Close Menu
El Diari de l'EducacióEl Diari de l'Educació

    EL més llegit

    ‘El Diari de l’Educació’ lidera un manifest “per un debat educatiu responsable i respectuós”

    Redacció

    Hem millorat. Els resultats PISA desorienten

    Joan M. Girona

    El menyspreu al professorat

    Rosa Cañadell

    En defensa de la renovació pedagògica

    Joan Domènech

    Canviem el batxillerat, plegats i en veu alta

    Fanny Figueras
    Facebook X (Twitter) Instagram
    Facebook X (Twitter) Instagram
    El Diari de l'EducacióEl Diari de l'Educació
    COL·LABORA
    • Escola
    • Joventut i infància
    • Universitat
    • Llengua i Cultura
    • Comunitat
    • Opinió
    • Blogs
    • El Diari de l’FP
    El Diari de l'EducacióEl Diari de l'Educació
    Inici » La figura de l’especialista a l’educació primària: Entre la presència constant i el sentiment de perifèria

    Opinió
    La figura de l’especialista a l’educació primària: Entre la presència constant i el sentiment de perifèria

    "L’especialista no és simplement qui ensenya una matèria concreta. És un docent que acompanya, observa, inspira i contribueix a construir l’escola des d’una perspectiva complementària i imprescindible. La seva itinerància pot generar moments de desconnexió, però també li ofereix una visió privilegiada del conjunt que pocs professionals tenen"
    Gemma Iglesias Reixachjuny 10, 20265 Mins Read
    Twitter Bluesky Facebook LinkedIn Telegram WhatsApp Email Copy Link
    Segueix-nos
    X (Twitter) Instagram LinkedIn Telegram Facebook RSS
    mestres
    | GettyImages
    Share
    Twitter Bluesky Facebook LinkedIn Telegram WhatsApp Email Copy Link

    Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
    Clica aquí i ajuda'ns!

    Sempre present, però no sempre reconeguda

    Hi ha figures dins l’escola que passen desapercebudes precisament perquè sempre hi són. Com a mestra especialista, sovint em sento una d’aquestes figures. Formo part de la vida quotidiana del centre, entro i surto de les aules, acompanyo centenars d’infants al llarg del curs i participo activament en el seu procés d’aprenentatge. Tot i això, de vegades visc una realitat paradoxal: soc a tot arreu, però no acabo de sentir-me del tot enlloc.

    La meva tasca com a especialista m’ha situat en una posició singular dins l’organització escolar. Conec a tots els grups, observo dinàmiques diverses i disposo d’una mirada àmplia del funcionament del centre. Aquesta perspectiva global és, al meu entendre, una de les grans fortaleses de la meva funció, perquè em permet detectar necessitats, establir connexions entre cursos i aportar una visió transversal que sovint passa desapercebuda.

    Quin repte, els vincles…

    Tanmateix, aquesta mateixa itinerància també comporta algunes dificultats que he anat experimentant al llarg dels anys. El temps que comparteixo amb cada grup és limitat i això condiciona la profunditat dels vincles que puc construir. Mentre que el tutor acompanya el dia a dia de l’alumnat, jo sovint em relaciono amb els infants en espais més acotats i amb una freqüència menor. Les famílies, tanmateix, acostumen a tenir poc contacte amb mi, i la meva participació en l’acció tutorial sovint queda reduïda a aportacions puntuals o inexistents.

    He constatat que aquesta és una sensació compartida per molts especialistes: estimem a tots els alumnes, els coneixem i els acompanyem, però trobem a faltar aquella relació continuada que permet veure l’evolució quotidiana de cada infant i formar part de les petites històries que construeixen la vida d’un grup. Jo mateixa ho he viscut moltes vegades.

    Més enllà d’una funció organitzativa

    Aquesta situació es veu reforçada per la cultura organitzativa de molts centres educatius. Tot i que la meva tasca és valorada, sovint se’m continua percebent principalment com una figura instrumental. En alguns moments, em converteixo en una peça clau per encaixar horaris, cobrir absències o donar resposta a necessitats organitzatives immediates. Sense adonar-me’n, veig com la meva funció pedagògica pot quedar reduïda a una tasca logística.

    No crec que això sigui fruit d’una manca de reconeixement intencionada. Més aviat, veig que és resultat d’un model escolar que històricament ha situat el tutor com a principal referent educatiu del grup. Entenc que aquesta centralitat és necessària i té tot el sentit, però sovint he comprovat com pot acabar invisibilitzant les aportacions d’altres professionals que també formem part de la construcció educativa de l’alumnat.

    Una mirada també cap a nosaltres

    Ara bé, considero injust atribuir tota la responsabilitat al sistema. Jo mateixa, com a especialista, he après que cal fer una mirada autocrítica. De vegades he acceptat determinats rols sense qüestionar-los, he limitat la meva intervenció a l’àrea que imparteixo o he assumit que els aspectes emocionals i relacionals corresponen exclusivament a la tutoria. Quan això passa, he comprovat que contribueixo involuntàriament a reforçar una distància que després percebo com imposada.

    Reivindicar la meva figura com a especialista implica assumir un paper més actiu dins la vida pedagògica del centre. Significa participar en projectes compartits, aportar la meva mirada en els equips docents, implicar-me en els processos de reflexió educativa i entendre que la construcció del vincle amb l’alumnat no depèn només de les hores compartides, sinó també de la qualitat de la relació que estableixo amb els infants.

    Quan l’organització condiciona la pertinença

    El context organitzatiu tampoc no sempre hi ajuda. Els horaris fragmentats dificulten la continuïtat relacional, les reunions de coordinació sovint resulten insuficients i la pressió del dia a dia obliga els equips directius a prendre decisions orientades a garantir el funcionament immediat del centre. En aquest escenari, sovint em converteixo en la figura més flexible del claustre, una flexibilitat que, paradoxalment, pot acabar diluint la meva identitat professional.

    Cap a una escola més compartida

    Potser ha arribat el moment de replantejar aquesta realitat. Construir una escola més cohesionada passa per reconèixer que tots els docents som part de l’educació dels infants i responsables d’aquesta. Això implica que jo pugui participar activament en la presa de decisions sobre els grups, afavorir espais reals de coordinació, impulsar experiències de codocència planificades i garantir que la meva veu també sigui present en el seguiment emocional i social de l’alumnat.

    També considero essencial promoure una major estabilitat dins dels equips docents, afavorint que els especialistes puguem mantenir referències continuades amb determinats cicles o grups. La pertinença no neix només de la voluntat individual; necessita estructures que la facin possible.

    Una peça clau per a l’escola que volem

    Quan això succeeix, emergeix tot el potencial transformador de la figura de l’especialista. La seva mirada transversal, la capacitat de connectar espais, persones i projectes, així com la creativitat que aporta des de disciplines diverses, es converteixen en un valor afegit per a tota la comunitat educativa.

    L’especialista no és simplement qui ensenya una matèria concreta. És un docent que acompanya, observa, inspira i contribueix a construir l’escola des d’una perspectiva complementària i imprescindible. La seva itinerància pot generar moments de desconnexió, però també li ofereix una visió privilegiada del conjunt que pocs professionals tenen.

    Per això, el repte no és redefinir aquesta figura, sinó reconèixer-la plenament. Només així deixarem enrere la idea de l’especialista com a recurs funcional per entendre’l com el que realment és: un agent educatiu essencial en una escola que aspira a ser col·laborativa, inclusiva i profundament humana.

    Si t'agrada aquest article, dóna'ns suport amb una donació.



    educació infantil i primaria educació primària opinió primària
    Share. Twitter Bluesky LinkedIn Facebook WhatsApp Telegram Email Copy Link
    Previous Article
    Crònica
    Milers de docents persisteixen contra l’acord amb Educació per considerar-lo insuficient i demanen més mans a l’aula
    Next Article
    Anàlisi
    El canvi climàtic a les escoles
    Gemma Iglesias Reixach

    Mestra especialista llengua anglesa. Escola Montfalgars, Girona

    Related Posts

    Opinió
    Quan l’alumne arriba dues vegades

    juny 9, 2026

    Opinió
    Manifest d’ACCAC, ACELLEC i PIMEC en relació als resultats de les votacions dels docents

    juny 8, 2026

    Opinió
    Gaudí i Montessori, vers una espiritualitat educativa i activa

    juny 8, 2026
    Leave A Reply Cancel Reply

    • Escola
    • Joventut i infància
    • Universitat
    • Llengua i Cultura
    • Comunitat
    • Opinió
    • Blogs
    • El Diari de l’FP
    • Escola
    • Joventut i infància
    • Universitat
    • Llengua i Cultura
    • Comunitat
    • Opinió
    • Blogs
    • El Diari de l’FP

    QUI SOM?

    Fundació Periodisme Plural

    ISSN 2339 - 9619

    ON SOM?

    Carrer Bailén 5, principal.
    08010, Barcelona

    El Diari de l'Educació

    CONTACTA'NS

    Ana Basanta
     
    abasanta@periodismeplural.cat
    redaccio@diarieducacio.cat
    publicitat@periodismeplural.cat
     
    Telèfon:
    932 311 247

    CONNECTA

    X (Twitter) Instagram Facebook RSS

    AMB EL SUPORT DE

    • Qui som?
    • Consell assessor
    • Catalunya Plural
    • Fundació Periodisme Plural
    • El Diari de la Sanitat
    • El Diari del Treball
    • Qui som?
    • Consell assessor
    • Catalunya Plural
    • Fundació Periodisme Plural
    • El Diari de la Sanitat
    • El Diari del Treball

    El Diari de l’Educació, 2026

    • Avís legal i política de privacitat
    • Avís legal i política de privacitat

    Type above and press Enter to search. Press Esc to cancel.