Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Primera sorpresa: m’adjudiquen una tutoria. Fins al curs passat, com a substitut, havia estat tutor accidental, i ara, per primera vegada, soc tutor titular. Em fa il·lusió. El meu grup és de 1r d’ESO i tinc només 14 alumnes, que amb el temps passaran a 15. La ràtio és ideal. M’ha tornat a tocar la grossa.
Amb els catorze no triguem a agafar-nos carinyo. Són moguts, es dispersen i es posen a jugar amb facilitat, però també van treballant, uns més que altres. Vaig descobrint les seves vides i calibrant el pes de les motxilles emocionals que carreguen. Dels catorze, n’hi ha quatre que viuen amb mare i pare, sis que van a cavall de pares (mal) divorciats, i als altres quatre els falta algun dels membres, dos per defunció i dos per omissió. La que farà quinze, que vindrà al desembre, estarà en aquest paquet: pare dimissionari.
Em toca ser profe de castellà. Això em facilita la comunicació, perquè és la primera llengua de la major part dels alumnes (dels que no, ho és l’urdú, l’àrab, el mandarí, el georgià, l’armeni…). Per contra, m’inhabilita per parlar amb els alumnes en català, ja que cap no m’accepta un canvi de registre al pati, el passadís o el menjador. Si els jutges del 25% —ara també europeus— fessin una visita d’incògnit a qualsevol d’aquests centres veurien com d’absurd i estèril és aquest contenciós.
A banda del meu grup, en tinc dos més de 1r i dos de 4t. Si els sumo tots, no passo dels 90 alumnes. Una bicoca. A 4t n’hi ha alguns que no fan res ni deixen fer gaire. En poques setmanes l’orientadora els troba una sortida a una FP bàsica. Queden dos grups amb majoria de noies, i això fa que siguin un bàlsam, sobretot en contraposició a uns primers força intensos. A 4t hi ha casos d’absentisme, generalment vinculats a qüestions emocionals que se m’escapen.
El centre és de màxima complexitat, igual que l’institut on vaig tenir la substitució més llarga el curs anterior. Però la població és diferent, amb una barreja de migrants o fills de migrants externs amb altres que són nets i netes de migrants interns. La major part llueixen dermis molt més ben preparades per al canvi climàtic que la meva.
La diferència de procedències no genera divisions, però sí que salta algun cop un comentari racista. En una guàrdia, un alumne de 3r em recita pràcticament tot l’ideari de la ultradreta, des del “venen a cobrar subsidis” a “els homes estem discriminats”.
Els noms són menys complicats que els de l’any passat, però trigo setmanes a recordar amb quin dels dos que té cada alumne m’he de quedar. I em costa una mica més distingir la Valerye de la Melanie o a la Daman de la Danna. Em fa molta gràcia tenir un Wagner i un Stalin. Constato que ni l’un sap res del genial compositor alemany ni l’altre del sanguinari líder bolxevic.
A finals d’octubre, els tres tutors de 1r anem tres dies de colònies amb la trentena d’alumnes que s’hi han apuntat, i això ens permet estrènyer vincles. En general tot va bé, amb un centenar de petits incidents: una picada d’abella, una raspada al genoll, un que entra en pànic per una xinxa, un que s’enfada amb una i una que s’enfada amb un, uns que no deixen dormir… res greu. Divendres, quan arribo a casa, em sento feliçment exhaust.
Un a un, els alumnes són encantadors, però quan fan colla són malparlats i es tracten amb poc respecte. A més, juguen a esbatussar-se (sobretot els nens) o a burxar-se amb malnoms que saben que fereixen l’altre (nens i nenes indistintament). Què pot sortir malament? En alguna ocasió la cosa arriba a les mans, i aleshores l’alumne és expulsat tres dies.
Al llarg del primer trimestre l’equip docent fem els PI, que no són pocs. Entre tots fabriquem, diria que a consciència, uns documents tan detallats com inintel·ligibles. Intento treure tota la faramalla que puc dels que em correspon coordinar, però així i tot només aconsegueixo rebaixar-los de 18-19 planes a 10-11. Em dic que fins que no els simplifiquem molt més no serviran de res.
Al llarg del primer trimestre fem els PI, que no són pocs; entre tots fabriquem uns documents tan detallats com inintel·ligibles
Em poso en mode de tutoria permanent, sobretot els primers mesos. Vull que els meus nois i noies sàpiguen que poden confiar en mi, que em preocupen les seves vides. Intento estar pendent de qualsevol petita crisi que sorgeixi. I en sorgeixen. Quan toca classe fem gramàtica o escrivim o llegim, però entre tutoria i tutoria passa una setmana, massa temps d’espera.
Hi ha alumnes desperts i treballadors, altres que van al ralentí; alguns demanen anar cada hora al lavabo, bàsicament per fer un tomb; n’hi ha que tenen alts i baixos d’humor i rendiment; d’altres que semblen sempre melancòlics; alguns són expansius i t’expliquen més del que et fa falta saber i d’altres són hermètics; n’hi ha que no dominen la llengua i n’hi ha que es despisten amb una mosca; i n’hi ha uns pocs de molt difícil govern. Són els que no fan cas i semblen impermeables tant al bastó com a la pastanaga. La que fa 15 és d’aquests. Estava en un altre grup i es decideix que passi al meu.
Costa fer entendre als alumnes que la diversitat ens enriqueix i que tractar aquell qui és diferent amb alguna diferència no necessàriament és injust. Es diu que no saben res i que tenen poc lèxic, però hi ha una paraula de cinc síl·labes que dominen perfectament: favoritisme. Al llarg del curs me la sento dir força cops.
De vegades m’enfado, o em fan enfadar. Això passa quan no hi ha manera que estiguin per l’activitat lectiva que els estic proposant. Aleshores em surt un bram, un «prou!» volcànic com aquell del Cuní. És efectiu, però preferiria trobar altres mètodes. En tot cas, m’alegro que quedi entre ells i jo. I que passi molt de tant en tant.
Costa fer entendre als alumnes que la diversitat ens enriqueix i que tractar aquell qui és diferent amb alguna diferència no necessàriament és injust
Intento teixir una relació de confiança també amb les famílies. Les dels alumnes més absorbents acaben tenint el meu mòbil personal. Sé que assumeixo un risc, però penso que el whatsapp ens ofereix una comunicació més propera que el dinantia. Cap no en fa un abús. Sovint sento parlar de com les famílies no respecten els docents. La meva experiència és una altra. Només percebo agraïment.
Quan tornem de Setmana Santa ens trobem un petit niu amb dos ous de colom sobre el repeu que queda entre la finestra de l’aula i la persiana exterior d’alumini. Al llarg de dos mesos anem veient com la mare els incuba, com neixen els pollets i com muten a ritme de gremlin fins a convertir-se en bestioles preparades per volar. I com van deixant una catifa de femta per tot el repeu.
Bona part dels profes, si no ens toca guàrdia de pati, aprofitem la mitja hora que dura per anar a fer un cafè a un bar proper. Un dia dos de física comenten un examen de 3r d’ESO i un d’ells es queixa que molts alumnes no han sabut contestar a la pregunta sobre el catió. Els confesso que no sé què és un catió. Al meu costat, un altre profe diu que tampoc, i després un altre, i un altre i un altre. Al final, resulta que només els profes de física —i alguns alumnes de 3r d’ESO— saben el que és un catió.
Durant el curs van aterrant substituts, alguns ho seran de llarga durada i altres de pas més efímer. M’obligo a intentar ser amable amb ells. Ho he estat i res no em garanteix que no ho torni a ser. També aterren estudiants del màster de secundària, i em toca fer de mentor d’una d’elles. Una altra novetat per a mi. Durant unes setmanes, més que una mentoritzada, compto amb una codocent amb la qual m’entenc prou bé i que em descarrega d’una mica de feina.
El període de vagues ens sacseja. Faig les dues primeres i em planto. Esclar que vull més recursos per al sistema i que no diré que no a guanyar més diners, però no m’identifico amb la retòrica del «no podem més» o «estem al límit» i encara menys penso que «explotació» sigui el mot que millor descriu les meves condicions de treball. Soc fill d’una vida laboral tortuosa, i ara em sento un privilegiat. Tinc algun moment d’estrès i dies dolents, esclar, però quan això passa sempre em dic que enlloc està escrit que l’ofici d’educar sigui fàcil. Tenim moltes desigualtats, injustícies i problemàtiques socials que em remouen molt més que la nostra causa.
Els discursos tremendistes que situen la inclusió en el centre de la diana i el boicot a les colònies m’allunyen del tot de la protesta. Al centre ens reunim en assemblea i es vota adherir-nos al manifest anticolònies. 53 vots a favor, dues abstencions i un vot en contra. El meu. Sabia que estava en minoria, però no m’imaginava que tant. Durant dos o tres dies em sento una mica incòmode, però em passa de seguida. Agraeixo dels companys el fet que ningú em retiri la paraula o em giri la cara. L’adhesió a les vagues també és desigual, però això no esquerda el bon ambient que hi ha entre els docents.
A les avaluacions de 4t tenim el mateix debat que es repeteix a tots els instituts. Ajudem o no ajudem? Ens importa més els sabers que acrediten, l’esforç que han fet durant el curs o els escenaris de futur? I per què aquest sí i aquest no? Al final, i per motius molt diversos, 10 de 55 no graduen. El seu camí és repetir o PFI. O abandonament. Ho sento especialment per alguns que segur han tibat massa la corda, però que tenen més aptituds que altres als quals hem aplanat el camí.
A mesura que s’apropa el final, alguns nens i pares/mares de 1r em pregunten si continuaré el curs vinent. M’afalaga que ho facin. Els comento que és improbable, però explicar-ne els motius encara és menys fàcil. Els interins som llogaters de places que altres han adquirit en propietat a través d’oposicions i mèrits, i la llei no permet arrendaments superiors a l’any. Estem condemnats al nomadisme, si bé hi ha un grup que lluita perquè es reconegui el dret a un arrendament vitalici — l’anomenen «fixesa»— per als qui acumulen més de tres anys de servei.
Els interins som llogaters de places que altres han adquirit en propietat, i la llei no permet arrendaments superiors a l’any; estem condemnats al nomadisme
Em sento mitjanament satisfet de la feina feta al llarg d’aquests nou mesos. Observo canvis en la majoria d’alumnes, fins i tot alguns amb importants dificultats d’aprenentatge, i si miro enrere veig tot el que hem treballat. Però tinc dues taques. He fracassat amb un nano, encantador però assilvestrat, amb el qual no hi ha hagut manera que adquirís uns mínims hàbits d’estudi. Va marxar al seu país durant un mes i quan va tornar ho va fer el cos però no l’esperit. I he fracassat amb l’alumna número 15, que ha esquivat tots els meus intents de generar vincle i, quan ha vingut, que no és gaire, ha persistit amb una actitud excèntrica i disruptiva que irritava la resta.
A final de curs arriba al centre una fornada de ventiladors de peu. I a l’aula ens en posen un l’últim dia de classe efectiva. Val més tard que mai. Al setembre farà servei.
Estic a punt de tancar la porta de l’aula, quan uns nens m’avisen, molt excitats: “Han aparegut dos ous de colom més a la finestra!”. La vida continua.
