Opinió

Qualsevol escola no és escola. Quina és la que estem reclamant?

No puc predir com serà el nou curs escolar. Sí sé que l’anterior no va acabar bé. També, que tindrem una inundació d’articles explicant, de maneres contradictòries, tot allò que ara s’ha de canviar a l’escola. Igualment sé que el núvol de les reivindicacions està especialment enfosquit i, quan escampi, no sembla que ningú tingui clar el port al qual caldrà arribar. No oblido que el govern i les forces polítiques estant molt perdudes sobre l’escola necessària avui i que el caos de les negociacions i els pactes no aclareix en cap moment l’escola que s’aspira a construir.

Els i les col·legues de la professió docent, les forces polítiques i qui elabora propostes de canvi haurien de fer un exercici previ de reflexió, passar un examen sobre l’escola que desitgen i l’escola que consideren necessària. No es pot fer cap proposta, no es pot reclamar res, no es pot dedicar a la crítica sense haver contestat abans, si més no, aquesta desena llarga de preguntes.

Volem una escola per a alguns o per a tothom?  No serveix contestar que és per a quasi tothom. Perquè, si la imaginem per a tothom, hem de pensar quants desastres finals estem disposats a suportar. I això obliga a actuar des dels inicis per evitar els recorreguts escolars erràtics i per dissenyar una escola en la qual no siguin crònics els desastres socials. Això vol dir, per exemple, aclarir quina part de la vida de tothom entra a l’escola o per a què dimonis serveix repetir.

Si definim que és només per alguns, cal aclarir com distribuïm bons i mals alumnes al llarg de tota l’escolarització. També, aclarir si una bona classe social pot tenir alumnat dolent i si els diversos marginats poden aspirar a ser bons alumnes. Escola justa o escola justificadora de la desigualtat? Equitat o injustícia permanent?

Volem una escola garant del mèrit o constructora d’oportunitats? Convindria posar en dubte dos dogmes: qui s’esforça pot arribar on vulgui; tothom té, si vol, les mateixes oportunitats. L’escola ha de dedicar-se a fer possible que l’alumnat s’esforci, desenvolupant els seus “talents”. O… l’escola es dedica a construir oportunitats educatives (que no tothom té en el seu entorn) que fan possible el desenvolupament, connecten l’alumne amb el saber, valora l’experiència d’aprendre. Una escola destinada a compensar i fer possible el dret a l’educació de tothom? Una escola destinada simplement a aconseguir allò que l’origen social ha previst?

Volem una escola sota un model únic o amb capacitat de fer un aprenentatge personalitzat? Sabem que dos dels grans reptes de l’escola actual són la desigualtat i la diversitat. Necessitem una escola estructurada i ordenada a la qual cada alumne ha d’aprendre a adaptar-se? O necessitem una escola pensada per a la diversitat de diversitats que representa el seu alumnat?

Significa aclarir-se sobre com l’organització, les metodologies, les didàctiques, els agrupaments o les tutories pensen en la realitat (vital, cultural, econòmica, lingüística, social, etc.) diversa dels infants i adolescents que entren cada dia per la porta de l’escola. També pot significar seleccionar l’alumnat i evitar que es barregi. Escollir escola significa escollir les bones companyies. L’escola uniforme necessita població uniforme.

Volem una escola per transmetre coneixements o per ajudar a ser persones competents? Podem seguir amb l’escola del currículum o amb l’escola de les competències per viure (de la personalització, la humanització). Podem debatre sobre l’escola de les assignatures, els cursos acadèmics, els exàmens i els títols. O podem parlar de les àrees de coneixement, l’aprenentatge integrat, els projectes, l’experimentació, la creació, l’organització per cicles, etc. Sembla que ja hem desterrat la pedagogia activa i un centenar d’anys de renovació pedagògica. Però hem d’aclarir on i com s’aprèn el manual d’instruccions d’una societat complexa, canviant, mestissa, digital, en xarxa, hiperconnectada.

Volem una escola per aprendre a pensar i interrogar-se o per aprendre les respostes correctes? En realitat, es tracta d’escollir entre l’escola dels dogmes i les veritats o l’escola del pensament científic i l’acceptació del dubte. Es tracta de gestionar una escola en la qual té cabuda l’aprenentatge de la religió adequada (amb el conseqüent aprenentatge de la moral persona i social correcta). O es tracta de deixar fora les religions i tenir presents els universos culturals i vitals de les religions de l’alumnat. Obrir altres finestres per veure el món diferent de les dels seus orígens. Una escola que reprodueix la submissió o una escola que allibera?

Volem una escola per esdevenir ciutadans i ciutadanes o per garantir súbdits? Les eleccions d’algunes persones condueixen a una escola que ensenya i a la qual es vol negar qualsevol intromissió en l’educació. En realitat, sabem que a l’escola sempre s’educa i que a casa també s’aprèn. Altres persones entenen que l’escola forma part de l’univers de l’educació i que educa de manera singular a partir dels aprenentatges. És a l’escola on s’aprèn i practica allò que tots hem de tenir en comú. És possible acceptar una escola que no estimuli a imaginar un món diferent?

Bona part de la necessitat de tenir escola sembla que té a veure amb allò que definim com a vida en comú

Volem una escola per ser un mateix sol o per conviure? Existeixen definicions d’escola com a territori de l’aprenentatge individual, tot i estar organitzat de manera col·lectiva. Amb aquesta perspectiva i la lògica de l’anomenat ensenyament on line, l’escola pot esdevenir una institució en part prescindible. És difícil, però, entendre el sentit de l’escola sense considerar-ho un territori per la convivència. No es pot oblidar que bona part dels bons aprenentatges són els que es fan en cooperació i que no es pot ser persona sense descobrir l’altre. Bona part de la necessitat de tenir escola sembla que té a veure amb allò que definim com a vida en comú (com a Marina Garcés descriu: “aprendre a viure junts; aprendre junts a viure”)

Volem l’escola de sempre, la bona, o una altra? Una part de les justificacions per fer noves lleis escolars té a veure amb una constatació compartida: l’escola va desfasada amb la realitat (en aquest moment enormement desfasada). Davant les crisis, les reaccions solen ser contradictòries. Uns, patint pel vertigen, cerquen tornar al passat (recuperar la bona vella escola), tot i saber que ni abans funcionava. Uns altres, intenten construir l’escola que sigui útil en la nova realitat (que és múltiple i acceleradament canviant) comprovant la dificultat de l’escola per viure en la flexibilitat. En les contradiccions del canvi permanent apareix una nova versió d’un altre dilema clàssic: formar alumnes en funció de les necessitats del mercat o fer possible que esdevinguin persones per viure i conviure en aquest món en el qual sempre hauran d’estar aprenent?

Volem una escola que necessita professionals de l’educació o experts diversos? No és el mateix una escola amb professionals experts en un determinat saber o tecnologia que experts en saber ensenyar i educar mitjançant un saber. Es pot acceptar que tothom pot ensenyar i educar o recordar que aquesta feina correspon a una professió amb rigor. Complementàriament, haurem de resoldre si només ensenyem o acompanyem vides que van aprenent. Una pot ser l’escola del control i les bones notes, l’altre la de l’acompanyament educatiu.

Volem una escola que sigui institució privada o pública? El dubte a resoldre és si qualsevol escola és escola. Si pot estar en mans del mercat i d’institucions amb interessos de grup, econòmics o ideològics. La titularitat d’una escola, però, no és la condició necessària ni única per definir una bona escola al servei de l’educació pública.

Podem repassar la memòria de l’escola que molts volíem i hem treballat per construir. L’escola que ensenya a pensar, l’escola de la diversitat, l’escola que personalitza l’aprenentatge, l’escola com a espai de serenor dels infants… Però aquest univers no és possible en qualsevol tipus d’escola. Només és viable quan l’escola té una característica radical: està pensada com a servei públic, com a servei per fer possible el dret universal a l’educació…

Només una bona didàctica i una bona organització no fan bona una escola. Sempre hem de fer l’anàlisi de les pretensions finals i de la població que acull o que voluntàriament deixa fora. Sempre ens trobarem amb els dos principals esculls: si els diners públics van a parar a serveis públics i si garantir el dret a l’educació permet seleccionar la clientela que acudeix a una escola.

No. No és acceptable reclamar, reivindicar sense aclarir al servei de la construcció de quina escola posarem els recursos. No. Governar no és administrar recursos. Primer és explicar a la societat (inclosos els professionals) l’escola que es vol garantir i al servei de quins infants i adolescents ha d’estar.

Aquest text prové parcialment del llibre “Pedagogia de la desesperança. Una proposta de vacuna contra la depressió docent”, a punt de ser publicat. Funes, J (2026), Rosa Sensat.