En primer lloc, volem retre suport i homenatge a les treballadores del primer cicle d’educació infantil (0-3 anys) a la Comunitat de Madrid que mantenen una vaga indefinida des del passat 7 d’abril. Convocada inicialment per la plataforma PLEI i el sindicat CGT, porten més d’un mes i mig d’aturada que afecta principalment els centres públics de gestió indirecta (escoles de titularitat municipal gestionades per empreses privades) i en protesta per l’excessiva ràtio d’alumnes per aula i les precàries condicions laborals. Reivindiquen la reducció de ràtios perquè són inassumibles els límits actuals d’infants per educadora. Alhora, unes millores salarials en un sector fortament precaritzat, amb la situació de vulnerabilitat econòmica de moltes professionals. I un reconeixement de l’etapa d’infantil pública i el 0-3 com un cicle educatiu essencial. Aquesta lluita s’ha fet taca d’oli a tot l’estat i A Catalunya, també està immersa en la revolució del 0-3, amb la lluita de mestres, col·lectius, moviments i la Plataforma de Catalunya 0-3 i ha convocat el 7 i 20 de maig.

Introducció

Serem molt clars des de bon començament: avui no estem davant d’un debat neutre ni tècnic. Estem davant d’un debat de model de país i de model educatiu. Parlem del cicle de 0 a 3 anys d’una etapa, l’Educació Infantil, clau en el desenvolupament dels infants i, per tant, no podem acceptar que les administracions públiques el menyspreïn, deixin en l’oblit o bé que es tracti com un nínxol de mercat o una oportunitat de negoci. Parlem d’un Dret bàsic, i els drets no es poden obviar ni dependre de la capacitat de pagament de les famílies ni de la rendibilitat econòmica dels centres.

Des del nostre punt de vista, això té una conseqüència clara: la responsabilitat de garantir aquest dret ha de ser pública, amb finançament públic, planificació pública i gestió pública. No de manera residual, sinó com a eix central del sistema educatiu. Perquè l’experiència és clara: quan no hi ha planificació pública o bé es deixa aquest àmbit a la lògica del mercat, el que apareix és desigualtat. Desigualtat en l’accés, segregació des de la primera infància i, massa sovint, una competència a la baixa en costos que acaba repercutint directament en les condicions laborals de les treballadores i, per tant, en la qualitat educativa.

I aquí també volem ser especialment clars: no hi ha qualitat educativa possible si es construeix sobre la precarització de les i els mestres. Aquest és un límit que no estem disposades a normalitzar. Som conscients que existeix un sector privat i que defensa els seus interessos. Però també creiem que és honest dir que aquests interessos no són mai altruistes. Per això, el que defensem ara i aquí no és anar contra ningú, sinó situar una línia clara: l’educació infantil ha de ser pública i un pilar de l’estat del benestar, no un espai de negoci. I el sector públic ha de liderar, garantir i estructurar aquest dret. La pregunta de fons és si volem un sistema que garanteixi Drets i la seva gestió o un sistema que generi desigualtats des del primer moment de la vida. I des d’aquí afrontem aquest debat: amb claredat, amb fermesa i amb la voluntat de defensar l’escola bressol pública per sobre de qualsevol altra consideració.

De què parlem quan reivindiquem l’escola bressol pública

La reivindicació és clara i contundent: La diversitat actual de models de gestió, provocada per la deixadesa de l’administració, ens mostra un calidoscopi heterogeni que a hores d’ara ni la mateixa administració pública és capaç de posar-hi ordre als més de cinc models de gestió del cicle de 0-3 anys. Òbviament, aquesta situació genera desigualtats flagrants entre els centres pel que fa a les condicions laborals, recursos i qualitat educativa. Per avançar cap a un model públic amb lideratge i gestió unificada per part del Departament d’Educació cal garantir un model equiparable a la resta de les etapes educatives. Aquestes premisses es basen en diversos factors:

1. L’educació 0–3 és una política pública, no només un servei. No és un “mercat” qualsevol: és una etapa clau per al desenvolupament cognitiu i emocional. Té impacte directe en: desigualtats socials, igualtat d’oportunitats i, per tant, l’Administració no pot ser només reguladora, sinó garant de Drets.
2. La lògica d’equitat: el “mercat” no garanteix universalitat del cicle 0-3. Si el sistema educatiu no crea un finançament públic i estable i es depèn del privat, l’accés deixa de ser universal i passa a ser condicionat. I això genera segregació des de la primera infància i desigualtat d’accés a l’escola bressol.
3. És més car no invertir en públic que fer-ho. La inversió pública en 0–3 redueix fracàs escolar futur, millora resultats educatius i disminueix despesa social posterior. Tot i que preferim fer l’anàlisi des del punt de vista educatiu i de serveis públics essencials, estudis internacionals mostren alt retorn social (OCDE, Heckman, etc.).
4. Qualitat educativa i condicions laborals a l’escola bressol: La qualitat educativa no es pot separar de les condicions de les educadores. La gestió pública tendeix a l’estabilitat de plantilles, millors condicions laborals, menor rotació i treball precari i això impacta directament en: qualitat pedagògica i el vincle afectiu amb els infants.
5. Actualment, el sistema educatiu públic del 0-3 ha crescut desordenadament i crea buits territorials. Es necessita una planificació coherent, una planificació del sistema a través d’un nou mapa escolar: Amb el lideratge públic la planificació segons necessitats reals i la coherència amb l’etapa de 0 a 6 anys i amb altres serveis (salut, serveis socials, recursos per a la inclusió i suport de les necessitats educatives). També tenint en compte els serveis educatius familiars des de l’òptica de les escoles bressol comunitàries.
6. Com a mesura primordial i necessària és la d’equiparar les ràtios segons les recomanacions de la Unió Europea: Les ràtios actuals no garanteixen una atenció adequada a les necessitats dels infants. La Unió Europea recomana ràtios més baixes per assegurar una atenció personalitzada, segura i emocionalment respectuosa.
7. El model públic que necessàriament escollim pel cicle de 0–3 anys defineix quin tipus de societat volem ser. L’escola bressol és: política d’igualtat, política feminista i política de cohesió social.

Els reptes actuals de l’escola bressol pública: l’argumentació imprescindible

Segons Rodríguez Fernández i Puertas Velarde (estudi), tres reptes interdependents han de cobrir l’escola pública a fi de seguir complint les seves funcions de garant de l’equitat en el dret a l’educació, integradora de la diversitat social i individual, i generadora d’una educació que impliqui i projecti sobre la comunitat. Aquests tres reptes són: ser acceptada com a institució vàlida i útil en una societat complexa, aconseguir al seu interior la integració de la diversitat, i fer evident a l’opinió pública una credibilitat sobre que el que s’ofereix és educació de qualitat. L’etapa d’Educació Infantil i, concretament, el cicle de 0 a 3 anys són un reflex fidel de com es poden afrontar aquests tres desafiaments, havent guanyat així l’estima d’una ciutadania que no només utilitza els seus serveis malgrat ser una etapa educativa sense característica d’obligatorietat, sinó que l’ha incorporat al conjunt de béns socials als quals té dret i pels quals, en conseqüència, es mobilitza i reclama quan l’administració educativa no cobreix el servei, com en el cas del cicle de 0 a 3 anys. Això és així perquè l’etapa d’Educació Infantil s’ha construït amb uns trets propis que l’han fet fiable, vàlida i integradora i que, paradoxalment i simultàniament, la mantenen subjecta en un entramat que, avui dia, dificulta enormement que compleixi l’essència de l’escola pública, especialment pel que fa al cicle de 0-3: ser de totes i per a totes. Analitzem amb més profunditat aquests reptes:

L’escola bressol és un espai de trobada. Així va néixer quan es va constituir com a cicle amb sentit educatiu, gràcies a les lluites i reivindicacions de famílies i educadors que, conjuntament, a finals dels anys setanta van apostar per dotar de qualitat, reconeixement laboral i d’institucionalitat pública allò que fins aleshores era una fragmentació de centres. Així ha estat desenvolupant-se en les dues dècades següents, i encara avui vivim com a successos habituals la trobada entre mestra i famílies, l’alt percentatge d’assistència de familiars a les reunions convocades per les i els mestres i la bona disposició per part de les famílies per participar en activitats promogudes pels docents (tallers, festes o bé reunions). Aquesta dinàmica de trobada continuada és causa i és conseqüència, alhora, que les famílies –i alhora la ciutadania, segons enquestes- apreciï la seva utilitat per a l’educació de la primera infància; impregnada aquesta pel caràcter d’una vulnerabilitat que, alhora, fa que hi hagi una actitud de més supervisió i exigència envers la institució i els seus professionals, en comparació amb altres etapes educatives. Les famílies han anat evolucionant, desenvolupant un criteri més profund i fonamentat del que consideren educativament adequat per als seus fills i filles, i en conseqüència han anat bolcant expectatives més precises i elaborades que exigeixen respostes i interaccions també més elaborades per part dels professionals. Malauradament, la formació d’aquests s’ha centrat sempre en el desenvolupament dels nens i nenes, i endebades hi ha cert aclaparament quan han d’atendre a un col·lectiu adult.

Tal com assenyala Vicenç Arnaiz a Diari de Manorca, “En deute amb el cicle de 0-3”, situa com a exigències i promeses que “la Llei d’Educació de 1990 inclogués el 0-3 va ser viscut com una promesa. Aquesta Llei a) va deixar clar que l’educació comença des del naixement, b) va centrar l’educació infantil en el desenvolupament integral (afectiu, social, cognitiu, motor), c) va reconèixer el 0-3 com a clau per a l’equitat social; d) establí la detecció precoç de les necessitats educatives especials; e) ordenar a les administracions educatives «intervenir al més aviat possible adoptant mesures per a l’atenció adequada des del primer moment». A més, f) va establir l’obligació que els qui treballin en aquest cicle tinguin la formació i titulació adequades, i g) va considerar essencials la col·laboració amb les famílies i l’acció tutorial”. I quan parla de condicions dels centres, detecció de NESE, avaluació, ràtios, horaris, gestió o salaris, es pregunta encertadament: “Com pot haver-hi tant deute acumulat? Estem davant un 0-3 hipotecat? Potser té a veure amb el laberint al qual han enviat a l’educació i a les persones del 0-3”.

L’Escola Bressol és reconeguda –dins i fora dels murs de les escoles– per les seves aportacions a la qualitat educativa del sistema. En contraposició, l’etapa ha estat en situació de desavantatge per a la utilització dels recursos dels equips d’equips de primera infància, dels quals només es disposa en ocasions comptades. En tot cas, les i els professionals han sabut desenvolupar i estendre en el col·lectiu estratègies didàctiques, d’organització de les tasques i de distribució dels espais, que faciliten el suport específic. Per tant, l’educació infantil ha quedat amb la imatge de ser un tram amb valors inherents d’atenció a la diversitat, gràcies als professionals i a la seva tradició innovadora. Passa que sempre ha viscut en la tensió de ser considerada bé com a tram amb funció principalment assistencial o, per contra, bàsicament educativa. Cada nova legislació ha reobert aquest debat, que es mantindrà mentre continuï l’etapa d’Educació Infantil la divisió en dos cicles atesos per professionals amb un nivell laboral i de titulació diferent, que s’imparteixen en diferents institucions escolars, sovint dependents d’administracions públiques variades.

10 arguments per a una correcta gestió i desenvolupament de les polítiques públiques a l’escola bressol

El Ple del Parlament, en la sessió tinguda el 22 de maig de 2025 va aprovar Moció 77/XV del Parlament de Catalunya, sobre la qualitat del primer cicle d’educació infantil, constatant que l’etapa del primer cicle d’educació infantil és un període clau que té una gran repercussió en el desenvolupament cognitiu, emocional i relacional dels infants, en què es poden detectar necessitats educatives específiques o dificultats, i que permet intervenir o aportar suports primerencs per a evitar problemes diversos i fracassos posteriors. Les escoles bressol són fonamentals per al desenvolupament integral de la primera infància, i assegurar la igualtat d’oportunitats des de la primera etapa educativa és imprescindible per a construir una societat més equitativa i cohesionada. Per tant, s’ha de garantir que tots els infants tinguin la possibilitat d’accedir al primer cicle de l’educació infantil i que s’atenguin llurs necessitats emocionals i físiques.

Aquestes apreciacions haurien d’acomplir, almenys, 10 premisses per a una correcta gestió i desenvolupament de les polítiques públiques, pel que fa a l’escola bressol, prenent la idea central que l’educació i la cura infantil no s’hauria de justificar amb arguments de conciliació, sinó perquè és un Dret, un bé públic essencial, comparable a altres serveis essencials com la sanitat o les infraestructures.

1. L’argument de la solidaritat: L’educació i la cura infantil és una responsabilitat col·lectiva perquè totes les persones depenen de les generacions futures i de les xarxes de suport social.
2. L’argument comunitari: Una escola bressol comunitària sosté barris i pobles vius, evita l’expulsió de famílies i reforça institucions comunitàries, serveis públics i cohesió social.
3. L’argument de suport a la criança: Donar suport públic a la criança reconeix a les famílies i totes les seves formes.
4. L’argument cívic: Cal vincular l’educació de la primera infància i la qualitat educativa com a un Dret fonamental de l’infant.
5. L’argument de garanties institucionals: Els governs han de garantir les bones condicions tant per als infants com per als professionals que eduquen.
6. L’argument de l’equitat i de gènere: El sistema públic actual de l’escola bressol està reforçant les desigualtats i la manca d’equitat: penalitza especialment dones, mares, desnonaments i manca d’habitatge.
7. L’argument contra la pobresa: Actualment, a Catalunya existeix un 34% de pobresa infantil. Les despeses de cura poden empènyer famílies a la precarietat; invertir en educació i cura infantil és una de les polítiques antipobresa més efectives.
8. L’argument de la seguretat i l’estabilitat social: Les dificultats per obtenir una plaça pública d’escola bressol afecten la resiliència social: 15.000 infants sense plaça (2025) i manca de creació de noves (60.000), a Catalunya.
9. L’argument econòmic: L’educació infantil és i li cal infraestructura econòmica: Cal inversió pública suficient, estable i sostinguda, de qualitat i d’acord amb les necessitats socials.
10. L’argument del “somni de Vicenç Arnaiz”: “Avui he somiat que s’havia creat un Tribunal Ètic del Deute Educatiu amb el 0-3 que convidava els responsables de les polítiques educatives del 0-3 a un retir per a reflexionar. En acabar, molts d’ells sobtadament lúcids, agraïen als professionals del 0-3 per la il·lusió, el compromís i la generositat amb què intenten suplir el que no aporten les administracions educatives”.

Experiències que fan revertir i canviar l’actual tarannà de la gestió del 0-3

Com a conseqüència d’una tasca de revisió i anàlisi continuades en busca de l’excel·lència en els serveis oferts, l’Ajuntament de Sant Quirze del Vallès encarrega al Col·lectiu Ronda un estudi amb l’objectiu d’analitzar i quantificar els avantatges econòmics i socials d’un possible canvi de model de gestió municipal de l’escola bressol, així com proposar la millor fórmula per una possible reorientació del servei.

En els darrers temps, el concepte de remunicipalització entra en debat públic amb més força que mai com a model per atendre a una demanda ciutadana basada en l’exigència de més transparència i eficàcia en la gestió pública. Cal tenir en compte què la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL) apunta que un Ajuntament pot triar la manera en què vol gestionar un determinat servei, sempre què ho justifiqui amb criteris de sostenibilitat i eficiència, i això és, l’optimització de costos i un servei de màxima qualitat que satisfaci les necessitats i aspiracions de la comunitat veïnal.

No podem deixar de banda què les empreses privades i els Ajuntaments tenen diferents interessos sobre el binomi qualitat-preu. Mentre l’empresa privada té com a objectiu de la seva existència obtenir beneficis, l’administració pública vol oferir l’excel·lència en el servei, al millor preu. Així, el fet que qui encarrega i qui presta el servei tingui els mateixos objectius i interessos, resol l’equació qualitat-preu. L’estudi del Col·lectiu Ronda considera que atès al diagnòstic efectuat a partir de les condicions tècniques i econòmiques de l’actual servei de gestió de les Escoles Bressol facilitades pel consistori, què l’opció més adient en aquest cas, és el model de gestió municipal de les escoles duta a terme a través d’un mitjà propi.

El cas de l’Escola Bressol Pit-Roig de Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental) per externalitzar una gestió pública n’és un de tants altres que constata la deriva municipal o la manca de planificació. Un altre cas, seria la instauració d’un pla pilot a Banyoles (Pla de l’Estany) pel qual el grup de I2 es pot instaurar en altres serveis escolar fora de la planificació del 0-3.

Components d’una política necessària: gestió, planificació i finançament de l’escola bressol pública

El Ple del Parlament de Catalunya, en la sessió tinguda el 22 de maig de 2025 va aprovar Moció 77/XV del Parlament de Catalunya, sobre la qualitat del primer cicle d’educació infantil. Són les bases que considerem bàsiques per afrontar una política necessària:

El Decret 282/2006, de 4 de juliol, pel qual es regulen el primer cicle de l’educació infantil i els requisits dels centres, és una normativa que determina les condicions d’aquest cicle que ha quedat obsoleta, que impedeix que es desplegui el nou currículum d’educació infantil aprovat el 2023 i que compromet seriosament l’atenció de qualitat, la qual requereix tenir en compte les necessitats fisiològiques, emocionals, cognitives i socials dels infants entre els zero i els tres anys perquè l’educació sigui un fet positiu.

Caldrà establir un nou mapa d’escolarització del primer cicle d’educació infantil en què es reflecteixin les places de titularitat i gestió pública que s’han de crear a les escoles bressol per a donar resposta a la demanda real, partint de l’oferta actual i de les tendències demogràfiques, a fi d’avançar cap a la universalitat de l’etapa de zero a tres anys.

Implantar progressivament la codocència o parella educativa com a mesura necessària per a disminuir la sobrecàrrega dels professionals, fer decréixer les baixes laborals, evitar els canvis de referents a l’aula i garantir una atenció adequada als infants en les escoles bressol, reconeixent el dret dels infants a ésser atesos en condicions que permetin una relació educativa de qualitat i continuïtat, especialment en les etapes més primerenques del desenvolupament. Aplicar la codocència facilitaria garantir el compliment del Decret 21/2023, de 7 de febrer, d’ordenació dels ensenyaments de l’educació infantil, en termes de benestar i documentació pedagògica i visual, elements que impliquen forçosament la codocència.

Destinar progressivament, durant els propers dos anys, com a mínim els mateixos recursos per a l’atenció a la diversitat en el primer cicle d’educació infantil que els que es destinen actualment al segon cicle, garantint la presència de professionals especialistes per a atendre els infants amb necessitats específiques de suport educatiu i, en conseqüència, afavorir una educació de qualitat i inclusiva.

Posar en marxa un programa de revisió i actualització de les escoles bressol per a convertir-les en espais saludables, segurs i equitatius amb la finalitat de promoure un futur millor per als infants, afavorir-ne el desenvolupament i preservar-ne la salut. Aquest programa s’ha de basar en el Decàleg per uns entorns escolars segurs i saludables, impulsat per la Societat Catalana de Pediatria.

Desplegar un pla de xoc al llarg dels propers dos anys que ajudi el món local a garantir una inversió econòmica adequada en el servei de manteniment de les infraestructures de les escoles bressol municipals, tant de les estances com dels espais oberts, per a garantir unes instal·lacions acollidores, apropiades i segures per als infants i llurs famílies.

Modificar el Decret 282/2006, comptant amb la participació d’experts, professionals i famílies, per a garantir una atenció universal i de qualitat en l’etapa de zero a tres anys i permetre el desplegament del nou currículum d’educació infantil, abans que s’iniciï el curs 2025-2026 i en paral·lel al projecte de llei per a regular l’etapa de zero a tres anys. Aquesta modificació ha d’establir la reducció de les ràtios d’infants per professional, el millorament de les condicions laborals dels professionals i la incorporació d’especialistes per a atendre els infants amb necessitats específiques de suport educatiu, entre altres qüestions.

La moció que es va aprovar inclou la directriu que es convoqui a una participació d’experts, professionals i famílies per modificar decrets. Aquesta consulta que considerem necessària i pública ha estat traslladada a una comissió d’experts convocada pel Departament d’Educació, amb la finalitat d’establir paràmetres i estratègies. A banda de l’informe del Consell Escolar de Catalunya (setembre 2025) sobre l’educació 0-3 que estableix diverses mesures que estableixen certes prioritats a la privada.

Les mesures treballades per la comissió d’experts convocades pel Departament d’Educació, a partir de grups parlamentaris tenen components de política educativa que haurien de ser més obertes i participatives quant als aspectes treballats en la comissió:

• Universalitat l’accés a l’educació infantil 0-3 a tot el territori.
• Reduir les desigualtats socials en l’accés i participació a l’educació 0-3.
• Consolidar un model d’educació infantil 0-3 de qualitat pedagògica.
• Assegurar la sostenibilitat del sistema mitjançant una governança i un finançament estables que permetin avançar cap a la gratuïtat.
• Reforçar el paper del 0-3 com a política pública de suport a la criança i acció comunitària.

Finançament i qualitat educativa a l’escola bressol pública: una relació indissociable

Davant l’existència de fortes disparitats socials i territorials en l’accés de les famílies catalanes al primer cicle de l’educació infantil i els índexs alarmants de pobresa infantil i desnonaments a la primera infància. Davant la dispersió del creixement de les places d’educació infantil, sense pautes clares de planificació educativa encaminades a garantir la igualtat d’oportunitats d’accés, explica que es mantinguin importants desigualtats entre grups socials i territoris a l’hora de poder gaudir d’aquests serveis… L’equitat social i territorial és, doncs, un principi que ha de guiar l’acció política en la prestació del servei, la qual cosa implica establir els mecanismes necessaris per corregir les situacions de desequilibri actual.

Per això mateix, cal dotar a l’escola bressol de la qualitat educativa necessària en el marc d’una llei de qualitat i creació d’escoles per a tothom i establir un principi d’equitat educativa i social que corregeixi les situacions de desequilibri actuals.

Per aquest motiu, cal incorporar:

1. El compromís explícit que la Generalitat assumeixi el finançament estructural majoritari del 0-3, garantint una aportació real i estable per plaça, conjuntament amb el compromís educatiu envers el cicle.
2. L’assumpció progressiva de la gestió del sistema d’escoles bressol públiques, en coordinació amb el món local, com amb la resta d’equipaments educatius, però sota responsabilitat plena del Departament d’Educació.
3. La creació d’un marc nacional del 0-3, que asseguri:
   • Homogeneïtat en criteris de qualitat.
   • Equitat territorial.
   • Planificació pública de places segons necessitats socials, educatives i demogràfiques, d’acord amb un nou Mapa Escolar.

L’educació 0-3 pública no pot dependre de la capacitat pressupostària de cada municipi. Ha de ser una responsabilitat de país. Per això, proposem:

1. La menció explícita de l’etapa 0-3 dins el còmput del 6% del PIB.
2. Una partida finalista i diferenciada per al finançament de les escoles bressol públiques.
3. Un calendari de desplegament per a:
   • Reconeixement de l’etapa, modificant el decret 282/2006, de 4 de juliol, pel qual es regulen el primer cicle d’educació infantil i els requisits de centre.
   • Increment progressiu del finançament per plaça.
   • Garantia de qualitat i respecte envers la petita infància a través de la reducció de ràtios.
   • Millora de les condicions laborals.
   • Avanç cap a la gratuïtat universal.

Invertir en escola bressol pública és:

• Invertir en equitat.
• Invertir en cohesió social.
• Invertir en present i futur.