Anàlisi

Novel·les gràfiques sobre l’etapa a l’institut: inquietuds i incertesa pel futur

«Perdona, és que estic farta que tot el món em pregunti el mateix» és la resposta de l’Olivia a un jove que acaba de conèixer i que li fa per enèsima vegada la mateixa pregunta que fa temps que escolta i que, sense anar més lluny, va repetir una vegada més el seu professor en l’última classe amb ella a l’institut just el dia anterior: «Ara que deixeu enrere aquests passadissos i comenceu la vostra vida adulta, espero que sentiu que aquesta classe us ha ajudat a preparar-vos per a l’educació postobligatòria i la maduresa», exclamava just a l’inici de la classe mentre els lliurava els resultats d’un petit qüestionari de només cinc preguntes, i afegia: «Sé que ara no teniu ni idea de salaris o impostos, però creieu-me si us dic que les decisions que prengueu ara us perseguiran la resta de les vostres vides».

L’Oli tenia un zero sobre cinc i, tot i que només veiem a la vinyeta les tres primeres respostes, intuïm com a lectors per què té aquesta nota. A la pregunta d’on t’agradaria estudiar una vegada acabada l’etapa a l’institut, la resposta era «al Col·legi Hogwarts» (de Màgia i Bruixeria, de la saga de novel·les de Harry Potter). A la pregunta de quina creus que és la característica més destacada per a la sol·licitud d’ingrés als estudis universitaris, la resposta era «tenir sang de mag». A la pregunta de quina feina t’agradaria tenir després dels estudis, la resposta era «bruixa o jugadora de quidditch», en al·lusió a l’esport que es juga a la saga volant sobre escombres màgiques. Tot i que un poc irreals, eren respostes concretes, més elaborades que la difusa que li havia donat just aquell matí al seu germà de sis anys mentre el portava a l’escola: «És que no vull fer res». En contrast, amb tota la ingenuïtat del petit, ell sí que té clar què vol ser de gran: conductor d’autobús, «per poder recórrer tota la ciutat».

L’Oli és la protagonista de la novel·la gràfica El abismo (The Gulf, 2024), d’Adam de Souza, publicada en castellà pel segell Astronave el setembre de 2024, amb traducció de Juan Naranjo. L’autor canadenc dedica la seva primera obra de llarga extensió a mostrar la por i la pressió immensa que senten els joves al final de l’etapa escolar, quan se’ls exigeix prendre decisions que definiran la resta de les seves vides. I situa la història el 2007, un instant important no només des del punt de vista tecnològic respecte a la presència i l’ús dels mòbils al llarg de la trama, sinó també pel fet que ell mateix tenia al voltant de catorze anys en aquell moment.

L’autor reconeix a les entrevistes que, per a ell, el 2007 representava el tram final de la presidència de George W. Bush, «un moment en què el mandat de Barack Obama estava a tocar. Créixer sota l’ombra constant de l’11 de setembre i la “Guerra contra el Terror” va modelar profundament la psicologia dels adolescents d’aquella dècada». De Souza buscava transmetre com aquest clima social generava en els joves —i concretament en l’Oli, la protagonista— un sentiment de desorientació i pèrdua en l’àmbit polític. Créixer en un món polaritzat i inestable provocava que el futur adult no semblés desitjable ni coherent.

Aquesta càrrega sociopolítica serveix com a catalitzador principal de la trama. La decisió dels quatre protagonistes de rebutjar la universitat i escapar-se just l’últim dia de classe per dirigir-se cap a una comuna a les Illes del Golf no era només una rabieta juvenil, sinó una resposta directa i utòpica contra un sistema socioeconòmic i polític en què no creien ni se sentien reflectits: buscaven un estil de vida que rebutgés la mercantilització i el capitalisme a favor del simple fet d’«existir». Una excel·lent història sobre el pas a la maduresa, sobre com els joves veuen el món quan s’enfronten a una crisi, emprant un dibuix que reflecteix la intensitat, la llibertat i el caos emocional de l’adolescència, amb una aventura desenvolupada en plena natura durant dies.

En contrast, en un estil més urbà i contemporani, es presenta la novel·la gràfica Outline. El último curso (Outline, 2024), de l’autora alemanya Michèle Fischels, publicada pel segell Reservoir Books amb traducció al castellà d’Esther Cruz Santaella. L’obra segueix tres adolescents (Andreas, Ben i Clara) durant el seu últim any d’institut mentre s’enfronten, de nou, a la incertesa del futur, les crisis d’identitat i el desengany juvenil. La publicació constitueix el treball final del Màster en Disseny de la Universitat de Ciències Aplicades de Münster, i el que va començar com el desenvolupament esquemàtic de tres personatges (definits inicialment de manera abstracta per l’estudiant com A, B i C) es va convertir en una història en què, a aquesta edat, la mateixa identitat, la sexualitat i els plans de futur són només un esquema o un esborrany imprecís que encara està per definir-se, i que fa referència al terme emprat en el títol: Outline.

Aquesta òpera prima de Fischels va ser guardonada amb el premi LUCHS Jahres-Preis 2024, un reconeixement important de literatura juvenil atorgat pel setmanari alemany Die Zeit i Radio Bremen. En la resolució, el jurat va destacar «la seva capacitat per estendre ponts cap a un món aclaparador, oferint un retrat realista que dona espai tant al temor com a la confiança sense edulcorar la realitat i dominant l’estil amb un humor encertat», una proesa que la crítica ha celebrat «per narrar la confusió adolescent amb una força, encant i naturalitat verdaderament únics». El seu títol tanca una potent dualitat: funciona com a «metàfora d’una identitat i un destí que encara són només un esborrany o esquema imprecís, alhora que defineix la seva proposta visual, basada en un traç expressiu i tremolós que delimita els estats emocionals mitjançant l’ús del contorn (outline) i el color».

En sintonia amb Fischels, la novel·la gràfica Aquest lloc em mata (This Place Kills Me, 2025), amb guió de Mariko Tamaki i dibuix de Nicole Goux, explora amb mordacitat i introspecció el desengany juvenil, les tensions de la identitat i l’aclaparadora sensació de no encaixar en el propi entorn. Publicada per Ediciones La Cúpula al maig de 2026, amb traducció al castellà de Marina Borrás i traducció al català de Marta Armengol, l’obra ha estat guardonada amb el Premi a la Millor Publicació per a Adolescents i el Premi a la Millor Guionista en la 38a edició dels Premis Will Eisner de la Indústria del Còmic, anunciats el 24 de juliol de 2026 durant la Comic-Con Internacional de San Diego, un dels reconeixements més prestigiosos del sector.

A més de diverses nominacions per a les dues autores en edicions anteriors, és el primer premi Eisner per a Nicole Goux, mentre que els dos obtinguts per Mariko Tamaki se sumen als cinc aconseguits en tres edicions anteriors gràcies a tres novel·les gràfiques publicades també per Ediciones La Cúpula i que són de lectura obligada: el 2015, Premi al Millor Àlbum Gràfic per Aquel verano (This One Summer), cocreada amb Jillian Tamaki; el 2020, Premi a la Millor Guionista i Premi a la Millor Publicació per a Adolescents per Laura Dean me ha vuelto a dejar (Laura Dean Keeps Breaking Up with Me), dibuixada per Rosemary Valero-O’Connell; i el 2024, Premi a la Millor Guionista i Premi al Millor Àlbum Gràfic per Roaming, cocreada amb Jillian Tamaki (vegeu l’article Un viatge entre amigues).

Ambientada a meitat de la dècada dels vuitanta a la fictícia Wilberton Academy (un exclusiu internat femení privat), la història segueix l’Abby Kita, una estudiant acabada de traslladar, aïllada i perseguida per rumors sobre el seu passat i la seva orientació sexual. La rutina del col·legi es trenca el matí següent a l’estrena de Romeu i Julieta, quan l’Elizabeth Woodward —la noia «perfecta», la més popular del col·legi i estrella del grup de teatre— apareix morta al bosc, lluint el seu vestuari com a protagonista de l’obra de Shakespeare.

Tot i que les autoritats i la direcció del col·legi dictaminen ràpidament que es va tractar d’un suïcidi, l’Abby (que va ser una de les últimes persones a veure-la amb vida) sospita que hi ha alguna cosa molt més fosca darrere de la tragèdia. Juntament amb la seva companya d’habitació i periodista escolar, la Claire, inicia una investigació mitjançant entrevistes i el seguiment de diferents pistes, destapant una complexa xarxa de secrets, dinàmiques de poder institucional, assetjament escolar i l’asfixiant homofòbia de l’època, conservadora per excel·lència. A les entrevistes promocionals, la guionista reconeix que l’ambientació està fortament inspirada en les dinàmiques i l’estètica dels internats privats femenins d’elit a Amèrica del Nord. Per retratar les pressions institucionals, l’elitisme i l’aïllament dels seus personatges, Tamaki recorre amb freqüència al rerefons de la seva pròpia experiència estudiantil a l’Havergal College, un conegut col·legi privat per a noies situat a Toronto, el Canadà.

L’apartat visual de Goux contribueix a l’èxit de la novel·la gràfica mitjançant un traç dinàmic i immersiu i unes ombres pesades que atorguen un estil gòtic i claustrofòbic a l’internat. La paleta de colors de Nicole Goux —enfocada en tons negres, grisos i accents en rosa— ressalta l’aïllament de l’Abby enfront de la multitud, mostrant una atmosfera més fosca i madura, en consonància amb la transcendència del relat: la mort d’una jove amb una elevada concentració de drogues a la sang.

Segurament, l’Abby només vol ser una «herba dolenta», com l’Oli, la protagonista de L’abisme. Una de les persones amb qui es troba l’Olivia en la seva particular fugida li aconsella que ha «de trobar una manera de viure que et resulti autèntica, adequada i correcta», a la qual cosa afegeix: «Només has de continuar buscant el teu camí. Com les males herbes! Les males herbes creixen on els ve de gust i és molt difícil desfer-se’n. L’única diferència entre una mala herba i una flor és el lloc on creixen»… Doncs siguem males herbes.