Opinió

Nou curs: els conflictes continuen

La muerte del niño herido

Otra vez en la noche… Es el martillo
de la fiebre en las sienes bien vendadas
del niño. —Madre, ¡el pájaro amarillo!
¡Las mariposas negras y moradas!
—Duerme, hijo mío. —Y la manita oprime
la madre, junto al lecho. —¡Oh, flor de fuego!
¿quién ha de helarte, flor de sangre, dime?
Hay en la pobre alcoba olor de espliego;
fuera, la oronda luna que blanquea
cúpula y torre a la ciudad sombría.
Invisible avión moscardonea.
—¿Duermes, oh dulce flor de sangre mía?
El cristal del balcón repiquetea.
—¡Oh, fría, fría, fría, fría, fría!

Antonio Machado, 1938

Hem començat un nou curs, el calendari de l’ensenyament coincideix amb els calendaris generals, polític, judicial, esportiu… setembre és el començament d’any més que l’1 de gener. Malauradament, la situació política mundial no ha millorat amb les vacances. Els conflictes a l’ensenyament del nostre país sembla que no han desaparegut.

Sobre la situació al món he llegit Pensar después de Gaza (1), i constatem que continuen les morts de persones, continua el genocidi. M’ha fet repensar quelcom que ja havia escrit. (2)

Alhora, l’estiu dóna més temps, llegint escrits d’Antonio Machado (3), he trobat el poema que encapçala l’article. El comparo amb un de palestí, que podeu llegir a l’acabament. 1938 i 1966, finals de la guerra espanyola, ocupació israelí de Palestina, preludi del genocidi que s’està produint anys després.

¿Es pot afirmar que no hi haurà un altre intent per humanitzar la història? Això voldria dir que caminem cap a una època sense justícia ni pau. Sembla que els fets viscuts i contemplats, genocidi a Gaza, matances al Sudan, Congo, ofegament de Cuba, les actuacions racistes a Ceuta i altres barbaritats… plantegen que la crueltat, el plaer de sotmetre, de provocar dolor és quelcom humà.

Potser l’actuació d’Israel és anàloga a la dels fills d’un pare maltractador que també maltracten els seus. La qual cosa potser explica, però no justifica, la barbàrie. ¿Per què anomenen terrorisme als actes protagonitzats per palestins? Defensar-se de la potència colonialista és lluita d’alliberament: així ho reconeix el dret internacional i resolucions de l’ONU. Podem afirmar que els Israelians han perdut el sentit de pertànyer a la humanitat, el seu nacionalisme i la set de venjança ho han provocat.

Les generacions adolescents i joves, l’alumnat present a les aules dels centres escolars viuen amb més o menys consciència tot el que està passant. Com reaccionaran?

Una part de la població, jove i adulta, potser majoritària, ha reaccionat amb l’horror de qui no creia possible un genocidi i la ràbia de no poder detenir els agressors. La majoria està del costat dels palestins. El futur és la guerra, poden pensar. Hi ha qui defensa la guerra a favor d’Ucraïna i no condemna el genocidi palestí. Avui s’ha vist per les pantalles el genocidi, el de Hitler no es va veure en directe: ¿el que s’ha vist és el futur que espera a la humanitat?

El sistema de treball i vida actuals potencien l’individualisme i, per tant, és més difícil la solidaritat i la lluita col·lectiva. La consciència de classe es va perdent i guanyen els sentiments nacionalistes, racistes, religiosos… que s’impliquen en els conflictes. PP-VOX, Aliança Catalana i d’altres ho atien. Ho estem veient a prop, a Ceuta. L’individualisme que propicia el sistema capitalista dificulta la comunicació entre les persones, dificulta saber què és veritat i què no. La interrelació, la companyonia ajudava a saber. Ara que ho hem perdut ens costa poder saber què passa; és més fàcil que el poder ens manipuli. Podria ser un dels factors que fa augmentar els trastorns mentals, que fa créixer els negacionismes, fins i tot el del canvi climàtic, tot i patir les altíssimes temperatures i els focs inextingibles de sisena generació d’aquest estiu a mig món.

¿Serem capaços els que estem interessats en l’educació de revertir la situació, d’evitar el deteriorament de nois i noies que viuen i viuran enmig d’aquestes situacions que afecten tots els aspectes de la vida humana? Serem capaços de mantenir la flama de l’esperit crític? De promoure la col·laboració, el comunitarisme? De lluitar contra el que ens imposen els poderosos? L’ètica que intentem ensenyar i practicar implica avaluar els actes des del bé de l’altre, com una extensió de nosaltres mateixos.

Podrem frenar el pessimisme que expressa Franco Brardi en el text que copio a continuació?

Gaza es Auschwitz con cámaras: el horror convertido en espectáculo mediático. Desde hace 75 años, el Estado de Israel oprime, humilla y mata, pero tras el 7 de octubre se transformó en una máquina de exterminio, masacrando a decenas de miles de palestinos. ¿Cómo un pueblo históricamente perseguido pudo convertirse en verdugo sediento de crueldad? La ferocidad israelí no busca solo venganza; es el colapso de la razón misma. La crueldad, como deseo perverso de infligir dolor, se funde con el instinto animal de conservación y la práctica colonial de limpieza étnica.

El proyecto humanista ha fracasado. Gaza demuestra que ya no gobiernan ni el lenguaje ni la razón, sino la violencia asesina como norma de lo humano. En esta era, el lenguaje miente y somete; el pensamiento crítico solo constata su impotencia. La civilización, al igual que la democracia, se extingue. ¿Qué futuro no será mortífero? ¿En qué promesa de esperanza creer?

Gaza es el primer acto de una guerra mundial desatada por el supremacismo blanco en declive contra la humanidad. Hoy, quien conserve la ética y la empatía solo puede sentir desesperación. Pensar después de Gaza es pensar sin futuro, sin humanidad. El abismo ya está aquí. No basta con ignorarlo: es imprescindible cartografiarlo, incluso mientras caemos. (4)

Voldria ajudar a mantenir viva la Memòria Històrica del nostre país i de Gaza. Voldria denunciar el que passa a Ceuta. Voldria evitar que s’oblidi el genocidi palestí, com escriu Lama Khouri.

Cada frase que escribo lleva el peso de una responsabilidad sagrada: honrar la tribulación colectiva palestina. Debo consignar las duras realidades de nuestras batallas cotidianas y las graves atrocidades que se nos infligen. Cada palabra sirve de testimonio y de paso resuelto en la ardua marcha hacia la liberación.

Hoy escribo bajo la sombra del bombardeo de Rafah, atormentada por las imágenes que han circulado durante los últimos ocho meses: un hombre en llanto sosteniendo el cuerpo sin vida y sin cabeza de un niño mientras el resto del campamento arde; un niño llorando junto al cuerpo sin vida de su madre; un hombre conduciendo un camión lleno de los cadáveres de su familia.  (5)

A la meva mare

Enyoro el pa de la meva mare,
el cafè de la meva mare,
les carícies de la meva mare …
Dia a dia,
la infància creix en mi
i desitjo viure perquè
si moro, sentiré
vergonya de les llàgrimes de la meva mare.
Si algun dia retorno, fes de mi
adorn de les teves pestanyes,
cobreix els meus ossos amb herba
purificada amb l’aigua beneïda dels teus turmells
i lliga’m amb un floc dels teus cabells
o amb un fil de la vora del teu vestit …
Potser em converteixi en un déu,
sí, en un déu,
si aconsegueixo tocar el fons del teu cor.
Si retorno.  Fes de mi
llenya del teu foc encès 
o corda d’estendre al terrat de casa teva
perquè no puc sostenir-me
sense la teva oració diària.
He envellit. Torneu-me les estrelles de la infància
perquè pugui emprendre
amb els ocells petits
el camí de retorn
al niu on tu m’esperes.
Mahmud Darwish, 1966 (6)

(1) Consell del bon amic Xavier Besalú
(2) https://diarieducacio.cat/temps-de-foscor/
(3) Escritos de combate (1936-1939) Antonio Machado. Edició de Jordi Domènech. Octaedro, 2025
(4) Franco Brardi (2025) Pensar después de Gaza. Ensayo sobre la ferocidad y la extinción de lo humano
(5) Lama Khouri (2026) La nana rota de Gaza: desinfantilización genocida y la imposibilidad de ser madre
(6) Poesía escogida (1966-2005), Edición Valencia, Pre-Textos, 2008 Traducció de l’àrab de Nossayba
Fellah Jfiri i Rachida Jfiri