Opinió

De les vides a la xarxa (atrapades) a les vides en xarxa (compartides)

Tot i les demanades, he estat uns dies evitant comentar l’anunci de la futura legislació per prohibir l’accés a les “xarxes socials” abans dels setze anys. Tot i haver escrit recentment dos llibres sobre el tema m’ho he pres amb calma. De nou estarem davant una norma per controlar adolescents que no respecta els dos criteris mínims per esdevenir educativament útil: saber (escoltant) com és realment el seu univers; considerar el conjunt d’efectes que pot produir la regulació. Sense oblidar si és viable en la pràctica.

Després de cinc dècades intentant ser útil acompanyant vides adolescents, suposo que cap lector considerarà que escric per generar debat conceptual. En un món acceleradament canviant, tant sols penso a descobrir com continuar educant de noves maneres. Alarmes i desconcerts adults he viscut molts. Sempre acompanyats de respostes, en el millor dels casos, poc útils. Parlem.

Diversitat de vides en digital

La primera preocupació que em va produir l’anunci legislatiu va ser comprovar que es proposaven importants mesures, però que tot el discurs públic es centrava en la prohibició de les xarxes. Les grans mesures anunciades (fràgils i difícils d’aplicar) són les que tenen a veure amb com controlar el capitalisme digital. No protegim adolescents. Tractem d’impedir que les empreses tecnològiques s’apropiïn de l’univers adolescent. Per què no destinar preocupacions i esforços, per exemple, a que s’apliquin ràpidament les sancions amb les quals la Unió Europea acaba d’advertir a TicTok pel seu disseny dedicat a atrapar persones? No ho repetiré, però ho deixo com a música de fons: les companyies de l’univers digital ni pretenen educar ni volen que esdevinguem ciutadans actius que conviuen i pensen.

Si pensem veritablement a educar per ser persones en aquest univers, no podem anar parcel·lant. Ara els mòbils i l’escola, ara les xarxes, ara les IA… No es poden separar les formes d’aprendre, de les formes de construcció dels estils de vida, de les formes de relacionar-se, de les formes de crear, de les formes de felicitat, etc. Cap aplicació, cap aparell, cap procediment acompleix una única funció i tenen funcionalitats múltiples. Tampoc existeix una única forma d’ús i són aquestes formes les que podem considerar problemàtiques o no. Com que les adolescències són moltes i molt diverses, també hem de pensar com són les diverses vides digitals. Si alguna cosa sé per experiència és que les regulacions adolescents sempre les paguen els que menys tenen, ja que moltes vegades viuen vides en les quals no hi ha gran cosa més que allò que es prohibeix (des de consumir al carrer a omplir la vida buida amb una xarxa).

Regular sense mirar ni escoltar ni imaginar la seva utilitat

Si volem regular perquè aprenguin a regular-se com a subjectes actius, el mínim que hem de fer és descobrir des de la proximitat què fan quan fan servir, de manera diferent i variable, les xarxes (en un món en què tot és una xarxa). Un petit resum: estan per existir, demostrar als seus iguals que viuen i com viuen; estan per relacionar-se (la solidaritat emocional adolescent ja és bàsicament virtual), per descobrir com viuen i senten els altres; estan per informar-se, per saber del món; estan per descobrir felicitats; estant per passar el temps; etc. Qui prohibeix està obligat, si més no, a imaginar cap a on es desplaçaran aquestes funcions, majoritàriament entrellaçades a la pròpia condició adolescent. Recordo que, quan el que existia era “Tuenty” (la primera xarxa de Telefònica), els adolescents dels centres de menors no podien tenir un perfil, però ho resolien, de manera oculta, anant-se’n al cibercafè de la cantonada.

També estem obligats a pensar en els efectes secundaris i descobrir com pal·liar-los. Per exemple: desconnectar pot significar aïllar-se. Es pot existir penjant un vídeo o creant un conflicte al parc. No existeix mesura neutra, “fàrmac social” d’un únic efecte. Potser l’efecte clau en què pensar és com tot el que fan i no fan pot passar a ser opac, desconegut, ocultat a les mirades adultes (és conegut efecte de com els adolescents migren d’una xarxa a una altre quan s’omple de mirades adultes).

Preocupacions que cerquen causes

Hi ha un conjunt de preocupacions significatives al voltant de la relació entre adolescència i xarxes que és important considerar, tot i que no des de perspectives causals sinó d’entorns que ajuden a entendre el que passa. Els meus col·legues, per exemple, no haurien de dir que existeix evidència científica entre usos de xarxes i trastorns depressius. Més enllà d’aclarir de quins infants i adolescents parlem, de quina mena d’usos fan i en quin context social, hem de considerar si aporten felicitat impossible, d’on surt el seu imaginari per sentir-se bé, el conjunt de satisfaccions vitals, etc. Per definició, cap xarxa és la causa de cap trastorn ni podem afirmar que en una societat trastornada com la nostra la desaparició de les xarxes farà que millorin.

La preocupació ha de ser garantir com i a on s’educa per aprendre a pensar autònomament

Tanmateix, és obvi que es donen un conjunt d’efectes directament derivats d’alguns usos de les xarxes als que cal prestar atenció educativa intensa. Destacaré alguns. Potser el primer i més preocupant és l’accés a “continguts” deshumanitzadors, que neguen la condició humana i la vida en comú. Una part és tot allò que anomenem “notícies falses”. Un problema que no es resol evitant l’accés sinó aprenent a dubtar. En un món en el que, d’entrada, tot tendeix a ser fals, la preocupació ha de ser garantir com i a on s’educa per aprendre a pensar autònomament. Quan el que veuen són mites que expliquen el món amb noves simplificacions enganyoses, la resposta és garantir que dominen el pensament científic i que gestionen els seus malestars sense recórrer a nous oracles.

Però, és molt més preocupant accedir, poc menys que automàticament, a continguts que degraden altres éssers humans. I és aquí on la norma ha de controlar el poder i no els adolescents. Tota la normativa ha d’estar al servei de perseguir aquests “discursos” o, si més no, a impedir que apareguin de manera automàtica en les etapes educatives de la vida. L’adolescent ja aprèn dels seus adults a odiar l’altre, a menysprear el diferent, no cal que també trobi el discurs de l’odi en la seva xarxa. Les empreses del mercat digital han de sentir-se perseguides i sancionades per permetre la presència de continguts deshumanitzadors.

No estan bojos. Estan en solitud, enmig del mercat

Trobem també preocupacions associades a la “salut mental” adolescent i els processos d’addicció. Cadascuna d’aquestes preocupacions necessitaria un gran article. Faré només un apunt.

Després de la pandèmia, les persones adultes, comprovant la fragilitat de les nostres vides i el món de malestars en el que vivim, vam descobrir que el món afectiu, emocional dels adolescents i les estranyes raons que els donaven per trobar sentit a la vida eren importants. Però, en lloc de descobrir la seva solitud i garantir formes diverses d’acompanyar les seves vides, vam optar per dir que augmentaven els trastorns mentals i adjudicar a les xarxes una culpa significativa d’aquest augment. I, com que el model d’atenció a la salut mental adolescent era i és inadequat, somniar que sense les xarxes podrem fer millor la “teràpia”.

Fora bo pensar per què necessiten una IA per poder explicar la seva vida. O, interrogar-nos per què se senten com un altre adolescent de la xarxa sense haver-se parat a descobrir com se senten ells mateixos. Si es deprimeixen seguint vides d’Instagram potser es que no troben a altres llocs propostes atractives de vida. Tampoc tenen altres llocs per discutir quina vida val la pena portar. Potser per cada “xarxa” prohibida caldrà crear uns quants espais d’escolta. O, realment invertir esforços en què puguin crear les seves xarxes d’iguals per comunicar-se lliurement com a adolescents, sense tuteles adultes.

Tornem als controls dels poders digitals. Com que estem en un món de mercat, que cerca sempre fer diners, la gran (i difícil) mesura és impedir que els usos digitals dels infants i adolescents facilitin dades, impedir que puguin saber res de la persona que es mou en aquest entorn. Mentre dediquem esforços a què no accedeixin a determinats continguts el “meta” corresponent va perfilant i suggerint la vida que haurien de portar per sentir-se bé i ser feliços i la teràpia esdevé una mena de recerca d’altres felicitats. Les persones adultes, suposadament, ens podem espavilar, però, qui s’està construint, té dret a què ningú prefiguri com ha de ser, menys encara com ha de ser bon consumidor.

La mala comparació amb les drogues

Alguns professionals afirmen que hem de situar les “pantalles” i singularment les xarxes en el territori de les addiccions sense substància. Alguns (que no van conèixer aquella realitat) afirmen que les pantalles són “l’heroïna” del segle xxi. Crec que no és un bon camí per descobrir les vides que circulen de manera excessiva al voltant de pràctiques vitals mediades per una pantalla.

El punt zero ha de ser no oblidar que l’eterna clau de la publicitat no és vendre un producte sinó aconseguir que un producte, una activitat, una experiència esdevinguin imprescindibles en una vida

De nou, el punt zero ha de ser no oblidar que l’eterna clau de la publicitat no és vendre un producte sinó aconseguir que un producte, una activitat, una experiència esdevinguin imprescindibles en una vida. Aconseguir que no et sentis bé si allò no està present en el teu dia a dia. He recordat moltes vegades com el govern de progrés (mal anomenat tripartit) va modificar la llei del joc per ampliar els temps de resposta de les màquines escurabutxaques i com, el govern conservador posterior, entre les primeres reformes, es va carregar la modificació. Totes les xarxes pretenen que estiguis amb elles la major part de temps possible i que tinguis un plus de satisfacció quan hi ets dins. Per això, la veritable batalla és obligar a obrir els anomenats “algoritmes addictes”. Tot sense oblidar que algú, en algun lloc, ha de poder discutir amb els i les adolescents sobre les seves formes d’habitar en les xarxes, allò que els aporta i allò que els complica la vida.

Sense discutir ara i aquí sobre els processos addictes, no és sobrer recordar que, com que tot això té a veure amb la felicitat, cal aclarir si la vida a les xarxes ha esdevingut la principal font, que omple altres buits. Tampoc podem oblidar que el refugi digital és, a vegades, l’única llar que alguns adolescents tenen.

Globalment, el que més em preocupa és que la prohibició (ni idea de com serà) eixampli encara més la distància entre el món adult i l’adolescent. Els quedarà cada vegada més clar que, en lloc de compartir les incertes mútues, ens dediquem a prohibir, en lloc d’educar per practicar la responsabilitat equivocant-se, ens dediquem a esperar que “madurin”.

PD. No sé com definirà la llei “xarxa social”. Hauran de fer una llista i poder modificar-la cada setmana. Potser seria més útil atorgar segells de validació a les xarxes no singularment negatives i finançar la recuperació del poder de les xarxes amb incitatives de xarxes veritablement cooperatives.