Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El discurs d’odi no és un fenomen aliè a l’alumnat. Forma part del seu entorn quotidià i, inevitablement, també es cola dins les aules. Segons un informe de l’Oficina del Parlament Europeu a Espanya i Fad Juventud, un de cada dos joves d’entre 15 i 29 anys assegura haver-ne patit durant l’últim any, i un 61,1% ha bloquejat perfils a les xarxes després de rebre insults o situacions d’assetjament. En la mateixa línia, dades d’Organization for Social Media Safety, entitat que investiga els perills relacionats amb les xarxes socials, indiquen que, a escala internacional, vuit de cada deu adolescents ha trobat aquesta mena de continguts en línia.
Encara que aquests discursos no s’originen directament als centres educatius, sí que hi arriben. Ho fan sovint a través de relats esbiaixats o directament falsos, com la idea errònia que l’alumnat d’origen estranger és responsable del fracàs escolar, que es reprodueixen en converses, actituds i percepcions dins de l’aula.
Com es propaga el discurs d’odi a les xarxes?
Les dinàmiques pròpies de les plataformes digitals tenen un paper clau en la difusió d’aquests missatges. Els algoritmes tendeixen a prioritzar els continguts que desperten emocions intenses, fet que en multiplica la visibilitat i els converteix en virals. Aquesta lògica, basada en el que més impacta els usuaris, facilita la circulació de discursos simplistes o polaritzadors, que poden calar especialment entre els adolescents.
Diverses investigacions apunten en aquesta direcció. Un estudi publicat a Nature, que analitza continguts de Facebook i YouTube de més de mil mitjans europeus entre el 2018 i el 2023, conclou que la càrrega emocional, sobretot quan és negativa o extrema, és un factor determinant per entendre per què alguns continguts es fan virals. A això s’hi suma un document de treball de la Munich Society for the Promotion of Economic Research, que assenyala que la priorització de publicacions amb alta interacció incrementa la participació, però també contribueix a la polarització i a la difusió de desinformació.
Aquest mecanisme genera un cercle de retroalimentació: els missatges que provoquen reaccions fortes es difonen més, reforcen visions extremes i desplacen altres continguts més rigorosos. En conseqüència, la percepció de la realitat queda distorsionada.
Aquestes dades s’han de llegir en un context en què els joves s’informen, principalment, a través de xarxes socials, segons el Digital News Report del Reuters Institute. Ho fan, concretament, el 44% de persones d’entre 18 i 24 anys de 48 països d’arreu del món. Això reforça el pes que tenen els algoritmes en la construcció del relat informatiu de les noves generacions.
L’odi disfressat d’humor
Una de les formes més habituals d’aquest discurs a les xarxes és la que s’amaga rere l’humor. Mems i vídeos breus, aparentment inofensius, poden vehicular missatges que ridiculitzen el feminisme, presentant les dones com a superficials, o associar la població estrangera amb la violència.
Amb un format simple i fàcilment compartible, aquests continguts, sovint vinculats a l’anomenada manosfera, aborden temes d’actualitat i de debat social. Així, els mems esdevenen una eina eficaç per difondre idees misògines, xenòfobes o contràries a les institucions, alhora que banalitzen problemàtiques com la violència de gènere o reforcen rols de gènere tradicionals. “Els mems tenen el poder d’afectar la política, l’economia i les interaccions socials d’un país”, descriu la professora del Hampshire College Viveca Greene, investigadora de l’ús de les xarxes pels discursos extremistes, en una taula rodona sobre la instrumentalització dels mems.
En aquest sentit, l’humor digital no és neutre, sinó que esdevé un espai de disputa simbòlica. Segons Greene, aquests formats serveixen per desenvolupar idees, captar nous adeptes i generar identitat col·lectiva entre usuaris que comparteixen codis i visions del món.
Reconèixer aquests missatges per poder-los combatre
Davant d’aquest escenari, l’educació mediàtica i informacional es presenta com una eina imprescindible, però també com un repte pendent. No es tracta només d’identificar continguts falsos, sinó d’anar més enllà i comprendre els prejudicis estructurals que travessen la societat i que sovint són caldo de cultiu per al discurs d’odi.
Treballar aquestes qüestions a l’aula implica ajudar l’alumnat a reconèixer narratives recurrents de desinformació i a analitzar com impacten en la convivència. També vol dir dotar-los d’eines per qüestionar allò que consumeixen diàriament i entendre els mecanismes que hi ha darrere de la viralitat.
En aquest camí, iniciatives educatives com el recurs “Dels prejudicis a l’odi”, del projecte educatiu Desfake de Verificat, ofereixen materials i propostes concretes per abordar aquestes problemàtiques amb l’alumnat.
