Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa un any publicava l’article “La nostra memòria de l’escola franquista”, on explicava les senyes d’identitat d’aquest model escolar.
En aquest abordo més específicament el procés de control i repressió exercit per la dictadura franquista sobre el professorat de la Segona República, tant a partir de dades generals de tot l’Estat espanyol com d’un estudi de cas ben documentat i minuciós realitzat per Araceli Angulo Vargas que acaba de publicar-se: “La depuración del magisterio en Basauri. Maestros y maestras bajo sospecha (1936-1940)”. El procés depurador es va imposant i perfeccionant a mesura que l’exèrcit colpista ocupa nous territoris.
La política educativa franquista suposa una desinversió significativa en la creació de places escolars en tots els nivells de l’ensenyament, una formació docent desfasada i d’escassa qualitat, un retorn al túnel del temps, a les teories i pràctiques pedagògiques més ràncies i una preocupació extrema -gairebé una obsessió- pel control i adoctrinament ideològic.
És evident que tots els governs ho exerceixen en transmetre principis, normes, idees i valors entorn de la vida individual i col·lectiva. Però hi ha una diferència que no és fútil entre un Estat democràtic -com ho és el de la Segona República-, que promou i respecta el pluralisme, i una dictadura -com el règim franquista-, que imposa un pensament únic. I això té com a conseqüència que aquesta última política sigui més destructiva que constructiva.
Potser convé recordar l’aposta del projecte educatiu republicà per a valorar el sentit i abast del procés depurador.
La República del Magisteri
“El mestre és el primer ciutadà de la República”. Amb aquest eslògan s’estrena Marcelino Domingo, mestre de primària, al capdavant del Ministeri d’Instrucció Pública.
La seva primera mesura és apujar el salari del professorat. Araceli Angulopone el focus en alguns dels punts més emblemàtics de l’article 48 de la Constitució que fixa, com a vectors bàsics, la responsabilitat dels poders públics, la coeducació i el laïcisme, sense negar a les Esglésies el dret, subjecte a inspecció de l’Estat, d’ensenyar les seves respectives doctrines en els seus propis establiments.
Així mateix, es posa l’accent en el reconeixement de l’ensenyament de l’i en gallec, basc i català, encara que sola aquesta última llengua té un reconeixement més normatiu. “El servei de la cultura és atribució essencial de l’Estat i el prestarà mitjançant institucions educatives enllaçades pel sistema d’escola unificada. L’ensenyament primari serà gratuït i obligatori. Els mestres, professores i catedràtics de l’ensenyament oficial són funcionaris públics. La llibertat de càtedra queda reconeguda i garantida”, resava aquell article constitucional republicà.
L’autora també destaca que la República, malgrat la falta de pressupost, edificis i docents, aprova un ambiciós pla de construcció de 27.000 escoles. El primer any se’n creen 7.000; després l’impuls s’alenteix a causa de la crisi econòmica i el biaix conservador del segon govern republicà. Però en vuit mesos, la República construeix tants centres com els que inaugura la Monarquia en 14 anys.
Una altra de les novetats és l’aprovació del Pla Professional de 1931, que equipés la formació inicial del magisteri a altres estudis universitaris, amb una cultura general més sòlida, una metodologia d’acord amb les orientacions europees de l’Escola Nova i un període de pràctiques tutelat.
No obstant això, a causa del caràcter efímer d’aquest període, aquest pla té escassa incidència. Com s’assenyala en l’esmentat llibre la formació del professorat primari va ser molt variada, igual que la seva adscripció ideològica. Per això em sembla molt pertinent la distinció que es fa entre mestres republicans -imbuïts i convençuts del somni transformador, majoritàriament sancionats- i mestres de la República, simplement eren aquí, amb idees i posicionaments molt dispars, en bona part (majoritàriament) readmesos.
Tot el Magisteri és sospitós
En el procés de depuració es distingeixen dues fases: la duta a terme pel govern republicà des del cop d’estat del 18 de juliol de 1936 per a defensar la legalitat democràtica i la que es produeix paulatinament per part del bàndol revoltat en anar pres els diferents pobles i ciutats.
En el cas de Basauri, un municipi del Gran Bilbao, va ser el 19 de juliol de 1937. “L’objectiu era dur a terme un extermini polític i cultural, és a dir, la supressió cultural i la conversió forçosa”, una neteja en tota regla de qualsevol vestigi republicà, de l’“anti-Espanya”, “una revisió total i profunda del personal d’Instrucció Pública”.
Una depuració que va portar anys i que va afectar qualsevol tipus de funcionariat. D’entrada tot ell és apartat per ser sospitós d’haver col·laborat o simpatitzat amb la República -presumpció de culpabilitat-, i ha de demanar el reingrés. Els cossos més castigats són el de correus i telègrafs i el d’ensenyament.
Es formen tribunals de depuració presidits per persones adeptes al règim franquista. Cal presentar certificats de bona conducta expedits per les autoritats civil, religiosa i militar -quants més millor-, i els mestres i les mestres són sotmesos a un interrogatori amb preguntes com aquestes: “A quin partit pertanyia? Sentia simpatia per algun? I a algun sindicat? Havia col·laborat en algun càrrec o activitat del Front Popular? Assistia a missa els diumenges i combregava almenys una vegada a l’any? Ensenyava contra la religió o l’amor a Espanya? A quins periòdics havia estat subscrit? També s’investigava si havien col·laborat amb les colònies escolars durant la guerra i en l’evacuació de nens estrangers, el fet d’haver contret matrimoni civil, haver tingut fills fora del matrimoni o haver mantingut relacions sense estar casada, en el cas de les mestres.
Els tribunals dictaminen tres tipus de sentències: a) Lliure absolució; b) trasllat temporal a altres llocs llunyans i/o suspensió de càrrecs directives; i c) separació definitiva del servei.
El 1936 Basauri té uns 10.000 habitants i nou escoles: tres nacionals, dues de barriada -dependents de la Diputació i totes elles amb un projecte innovador-, dues municipals i dos col·legis religiosos més, recent inaugurats dependents de la fàbrica de la Bascònia.
Araceli Angulo documenta la vida i el destí de tots els mestres i mestres d’aquests, sempre centrant-se només en l’ensenyament primari. Dels 49 mestres dels quals parla, 33 són readmesos (un 68%) i la resta tenen algun tipus de càstig (el 32%).
El dictamen dels expedients administratius s’expressa en aquests termes: “Reposada/t”; “Confirmació en el càrrec o en els seus drets”; “Trasllat fora de la regió de 2 anys i inhabilitació per a càrrecs directius“, “Destitució i pèrdua de tots els seus drets”, “Presa en la presó de Madrid. Pertanyia a la Joventut Radical Socialista”, “Presa en un vaixell”, “Sense informació”…
La pertinença a grups o activitats nacionalistes és una de les raons més esgrimides per a la sanció, mentre que, per contra, la col·laboració o adhesió a associacions i pràctiques religioses és un salconduit per a la readmissió.
El percentatge d’aquest magisteri sancionat és un bon exemple de l’ocorregut en el conjunt de l’Estat.
Astúries va ser la comunitat més castigada -encara pesa l’ombra de la revolució de l’octubre del 1934-, amb una afectació d’un terç aproximadament; Biscaia, amb un 30% i, Catalunya, amb una mica més d’una quarta part. No obstant això, totes les recerques -i n’hi ha hagut moltes- estimen que uns 50.000 docents de tot l’Estat (un 80%) passen pels tribunals de depuració.
Com es cobreix la falta de professorat després d’una depuració tan severa? Es prenen tres tipus de solucions. S’organitzen els anomenats cursos de capacitació i perfeccionament professional “per a saturar el seu esperit del contingut religiós i patriòtic que informa la nostra croada”. Els excombatents franquistes tenen prioritat per a accedir a ells. La segona iniciativa consisteix a desplaçar mestres d’altres llocs per a cobrir les vacants. I la tercera consisteix a readmetre temporalment en algunes províncies com Biscaia a aquells docents amb sancions menors.
Més enllà de la depuració del professorat
L’endemà del cop d’estat arriben els afusellaments, els empresonaments i les sentències de mort dictades per tribunals militars sense cap mena de garantia jurídica. També els camps de concentració, els batallons de càstig i treball… Les dades no coincideixen, però sí que se sap que aquestes i altres repressions sobre el magisteri, si s’ha de jutjar per diversos estudis i testimoniatges, van ser quantioses i cruels. Els camps d’extermini nazi van ser el pitjor destí. També l’exili. A França, a Mèxic, a diferents països europeus. En molts casos no va haver-hi retorn.
La depuració també va arribar als llibres. Confiscació i destrucció de biblioteques particulars, tancament temporal de les escolars per a procedir al llistat de títols volums prohibits -tots els escrits en català, gallec i basc, i d’autors considerats sospitosos com Giner de los Ríos, Dewey, Claparède, Rousseau, Tolstoi, Dostoievski, Goethe, Ibsen, Kant, Galdós i Unamuno.
I el foc, un dels símbols del nazisme i d’altres règims totalitaris, va fer de les seves. Qui no recorda una de les escenes finals del mestre que va prometre la mar en què les tropes franquistes que ocupen al poble exigeixen a tot l’alumnat que vagin a buscar els seus quaderns escolars, preciosos textos lliures escrits de mode col·lectiu i impresos amb les tècniques Freinet, per a llançar-los a la foguera?
Paco Cerdà, premi Nacional de Literatura, en el seu últim llibre Presentes, explica amb una precisió magistral: “La depuració de llibres avança. Durant tota la guerra i una vegada acabada, hi ha hagut crema de llibres. Autèntics bibliocaustos. Aquelarres d’ira on el foc ha volgut esborrar idees, silenciar heretges: assecar el verí.
Només a Barcelona diuen que s’han destruït setanta-dues tones de llibres procedents d’editorials, llibreries i biblioteques públiques i privades”. Aterridor.
