Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Són moltes les situacions que podem recordar com a infants on hem sentit que se’ns demanava fer “bé les coses” perquè si no ho fèiem així, el món sencer se’n ressentia:
“Acaba’t el plat que hi ha nenes al món que no poden menjar, no portis mai el berenar embolicat amb paper d’alumini que no es recicla, separa bé les deixalles, que si no, contamines els rius i el mar i els peixos, moren”…
Realment, si no m’acabo el plat, aquell infant que no en té, ho sap, ho pateix? O potser he d’aprendre a menjar de tot perquè és bo per la salut i és educatiu alhora? No puc utilitzar paper d’alumini per l’entrepà a l’excursió, però al súper es ven a rotllos de metres? És realment un desastre no haver tirat el plàstic al contenidor adequat per salvar el planeta, si em venen les pomes, els cogombres, les nectarines, el peix fresc… embolicades amb plàstic?
M’he d’avergonyir si m’erro en el reciclatge? La culpa, la recerca de culpables no és només una pràctica habitual, sinó que a més, s’educa. I, segurament, moltes de les vegades, sense ser-ne del tot conscients. Reproduïm relats que ens venen com a veritats, quan són discursos que “fugen d’estudi”, desviant la responsabilitat de les injustícies i abusos planetaris cap a nosaltres. La hipocresia feta norma, i la culpa instaurada en la quotidianitat dels centres educatius. I aquests remordiments que en resulten, també eduquen l’alumnat.
Reproduïm relats que ens venen com a veritats
Quan introduïm els ODS als instituts, quan som escola verda, quan tenim comissions mediambientals… Hem de saber que estem fent política, que estem educant políticament la quitxalla i el jovent. I que ho fem perquè creixin amb consciència crítica, i no per criticar els “mals comportaments”. Fent educació amb perspectiva política, podem deseducar la culpa, els remordiments i la vergonya, parlar de les responsabilitats i obligacions del sistema, activar-nos davant les injustícies i defensar els nostres drets.
Però el cert és que, empesos per aquest relat culpabilitzador que ja és norma alguns centres educatius han vist com un problema global mediambiental es transformava en una responsabilitat individual, o com un conflicte fruit del capitalisme passava a ser una crisi existencial personal.
Sense pretendre-ho, repetim tabús i rumors que no són certs: l’alumini sí que es recicla, i al 100%. Però el cost del reciclatge en despesa energètica és elevadíssim. A més, la bauxita, un mineral que s’extreu a cel obert, provoca una gran dispersió de pols contaminada amb elements tòxics que causa malalties respiratòries a qui hi treballa i a les poblacions situades prop de la mina.
Fent educació amb perspectiva política, podem deseducar la culpa, els remordiments i la vergonya
El problema pel planeta no és si jo embolico l’entrepà de tonyina amb paper d’alumini sinó la producció del paper d’alumini com a embolcall alimentari. Separar residus no és salvar el planeta, és posar pedaços allà on no fa mal. És posar la culpa i la responsabilitat sobre el més dèbil creant una sensació d’impotència i de desmoralització que ens paralitza. Salvar el planeta és prendre consciència del sistema capitalista global, que no només ofega la biodiversitat, sinó que crea pobresa i mata persones.
I no, no passa res si m’equivoco i tiro el paper film del berenar de final de curs al plàstic o al rebuig, perquè de fet, molts dels equips docents, tampoc ens posem d’acord en el color del contenidor. I l’alumnat o la comissió verda no han de ser “policies del reciclatge”, sinó que han de ser educadores de l’amor pel planeta i la vida.
Deseducar la culpa és, també, parlar de pobresa estructural. Explicar que no accedim a l’habitatge perquè el sistema promou els fons voltors i les polítiques bancàries de convertir un dret en un producte borsari. És explicar que si hi ha infants que no poden dinar, no és perquè no es produeixin prou aliments, sinó perquè el món està muntat de manera que l’aliment és un bé monetari, que empreses i empresaris compren, destrueixen o venen en funció no de les necessitats reals, sinó de l’avarícia dels mercats.
I això es tradueix en posar el focus en aquelles pràctiques positives que poden servir d’exemple i que podem premiar.
La resposta al relat que ens culpabilitza ha de ser col·lectiva, però també pot ser individual. I quan a l’escola o a l’institut actuem col·lectivament, eduquem a l’individu: l’aprofitament dels aliments i dels recursos amb enginy, la cultura del préstec i les segones oportunitats, són respostes conscients que poden tenir impacte individual i que activen cap a l’acció propositiva, responsable i política de cadascú de nosaltres. Ja no estem paralitzats per la culpa, som activistes de l’exoneració.
Salvar el planeta és prendre consciència del sistema capitalista global
La culpa, l’assenyalarem amb el dit cap al sistema global que nosaltres, des de la consciència política estem donant a conèixer i a debatre, utilitzant la imaginació, l’elogi i l’optimisme contra la norma, el càstig i l’alarmisme. El coneixement i l’educació en contra dels rumors i la repressió.
Quan l’escola o l’institut esdevé un espai on debatre obertament les regles del sistema, l’alumnat deixa de témer l’error individual per esdevenir un agent de canvi polític i conscient.
Perquè davant d’un problema global que s’entén i es contextualitza, podem regular-ne l’abast i trobar sentit als actes individuals: planificant estratègies per superar els obstacles o anticipant-nos i entossudint-nos davant dels reptes. En aquest procés, hi serem també nosaltres educant-nos amb la canalla i col·laborant amb el grup de joves del centre per facilitar la superació de problemes i aconseguir els objectius marcats que faran més amè, més just i més igualitari, el rol de cadascú de nosaltres davant els desafiaments del món.
Deseducarem la culpa interpretant les causes dels problemes que destrueixen el planeta i la vida dels qui hi habitem. I deixarem de sentir-nos i fer sentir culpable l’alumnat. Perquè educarem des de la responsabilitat i no des de l’error. Llavors, esdevindrem éssers polítics, amb coneixement real de com funciona el món i, per tant, amb possibilitats d’implicar-nos-hi, i si així ho creiem, intentar canviar-ne les normes.
