Opinió

Violències arreu

NO DEIXEM DE PARLAR DE PALESTINA

Després de Gaza tot està permès. Hem escrit més d’una vegada que el genocidi que tothom ha estat veient i ha pogut contemplar com els autors se’n vanagloriaven sense cap mena d’escrúpol, ha desfet els valors de la humanitat. Si s’ha permès un genocidi, ja no hi ha normes de dret internacional ni nacional que no es puguin invalidar. És molt greu que la majoria de governs hagin callat o, fins i tot, hagin donat suport als genocides i perseguit a qui protestava o defensava la població de Palestina.

La doctrina Trump, acceptada també per la majoria de governs del món, dóna carta blanca a emprar qualsevol mena de violència per aconseguir objectius. Una violència que pot arribar a ser quotidiana en constatar que PPVOX i Aliança Catalana li donen suport i la defensen. Són expressions noves del mateix feixisme de sempre. La generació jove que diu que votarà VOX no és una conseqüència de manca de formació escolar (però no podem obviar aquells centres de secundària que ometen la memòria històrica, avui prescriptiva, i la història del poble gitano) és a causa dels fets que comentem, Palestina, Trump… És una conseqüència de l’individualisme que domina la societat actual, que afavoreix els poderosos, els que dominen per la posició que ocupen dins el món desigual. La violència no sempre adopta formes d’agressivitat física també és violència la mentida sistemàtica, la manipulació informativa, la retallada dels serveis públics o la deshumanització de grups sencers de persones. Les paraules importen, i quan les institucions o els mitjans s’acostumen a utilitzar-les per alimentar l’odi, obren el camí a la violència física.

Estem veient la cruel persecució que pateixen habitants racialitzats dels USA, la criminalització d’aquestes persones, que al nostre país aplaudeixen des de la dreta. És una manera de crear enemics interns on es puguin focalitzar les frustracions que el sistema provoca a la majoria de la població autòctona, i alhora s’intenta deslegitimar les institucions democràtiques que vam aconseguir amb les lluites de la classe treballadora. No es reconeixen com a feixistes però s’hi assemblen força.

Com es pot permetre, sense fer-hi res, que els culpables dels fets que s’estan fent públics, organitzats pel depravat Epstein (on apareixen noms de les anomenades elits econòmiques i polítiques) no rebin cap conseqüència per les seves gravíssimes activitats, com es pot permetre el boicot terrible a Cuba, la continuació del genocidi a Gaza, les guerres imperialistes al Sudan i el Congo i d’altres barbaritats que estan passant amb més o menys cobertura mediàtica?

La violència econòmica i institucional actua dins la mateixa societat

El racisme com ideologia i pràctica està ben present a la nostra societat. Des de l’època primitiva quan la supervivència depenia de la defensa davant altres grups humans, tots som racistes. El nosaltres i ells ens domina, abans era una necessitat de supervivència, avui cal una educació que ens faci antiracistes.

Els desallotjaments, com el de l’antic institut B9 (1), o la persecució de famílies vulnerables són mostres recents de com la violència econòmica i institucional actua dins la mateixa societat. No cal mirar gaire lluny per trobar altres formes de violència. Davant d’això, moviments com la PAH o els col·lectius Docents 080 esdevenen exemples concrets de resistència i solidaritat. Cal ser solidaris amb qui lluita per evitar els desnonaments i les persecucions a immigrants i gitanos. Aquesta és la veritable antiviolència: la que protegeix les persones, la que s’organitza per frenar la injustícia i la que planta cara a l’oblit.

Si la generació adulta accepta la violència que domina el món sense criticar-la o potser fins i tot donant-li suport, què faran els adolescents? Què passarà a les aules? Com defensar la llibertat? la dignitat humana? Com sostenir la veritat quan triomfa la propaganda i la manipulació?

En els temps que vivim i patim cal educar per la pau i la no-violència, com s’ha fet sempre, però amb més urgències i donant-li més importància. Educar per la pau implica educar per la veritat, avui també molt més difícil atesa la quantitat de notícies falses i/o deformades que podem llegir o escoltar. I es fa difícil perquè els membres i simpatitzants dels partits que hem citat no tenen cap escrúpol en difondre mentides i en intentar normalitzar les violències que pateixen els més vulnerables i en proposar receptes populistes, fàcils i incongruents.

Educar per la pau implica educar per la veritat

L’escola i l’institut són un reflex del món. Si la societat adulta normalitza la violència, els joves n’aprenen per imitació. Ara bé, cal entendre bé què és violència, a vegades s’exagera un xic, i conflictes que es donen als centres escolars, alumnat, professorat, familiars, entorn… s’assimilen a comportaments violents. És legítim que els adolescents es rebel·lin: és part del seu creixement. Però aquesta rebel·lió ha de trobar espais de diàleg, no murs d’autoritat, els adults hem de fer de parets de frontó toves, que retornen la pilota esmorteïda. No podem confondre violència amb conflicte. Tota convivència inclou els conflictes, però tots els conflictes no són violència. L’adolescent necessita rebel·lar-se, desobeir és una forma d’aprendre (2). Sense rebel·lió no es creix ni es madura (3). Desobeir és bo, escrivíem fa uns quants anys (4). El repte del docent és gestionar aquesta energia sense perdre la mirada educativa. Cal separar la vivència personal del rol professional, la qual cosa no és senzilla. L’adolescent es rebel·la contra l’adult que li posa normes i límits, que li ha d’imposar si vol fer bé la seva tasca d’ensenyant i d’educador. Però no es rebel·la contra la persona, contra el Jaume o la Martina. En acabar l’enfrontament, al cap d’una estona el Jaume i la Martina tornen a ser els profes que ell o ella valoren, respecten i aprecien. Quan el conflicte es resol amb respecte, es reforça la relació i s’aprèn a conviure. No renyar un alumne no és ser tolerant, és deixar-lo sol. Els adolescents necessiten sentir que algú els acompanya, fins i tot quan s’equivoquen.

Vivim temps de desànim i desconfiança. Les notícies acumulen violència i desigualtat, i sembla que res no canvia. Però educar per la pau també és educar per l’esperança. És creure que, malgrat tot, la humanitat pot triar una altra manera d’habitar el món. Cada petit gest de respecte, cada classe on s’escolta i es dialoga, cada debat que fomenta el pensament crític, contribueix a trencar la cadena de la violència. La transformació no arribarà de sobte ni des de dalt: neix a poc a poc, a les escoles, als barris, a les places, en cada espai on decidim no callar davant la injustícia. Hem vist al llarg de la història que quan les classes oprimides prenen consciència del seu poder com col·lectiu, els poderosos tremolen. I aquesta consciència comença, sempre, per una educació que ensenyi a pensar, a sentir i a defensar la dignitat humana. Una educació que és responsabilitat de tota la societat no només de mestres i professorat.

1 https://diarieducacio.cat/ha-tornat-a-passar/
2 https://diarieducacio.cat/violencia-a-les-aules/
3 https://diarieducacio.cat/acompanyant-ladolescencia-reflexions-a-partir-del-joc-del-calamar/
4 https://www.rosasensat.org/la-importancia-de-desobeir/