Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En un context educatiu on els indicadors internacionals com PISA o TIMSS mostren nivells preocupants, s’ha generat un debat intens sobre quina pedagogia ha d’inspirar el nostre sistema educatius. Sovint, la innovació s’ha confós amb la simple eliminació de la incomoditat, ignorant que l’aprenentatge sòlid requereix esforç, repetició i memòria. En aquest escenari potser cal recuperar la lògica de l’aprenentatge profund davant de la «diversió temporal» que s’oblida ràpidament. El problema no és quant s’estudia, sinó com es fa. Aprendre és transformar-se, i aquesta transformació només és possible si entenem com funciona la nostra eina de treball: el cervell. En aquest sentit, cal fonamentar-se en les evidències de la psicologia cognitiva i fugir de les modes buides. Tot i les diferències individuals entre els humans, els processos cognitius són universals, la qual cosa fa que tots aprenem de manera similar per a assolir un coneixement permanent.
L’arquitectura de la memòria no és un disc dur que emmagatzema dades aïllades, sinó una xarxa de significats. El cervell humà necessita filtrar la informació per no «tornar-se boig», treballant en tres etapes: la memòria sensorial (la porta d’entrada), la memòria de treball (el centre d’operacions limitat) i la memòria a llarg termini (l’arxiu definitiu). Per tal que un coneixement arribi a l’arxiu definitiu, cal utilitzar tres «ganxos» fonamentals: la imatge, l’emoció i l’associació. El cervell recorda millor el que és visual, el que impacta i el que es pot relacionar amb coneixements previs. Aquí neix l’anomenat «Efecte Mateu»: com més saps, més fàcil t’és seguir aprenent, perquè tens més referències on «penjar» la informació nova.
El cervell recorda millor el que és visual, el que impacta i el que es pot relacionar amb coneixements previs
Un dels grans perills de l’estudiant actual és la «il·lusió de coneixement»: creure que saps una cosa només perquè t’és familiar o l’has subratllat, però que passats uns dies ja ni recordes. Per combatre-ho cal aplicar eines com les següents.
Primer, agafar apunts visuals i fets a mà. Aquí cal escriure a mà donat que estimula més la memòria i les parts sensoriomotores que el teclat. A més, els apunts han de ser visuals; un simple gargot pot codificar la informació per una doble ruta (verbal i visual), augmentant les probabilitats de record.
Segon, redactar un índex de preguntes en lloc de rellegir passivament un text. L’estudiant ha de crear una fulla de preguntes que funcioni com un simulacre d’examen constant. El cervell detesta les preguntes sense resposta i es posa a treballar per tancar el forat entre el que sap i el que ignora.
Tercer, elaborar esquemes jeràrquics i visuals. Un bon esquema no és una còpia del text, sinó una eina visual que estructura la informació distingint el que és fonamental del que és accessori.
Aprendre t’obre totes les portes, però primer has d’aprendre com fer-ho
Quart, aplicar l’estratègia del repàs ben seqüenciat amb una bona avaluació i correcció dels errors comesos. L’oblit és un amic de l’aprenentatge, ja que desafia el cervell a memoritzar el que oblida temporalment. Hem d’esperar el temps òptim abans de repassar sense arribar a oblidar-ho del tot i així enfortir el record. A més, s’ha de repassar evocant, és a dir, intentant recuperar la informació de la memòria sense mirar els apunts. Aquest esforç, que pot generar una certa incomoditat o frustració, és precisament el que fixa el coneixement a llarg termini.
Cal fer una crítica necessària al sistema educatiu vigent i a la seva relaxació en l’exigència i l’esforç. Cal advertir en contra la tendència de delegar l’aprenentatge en la Intel·ligència Artificial, ja que això crea un «deute cognitiu» que l’alumne acabarà pagant. Si l’eina ens fa el resum i ens diu què és important, deixem de prendre les decisions intel·lectuals que ens fan aprendre. En definitiva, un bon docent ha de ser una autoritat intel·lectual que transmeti coneixement i formi el criteri, però també ha de donar a l’alumne les eines per ser autònom en el seu propi procés d’aprenentatge. Aprendre t’obre totes les portes, però primer has d’aprendre com fer-ho. Les bones tècniques d’estudi haurien de formar part del nostre defenestrat currículum educatiu.
