Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Sona el despertador, la Margarida es lleva, com sempre, amb la sensació que no ha dormit prou, es dutxa i esmorza mentre escolta la ràdio. Li agrada estar al dia del que passa al món —«Els docents som model i no només de la nostra matèria», li repetia sempre una de les primeres companyes que va tenir— i, a més, no se sap mai què pot aprofitar per a l’aula o què li poden preguntar els alumnes. Enllesteix l’esmorzar i, un cop ha recollit la cuina, se’n va a treballar. Pel camí, repassa mentalment les classes i la feina d’avui.
Arriba sempre abans. No li agraden les presses i necessita situar-se, encara que faci anys que treballa. Saluda els companys i agafa el material: avui faran lectura, també aquelles fotocòpies, les correccions… I cal que pensi a agafar les targetes per al joc que farà després i, sobretot, tornar-les a deixar a lloc perquè els companys les puguin trobar quan les necessitin. Van trigar a crear l’activitat, però va valer la pena, té força èxit i realment els estudiants aprenen. Tot i que comença a pensar que l’haurien de canviar una mica, perquè cada cop els alumnes es dispersen més ràpid. Sembla mentida, però sempre hi ha coses a canviar, a millorar, a adaptar… El que un curs funciona, el següent li sembla poc adequat, el que en un grup atrapa, a l’altre, els desconnecta… Cada grup és un món i cada alumne, un univers.
Entra a l’aula: «Bon dia!» Sempre saluda i els pregunta com estan. Creu que cal començar el dia amb bon peu. «Som model, recorda!», sent encara dins el seu cap. Alguns alumnes responen, altres fan el ronso. Mentre es van situant, pregunta a la C. com li va anar ahir l’extraescolar — sembla que no gaire bé—. «A la propera, ja ho veuràs», li diu amb un somriure comprensiu. Es fixa si en P. porta roba neta, ja sap que cal estar-hi a sobre, i si en C. fa gaire cara d’adormit, tot sovint es queda fins tard enganxat a la Play. Recorda a la S. i a la J. que han de seure separades, i vigila que ningú li apagui la calefacció —Ves quins acudits!—. A part d’altres problemes que no vol ni esmentar. Com pot ser que aquesta mainada tingui vides tan complicades i que difícil és ajudar-los! No li van explicar que la impotència seria un dels sentiments més habituals a la seva feina.
Sembla mentida, però entre preguntes, dubtes, aclariments —pot estar contenta, en aquest grup només hi ha sis alumnes amb un pla individualitzat i tres nou vinguts i, a més, una parla anglès i als altres, un dels companys els pot fer d’intèrpret—, algun toc d’atenció, i les interrupcions d’alguns tabalots, ha passat la classe i no han tingut temps de fer el joc; un altre dia, però no pot trigar gaire perquè llavors l’altre grup anirà massa avançat.
Mira el rellotge. «Em sap greu, no em puc entretenir perquè ara he de fer tutories i trucades», diu als alumnes que se li acosten amb mil preguntes. «Demà us atenc a tots.» Tot just ha pogut parlar amb una quarta part de les famílies, però és que hi ha casos que requereixen coordinar molta gent i recursos; mai prou, mai a temps, mai els necessaris…
El que un curs funciona, el següent li sembla poc adequat, el que en un grup atrapa, a l’altre, els desconnecta… Cada grup és un món i cada alumne, un univers
El dia passa més o menys com sempre o sigui, ràpid, i arriba a casa amb tasques per fer, exercicis per revisar i un parell d’idees que li volten pel cap després d’una conversa amb un company mentre vigilaven el pati. No són del mateix àmbit, però li sembla que li poden servir. Caldrà que busqui més informació, però ja sap com va, cada curs aprèn una mica de tot. Aquesta és una de les coses que li agrada de la seva feina, veure com creixen els alumnes, i aprendre, sempre aprendre, del que llegeix, del que busca, del que sent, i també del que li explica la mainada. En tot cas, a la tarda, s’hi dedica un parell d’hores… Impossible enllestir-ho. A vegades, pensa què se’n farà del material que ha anat preparant i acumulant tots aquests anys. Sap que no és perfecte, per això el va millorant, fent i refent, però podria ajudar els docents novells i, de fet, també els no tan novells! Tant se val, altres van treballar abans que ella i la seva experiència tampoc no s’ha aprofitat.
Després de sopar ja corregirà els treballs; els ha de tenir per al cap de tres dies. S’acosta l’avaluació i cal haver valorat tota la feina que han fet els estudiants. A aquestes hores li ve al cap com li recorden, tot sovint amb una certa malícia, que és una feina vocacional, no? «Ets professora perquè vols, no et queixis…» Sempre la mateixa cançó de l’enfadós.
I acaba el dia, la setmana i… Ai, el cap de setmana. Mai no hi arriba amb la feina enllestida. La família sempre protesta, però ja s’hi han resignat: una estona o altra, s’ha de tancar amb l’ordinador o amb papers, o amb llibres, o amb tot plegat. Quan em jubili… Diu mig en broma mig seriosament… I somriuen. I així també acabarà la setmana, el mes i el curs; en aquesta cursa contrarellotge en què s’ha convertit la seva vida, sempre amb la sensació que cal fer més, més sortides, més tutories, que no aprenen prou i que ho pot fer millor, que hi ha aquell alumne que hauria necessitat més, més recursos, més atenció, més suport, més.
La Margarida no existeix. Bé, de fet sí que existeix i es diu Margarida, Antònia, Juan, Manel, Paula, Bernat, Berta, Ester, Pere, Christian, Cristina… I tots els docents que cada dia van a treballar pensant que sí, que l’educació canvia la vida de la gent, que la seva feina té un sentit, que val la pena, encara que el resultat es vegi a llarg termini, encara que no sàpiga si hi ha resultat. Encara que no li reconeguin.
