Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Vivim un moment en què sabem moltes coses: sabem que hi ha una crisi d’habitatge, precarietat laboral, desigualtats socials, emergència climàtica, racisme i xenofòbia, deteriorament dels serveis públics, etc. També sabem que les institucions no sempre donen resposta a les realitats de la ciutadania. Però entre saber que alguna cosa va malament i organitzar-se per transformar-la hi ha una distància enorme.
Després de mig segle d’hegemonia neoliberal i capitalisme salvatge, vivim en un món caracteritzat per la dispersió territorial, la fragmentació i l’atomització social. Es constata la deriva de les societats cap a valors individuals i competitius, enmig d’una crisi democràtica i de manca de confiança en les institucions. Aquesta alteració de les condicions materials de la nostra existència també ha modificat les coordenades des de les quals s’organitza i es pensa l’acció política. Així doncs, la participació de la ciutadania ha canviat en els darrers anys, especialment la de les persones joves. Cada vegada més atomitzada i diversificada, vinculada a causes i moments puntuals, allunyada de les institucions i vehiculada a través de les noves tecnologies. No obstant, quan parlem de participació, no podem emetre un judici d’indiferència política, sinó més aviat de desafecció institucional profunda.
Per superar aquesta dicotomia entre una ciutadania apàtica —aquella massa social desconnectada de la realitat propera, ni interessada ni interpel·lada pels assumptes públics i col·lectius— i una ciutadania activa —aquelles persones mobilitzades i implicades en la societat civil, tant dins com fora de les estructures i institucions democràtiques—, sorgeix el concepte d’Standby Citizens[1] o ciutadania en espera. Es tracta de persones informades, potencialment disposades a actuar, però que romanen en espera fins que algun fet les interpel·la directament. Es mantenen alerta, disposades a participar si és necessari. Una part important de la ciutadania podria situar-se en aquesta zona intermèdia: persones que no són indiferents davant del que passa, però que tampoc converteixen aquesta preocupació en una acció política sostinguda.
En la societat hiperindividualitzada actual, el sistema es renta les mans. La crisi de l’habitatge és un problema de qui no ha estalviat prou per comprar-se un pis
Per entendre els motius d’aquesta falta de motivació i manca de capacitat de transformació, faré referència a dos autors. Per una banda, Ulrich Beck resumeix a la perfecció el diagnòstic en una única frase: ens trobem buscant “solucions biogràfiques a contradiccions sistèmiques”[2]. Aquest aforisme descriu la tendència de la societat actual a responsabilitzar l’individu de resoldre problemes estructurals, polítics o econòmics que estan fora del seu control. En la societat industrial clàssica, problemes com l’atur o la pobresa es veien com a fallades del sistema. En la societat hiperindividualitzada actual, el sistema es renta les mans. La crisi de l’habitatge és un problema de qui no ha estalviat prou per comprar-se un pis; la precarietat econòmica, una deficient gestió dels recursos individuals; el fracàs escolar, manca d’esforç de l’alumnat. En resum, el sistema produeix problemes col·lectius però nosaltres els processem com a fracassos, patiments o responsabilitats individuals. O el que també es coneix com a meritocràcia: tu i només tu ets el responsable dels teus èxits i fracassos (i el sistema no té res a veure). Per altra banda, el malaguanyat Mark Fisher, qui mirava d’explicar la depressió generalitzada, l’apatia i l’estrès dels seus propis estudiants, va desenvolupar el concepte d’impotència reflexiva[3], amb el qual descriu la sensació col·lectiva de conèixer que el món no funciona, però que no podem fer res per canviar-ho. Aquesta incapacitat d’acció ens aboca a un present continu, incapaços d’imaginar un món diferent fora de les regles del neoliberalisme.
La pregunta lògica és, doncs: som capaços d’organitzar aquests malestars des de l’emancipació, la igualtat i la justícia social? Des d’una lògica de reflexió, consciència i responsabilització de les nostres accions i estils de vida vers la situació del món? Ho podem fer des d’una perspectiva interseccional, decolonial, horitzontal i de cures? Com poden els moviments socials recollir la discòrdia i el dissens i interpel·lar una societat profundament individualitzada, atomitzada i esgotada? Tant de bo tingués les respostes a totes aquestes qüestions. Només porto tres reptes perquè, des dels moviments socials, puguem replantejar què fem i com ho fem.
El repte és articular aquesta diversitat de lluites al voltant d’un horitzó polític compartit
En primer lloc, històricament, els moviments socials s’organitzaven al voltant de la creació d’una identitat col·lectiva i compartida des d’on fer front de manera conjunta a un conflicte. Actualment, la identitat col·lectiva ha quedat esborrada en pro de les identitats i de les vivències individuals, on cadascú viu el conflicte com un criteri d’afirmació individual en comptes de ser interpretat com un element estructural del sistema. Això no és positiu ni negatiu, simplement presenta una tensió: els moviments socials han guanyat flexibilitat, però potser han perdut continuïtat; han guanyat capacitat de mobilització, però han perdut capacitat de construcció d’un horitzó comú. Cadascuna de les lluites està absorbida en la seva pròpia agenda perseguint els seus objectius. El repte és articular aquesta diversitat de lluites al voltant d’un horitzó polític compartit.
En paral·lel, la imaginació política ha estat domesticada. No només perquè hem assimilat com a propis i naturals els valors capitalistes i neoliberals de producció constant i de negació de l’ociositat, sinó perquè, en alguns casos, els moviments socials també han acabat desenvolupant bona part de la seva acció en relació amb les institucions que pretenien interpel·lar: assessorant-les, fiscalitzant-les, participant en el desplegament de polítiques públiques o reclamant-ne el compliment. Aquestes forces que volien desafiar l’ordre establert han acabat sovint sent absorbides per les mateixes estructures que intentaven transformar[4]. El risc és que l’acció política acabi reduïda a la gestió del que ja existeix i perdi capacitat per disputar allò que encara no existeix. El repte és recuperar el terreny de la disputa i marcar l’agenda política.
I aquí és on l’educació adquireix una responsabilitat que sovint oblidem. Com s’explica sovint en aquest diari, educar és un acte polític. Perquè si l’educació només ensenya a adaptar-nos al món, forma individus capaços de funcionar-hi. Si ensenya a llegir críticament el món, imaginar-ne un altre i organitzar-se per transformar-lo, forma ciutadania. I la ciutadania no s’activa sola: es construeix en els espais on aprenem a trobar-nos, a dissentir, a organitzar-nos i a disputar el món que compartim.
La democràcia no desapareix necessàriament perquè aparegui algú que vulgui destruir-la. També pot debilitar-se perquè la ciutadania es cansa, es desentén, es reclou en la seva vida privada i deixa d’exercir-la. Prendre partit significa reconèixer que vivim en una societat travessada per conflictes, desigualtats i relacions de poder i decidir des de quin lloc volem intervenir-hi. Prendre partit no és simplement tenir una opinió. Tampoc és indignar-se. Ni tan sols és participar puntualment. Prendre partit implica reconèixer un conflicte, posicionar-s’hi i organitzar-se amb altres per intervenir-hi. No existeix una ciutadania neutral davant la desigualtat. No ens podem permetre una ciutadania en espera. És hora de prendre partit.
[1] Amnå E, Ekman J. Standby citizens: diverse faces of political passivity. European Political Science Review. 2014;6(2):261-281. doi:10.1017/S175577391300009X
[2] Beck, U. (2002). La sociedad del riesgo global. Siglo XXI.
[3] Fisher, M. (2018). Realismo capitalista: ¿No hay alternativa? Caja Negra.
[4] Gaitán, F. (2025). El declive de los movimientos sociales. En Gaitán Pérez, F., Rodríguez López, E., & García Torres, G. (2024). Crítica de los movimientos sociales. Clase e identidad en el neoliberalismo. Dykinson.
