Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En els darrers dies, les mobilitzacions docents a Catalunya han tornat a posar sobre la taula un malestar que no és nou, però que cada vegada es fa més visible. Les vagues, les protestes i les reivindicacions del professorat no són episodis puntuals ni responen únicament a qüestions salarials o laborals immediates, que també. Expressen una preocupació més profunda sobre el present i el futur de la professió docent i, en conseqüència, sobre el mateix sistema educatiu.
Ja sabem que no es pot parlar de millora educativa sense analitzar les condicions en què el professorat desenvolupa la seva tasca. Tanmateix, el debat educatiu dominant continua centrant-se sovint en els resultats acadèmics, en les reformes curriculars o en la innovació metodològica, mentre es deixa en un segon pla el deteriorament progressiu de les condicions professionals docents. Oblidar aquesta realitat implica ignorar una evidència àmpliament constatada per la recerca educativa i per l’experiència quotidiana dels centres: quan el professorat treballa en situacions de desgast, sobrecàrrega o desmotivació, es redueix la seva capacitat d’acompanyar els processos d’aprenentatge amb qualitat, es debilita la innovació pedagògica i, inevitablement, això acaba repercutint en les oportunitats educatives de l’alumnat. Cuidar el professorat no és només una qüestió laboral o corporativa, sinó un element clau per garantir aprenentatges més profunds, equitatius i significatius.
Avui el professorat assumeix funcions cada vegada més complexes. No només ensenya continguts, sinó que acompanya l’alumnat en la comprensió del món que l’envolta, en la interpretació crítica de la realitat social cultural i tecnològica i en la construcció d’eines per entendre i afrontar els reptes de la vida quotidiana. L’escola ja no pot limitar-se a transmetre coneixements acadèmics desconnectats del context, sinó que es veu interpel·lada a formar persones capaces de conviure, de participar democràticament, de gestionar les emocions, de comprendre la complexitat social i de situar-se davant dels canvis accelerats que caracteritzen la societat actual. Aquesta ampliació del sentit educatiu de la tasca docent implica assumir responsabilitats que van molt més enllà de l’ensenyament tradicional i exigeix un alt nivell de preparació professional, reflexió pedagògica i compromís social.
També atén la diversitat creixent de l’alumnat, gestiona conflictes socials i emocionals, es troba amb tecnologies que evolucionen constantment, respon a exigències burocràtiques cada vegada més elevades i s’adapta a reformes educatives successives que sovint introdueixen canvis curriculars, noves orientacions metodològiques, modificacions en els sistemes d’avaluació o reorganitzacions dels centres sense disposar del temps necessari per assimilar-les i consolidar-les. Aquest ritme de transformacions permanents genera una sensació d’inestabilitat que dificulta la planificació pedagògica a mitjà i llarg termini i obliga el professorat a treballar en un context de canvi constant que no sempre va acompanyat de processos reals de formació, reflexió col·lectiva i suport institucional.
L’escola ja no pot limitar-se a transmetre coneixements acadèmics desconnectats del context
El problema no és que el professorat es resisteixi al canvi. La majoria de docents a Catalunya han demostrat històricament la seva capacitat d’adaptació i compromís amb la millora educativa. El que genera frustració és que se li exigeixi transformar l’educació sense transformar alhora les condicions estructurals i laborals en què treballa. Es promou la innovació, la inclusió o l’aprenentatge personalitzat mentre es mantenen ràtios elevades, manca de recursos i poc temps per al treball conjunt.
A aquesta situació s’hi afegeix la manera com sovint es dissenyen les polítiques educatives. Massa canvis es construeixen des de l’administració sense processos reals de participació docent i s’implanten amb rapidesa, allunyades de la realitat quotidiana dels centres. Aquesta dinàmica, més tecnocràtica que pedagògica, tendeix a prioritzar models de gestió basats en indicadors, protocols, estandarditzacions i objectius quantificables, sovint inspirats en lògiques administratives o economicistes que redueixen la complexitat educativa a paràmetres mesurables. Això genera polítiques que es presenten com a tècnicament neutrals, però que en realitat responen a determinades concepcions de l’educació i del seu paper social, sense tenir prou en compte l’experiència acumulada del professorat ni el coneixement professional que es construeix en la pràctica educativa.
Quan les decisions es prenen sota aquesta lògica, el professorat passa a convertir-se en executor de mesures dissenyades per altres instàncies, fet que debilita la seva autonomia professional, la capacitat d’innovació real i el sentit de responsabilitat compartida sobre els processos educatius. A més, aquesta distància entre qui dissenya les polítiques i qui les ha d’aplicar acostuma a generar desconcert, resistències i aplicacions formals que dificulten que els canvis arribin realment a transformar la pràctica educativa.
Massa canvis es construeixen des de l’administració sense processos reals de participació docent
Defensar la participació del professorat en les polítiques educatives no és una reivindicació corporativa, sinó una condició imprescindible per construir un sistema educatiu democràtic i sostenible, capaç d’incorporar el coneixement professional docent i d’impulsar transformacions arrelades a la realitat dels centres i del seu entorn social.
Paral·lelament, es percep una pèrdua progressiva del reconeixement social de la professió docent. Malgrat que el discurs públic insisteix en la importància de l’educació, les condicions laborals, la inestabilitat en l’inici de la carrera professional i de les plantilles, el paper de les famílies en l’educació dels seus fills, la situació de l’alumnat i la tendència a responsabilitzar el professorat dels problemes del sistema generen un clima de desafecció que acaba repercutint en la qualitat educativa. Aquesta situació es veu accentuada quan els docents han de fer front a qüestions de disciplina dins l’aula, sovint sense el suport necessari ni de les famílies ni de l’administració. La gestió de la convivència, el manteniment de normes compartides i l’educació en responsabilitat i respecte, que haurien de ser part integrant del procés educatiu, es converteixen en càrregues addicionals que agreugen la percepció de desvalorització professional i que influeixen directament en la capacitat del professorat de garantir un aprenentatge de qualitat per a tot l’alumnat.
El malestar docent no és només un problema laboral. És també un símptoma d’un debat més profund sobre quin model d’educació volem. Davant de visions que redueixen l’escola a un espai orientat principalment a la producció de resultats mesurables o a l’adaptació al mercat laboral, cal reivindicar l’educació com un bé públic vinculat a la justícia social, la formació integral i la construcció d’una ciutadania democràtica.
Si volem un sistema educatiu capaç de respondre als grans reptes socials, tecnològics i ecològics actuals, necessitem professorat compromès, reconegut i amb condicions professionals dignes. No es tracta només de millorar salaris o reduir burocràcia, tot i que aquestes mesures són necessàries. Es tracta de construir una cultura educativa que reconegui el professorat com a agent central del canvi.
El benestar docent no és un privilegi ni una qüestió secundària. És una condició imprescindible per garantir el dret a una educació pública de qualitat. El veritable risc per al sistema educatiu no és que el professorat es mobilitzi, sinó que l’educació continuï canviant sense comptar amb aquells que sostenen cada dia l’escola.


