Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’assaig Los trastornos de la alimentación: Guía práctica para cuidar de un ser querido (Skills-based Learning for Caring for a Loved One with an Eating Disorder: The New Maudsley Method, 2007, edició revisada de 2016), publicat en castellà el 2011 per l’Editorial Desclée de Brouwer, és considerat una de les referències fonamentals per «dotar els cuidadors de les estratègies i coneixements necessaris per donar suport i encoratjar les persones que pateixen un trastorn d’alimentació, per ajudar-les a alliberar-se de les trampes que els impedeixen recuperar-se». La investigació clínica desenvolupada es basa en els treballs de les autores: la psiquiatra Janet Treasure, l’escriptora Gráinne Smith i la metgessa Anna Crane.
El text ofereix informació detallada sobre tècniques i estratègies que milloren la capacitat de professionals i familiars per brindar un suport coherent i continu als seus éssers estimats. Treasure és autora i editora de diversos llibres de text sobre trastorns de l’alimentació i és la impulsora del conegut com a New Maudsley Method, a partir dels seus treballs d’investigació al King’s College de Londres i a l’Hospital Maudsley, que reinterpreta el mètode original proposat als anys setanta. Aquest nou mètode es va dissenyar pensant «sobretot en adolescents grans i adults (on els pares ja no poden o no han de controlar per la força el menjar), i s’enfoca a dotar els cuidadors (pares, parelles o germans) d’eines de comunicació i gestió emocional».
El New Maudsley Method (o enfocament New Maudsley) és un model d’intervenció i acompanyament dissenyat específicament per als familiars i cuidadors de persones que pateixen un trastorn de la conducta alimentària (TCA). A diferència d’altres enfocaments, «no és una teràpia clínica directa per al pacient, sinó un programa d’entrenament en habilitats per a la família. El seu objectiu és reduir l’estrès del cuidador i ensenyar-li a reaccionar d’una manera que afavoreixi la motivació del pacient per canviar, trencant els cercles viciosos que, sense voler, perpetuen la malaltia».
En aquest context, Treasure utilitza una cèlebre sèrie de metàfores d’animals. L’objectiu d’aquest recurs didàctic no és jutjar ni culpar els familiars, sinó ajudar-los a identificar de manera molt gràfica i compassiva les seves reaccions automàtiques quan estan sota l’enorme estrès que genera conviure amb aquesta malaltia. Defineix dos estils d’afrontament contraposats: un basat en respostes emocionals i un altre basat en la reacció conductual.
Treasure identifica diversos perfils de comportament dels acompanyants, als quals associa un animal de característiques afins al concepte. Per exemple, els estils d’acompanyament que proposa com a ideals (com a models a seguir) corresponen, en el cas dels cuidadors segons la seva reacció conductual, a un dofí: «El dofí acompanya l’ésser estimat combinant l’afecte amb el control just. No l’arrossega ni el fica en una bossa: neda al seu costat donant-li suport, de vegades va una mica per davant marcant el camí, i altres vegades es queda un pas per darrere demostrant confiança. Utilitza petits “tocs” (estímuls suaus) per guiar el pacient cap a la riba de la seguretat, permetent que sigui la mateixa persona qui faci l’esforç de nedar».
En el cas dels cuidadors segons la seva reacció emocional, la referència és un Sant Bernat: «Representa la calma, la paciència infinita i la constància davant la tempesta. És un cuidador càlid, empàtic i profundament fiable. Davant els atacs d’ira, els plors o les crisis del pacient (“l’allau”), el Sant Bernat no s’altera, no crida ni fuig; roman ferm, oferint un entorn segur i amor incondicional per transmetre la certesa que la recuperació és possible».
Durant dècades, la psiquiatria va arrossegar el greu error de culpabilitzar els pares de l’origen dels trastorns de la conducta alimentària (TCA). Tot i que aquesta teoria està desterrada, la culpa continua sent la primera emoció que s’instal·la a la llar familiar després del diagnòstic. El gran avantatge de les metàfores de Janet Treasure és la seva capacitat per desestigmatitzar. No és el mateix dir-li a un pare desbordat que la seva actitud és «tòxica, controladora i hiperreactiva», que convidar-lo a reconèixer si en moments de tensió actua com un «Rinoceront» (que envesteix amb lògica i ordres) o com un «Terrier» (que atabala amb crítiques constants). L’animal actua com un amortidor emocional: permet al cuidador observar la seva conducta des de fora, amb un toc d’humor i compassió, entenent que aquesta reacció neix de la por i no de la maldat.
«La metàfora no jutja el caràcter de la persona; defineix una estratègia automàtica i ineficaç provocada per l’estrès. En treure l’etiqueta de ‘culpable’, el cuidador recupera l’energia per convertir-se en aliat», expliquen els experts en el mètode. I ara tenim l’oportunitat de visualitzar aquests perfils i empatitzar amb els familiars i acompanyants gràcies a la novel·la gràfica Cuidant amb por (Cuidando con miedo, 2026), d’Elisabeth Karin Pavón Rymer-Rythén, publicada pel segell Astronave (de Norma Editorial) en la seva edició en castellà i en català.
L’obra és en realitat la segona part de la seva opera prima, Menjant amb por (Comiendo con miedo, 2022), publicada en el mateix segell i també disponible en castellà i català, ambdós volums amb traducció d’Anna Puente Llucià. En aquest impressionant debut, l’autora narrava la seva experiència personal en l’adolescència quan va ser diagnosticada d’anorèxia nerviosa (vegeu l’article Quan el teu monstre es diu trastorn de la conducta alimentària, 2022).
Elisabeth Karin Pavón Rymer-Rythén (nascuda a Suècia i establerta a Espanya) va sorprendre fa quatre anys en mostrar de manera sincera la seva experiència personal amb el que ella mateixa va anomenar «el seu monstre», aquesta veu interior que li va dient que no mengi tant, que faci més esport o que eviti les relacions socials que puguin destorbar-la en la consecució del seu pla, que no és cap altre que veure’s més guapa. I va arribar a fer una cosa que va resultar alliberadora: batejar-lo amb el nom de «Nore». Posar nom a aquest monstre interior és una eina fonamental del que es considera «teràpia narrativa», un procés clínic que es coneix formalment com a externalització i que va ser analitzat pels terapeutes Michael White i David Epston en el seu assaig Medios narrativos para fines terapéuticos (Narrative Means to Therapeutic Ends, 1990), publicat en castellà per Ediciones Paidós.
Segons White i Epston, «el trastorn deixa de ser una part intrínseca del teu ésser per convertir-se en una entitat aliena que t’està visitant o atacant. Això et retorna la teva identitat: tu segueixes allà dins, el monstre és només l’inquilí molest». Això sí, és important recordar que separar el monstre de tu et treu la culpa, però no et treu la responsabilitat de la recuperació. I la recuperació gairebé mai és una línia recta: existeix un risc latent de recaiguda, que és precisament el que li va ocórrer a la jove Elisabeth Karin, qui explica a Cuidant amb por no només les vicissituds que va haver d’afrontar en el seu segon ingrés en una unitat de psiquiatria, sinó com va afectar això el seu entorn més proper, familiars i amics.
La possibilitat de visualitzar els estats d’ànim, les inquietuds i el procés d’aprenentatge de l’entorn d’Elisabeth Karin en aquesta recaiguda permet al lector empatitzar amb les emocions i els dilemes plantejats, així com aprendre de manera pedagògica conceptes que contribueixen a comprendre el nostre comportament i la idoneïtat d’actuar d’una manera o una altra, especialment en el cas reflectit d’una recaiguda. I la recaiguda no és el final del procés, sinó una fase que ocorre amb freqüència dins del mateix camí cap a la sanació, tal com reflecteix el model de les etapes del canvi proposat pels psicòlegs Prochaska i DiClemente en el seu influent assaig Cambiando para bien. Un programa revolucionario de seis etapas para superar los malos hábitos y mejorar su vida (Changing for Good: A Revolutionary Six-Stage Program for Overcoming Bad Habits and Moving Your Life Positively Forward, 1994).
Aquests experts advocaven per considerar que el gran perill d’una recaiguda «no és l’ensopegada en si, sinó la interpretació que se’n fa. Si el pacient o la família pensen: “Hem tornat a la casella de sortida, tot l’esforç no ha servit de res”, es genera una profecia autocomplerta d’abandonament». En el context que l’autora narra a les seves novel·les gràfiques, una recaiguda no significa que el pacient sigui feble; significa que Nore va aprofitar un moment de vulnerabilitat (estrès, baixa autoestima, un canvi de vida com començar nous estudis) per trobar una porta del darrere. En no culpar el pacient, aquest no s’amaga per vergonya i pot demanar ajuda abans. Des del mètode New Maudsley, s’entrena la família perquè, davant la recaiguda, actuï com un Sant Bernat: mantingui la calma, recordi que és un sotrac temporal i apliqui el pla de rescat sense jutjar.
El díptic format per Menjant amb por i Cuidant amb por transcendeix la mera autobiografia per convertir-se en una guia fonamental. En entrellaçar l’experiència real de l’autora amb eines clíniques com la teràpia narrativa o l’enfocament New Maudsley, l’obra permet comprendre l’immens impacte que un trastorn de la conducta alimentària (TCA) té tant en qui el pateix com en el seu entorn. Aquest abordatge no només alleuja la culpa de les famílies, ensenyant-los a ser aquest «Sant Bernat» que guia i sosté des de la calma, sinó que també ens interpel·la a tots com a societat. Al final, la curació és un camí compartit que exigeix empatia, educació i, sobretot, respecte; no en va, com sentencia la mateixa Elisabeth Karin a tall de contundent recordatori final: «…parlar del cos dels altres hauria d’estar prohibit».
