Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa trenta anys, una petita joguina de plàstic en forma d’ou va canviar la nostra manera de pensar sobre el vincle entre humans i tecnologia. Avui, quan celebrem simbòlicament aquesta efemèride, no parlem només d’un objecte nostàlgic: estem davant d’un reflex fascinant de com els nostres afectes, la cultura popular i els ritmes de la societat digital es transformen amb el temps.
Recordo perfectament la innocència d’aquells primers anys: un petit dispositiu amb una pantalla en blanc i negre que cantellava i bipava perquè el “nostre” animalet virtual necessitava menjar, jugar o dormir. No tenia connectivitat sofisticada, ni aplicacions en xarxa, ni intel·ligència artificial. Tenia, això sí, una cosa que avui, a la nostra era hiperconnectada, sembla haver-se tornat rarament imprescindible: una experiència emocional autèntica i immediata, una responsabilitat tangible que calia atendre com qui cuida un ésser viu. Aquesta senzillesa —tan elemental i alhora tan intensa— va marcar una generació. El vincle que molts vam establir amb aquelles bestioles digitals no era banal: era la primera vegada que molts de nosaltres sentíem, a través d’una interfície tecnològica, una forma de cura i afecte. Aquest “efecte Tamagotchi” va quedar imprès en la nostra memòria col·lectiva d’una manera que va transcendint modes i edats.
I avui, tres dècades després, el fenomen es retroba amb el present. Ha deixat de ser un simple record per convertir-se en un símbol cultural que reviu no només entre aquells que vam créixer amb ell, sinó també entre noves generacions que veuen en aquesta joguina una porta al passat, però també una experiència lúdica pròpia. On altres joguines o gadgets han estat oblidades, aquest petit ou digital ha sabut reinventar-se i adaptar-se a noves formes de joc, nous formats i noves expectatives. I això no és només un exercici de nostàlgia, sinó una mostra de com les coses senzilles —aquelles que no depenen d’hiperconnectivitat o d’algoritmes complexos— poden tenir un valor profund i, sovint, durador.
La tecnologia és valuosa quan ens ajuda a sentir, no només a consumir
Més enllà de la moda retro o del boom dels objectes “vintage”, el que em sembla realment interessant és com aquest fenomen ens parla de la nostra relació amb la tecnologia. En un món dominat per aplicacions que competeixen per la nostra atenció, per algoritmes que predissenyem les nostres preferències i per pantalles que ens mantenen atrapats, la resurrecció del Tamagotchi ens recorda alguna cosa essencial: la tecnologia és valuosa quan ens ajuda a sentir, no només a consumir. Quan connecta amb la nostra capacitat d’estimar i de ser responsables —encara que sigui d’un ésser virtual— crea vincles reals. Aquest és un missatge que transcendeix el simple context d’un gadget d’entreteniment.
També és interessant observar com fenòmens d’aquest tipus creixen a través de comunitats i converses socials. No només són productes: són records compartits, experiències que circulen entre generacions i que generen noves formes de complicitat. Un joc tan diminut va aconseguir mobilitzar consciències, parlar de disciplina, cura i atenció, i avui reapareix com un pont entre el passat i el present digital. Ens convida a pensar en què significa tenir cura de “quelcom” en temps de saturació informativa, i en com allò que considerem frívol i divertit pot, paradoxalment, tenir un impacte emocional real.
Per això, quan escoltem parlar del retorn d’aquest fenomen, no ho hem d’entendre simplement com una tendència passatgera. És una oportunitat per reflexionar sobre el valor de la tecnologia en les nostres vides, sobre la importància de la connexió emocional i sobre com els objectes més simples poden arribar a ser sorprenentment profunds. En una societat que sovint pressiona per la innovació constant i la complexitat tecnològica, potser ens convé recordar que a vegades la màgia està en allò més senzill, en allò que fa bategar un petit cor virtual, i en com això pot tocar directament el nostre propi cor.
