comunitats d’aprenentatge que comentava, que sí que són originals, i que s’han criticat molt. Es tracta d’això del Club dels Valents i la Cortina Màgica, de les quals també parlo al llibre. No figura al projecte inicial de les comunitats d’aprenentatge. Això és un afegit posterior i no sé de qui és idea. És possible que del mateix Ramon Flecha. Ell té molta decantació cap a això del coratge, de la valentia.

Ha estat molt criticat això del Club dels valents, per què no el club de les persones solidàries? Tots han de ser valents? A més, ser valent en grup és força fàcil. I això de la Cortina Màgica… Condemnar l’ostracisme a una pobra criatura perquè ha comès alguna falta… Crec que és força greu.

Al desembre vam conèixer l’autodissolució del CREA. Què opines, atesa la teva experiència?

Diuen que han dissolt una xarxa, que formalment no existia, però en canvi continuen funcionant com a xarxa. Com a centre de recerca tampoc ho podien dissoldre oficialment perquè ja no existia com a centre d’investigació. Però segueixen fent exactament el mateix als seus mitjans de comunicació i a totes les revistes suposadament científiques que publiquen. Dir que es dissolen és una pura estratègia mediàtica i potser fins i tot legal. És com dir a les periodistes, a la comissió de la UB que els està investigant, a la fiscalia i, en general, a totes aquelles persones i instàncies que els critiquen una cosa així com: “Ja poden deixar de ficar-se amb el CREA perquè ja no existeix. pregonar que es dissolien.