Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquesta setmana el català ha tornat a ocupar un lloc a l’agenda europea. El 22 de setembre, Espanya va tornar a plantejar al Consell d’Afers Generals de la Unió Europea el reconeixement del català, l’euskera i el gallec com a llengües oficials comunitàries, vinculant-ho al futur procés d’ampliació de la UE. Quatre dies després, el 26 de setembre, el Dia Europeu de les Llengües ens convida a celebrar la diversitat lingüística d’Europa i a reivindicar l’aprenentatge de llengües com una eina per apropar persones i cultures.
Dues dates gairebé consecutives que, des d’angles diferents, ens porten a la mateixa pregunta: en una societat cada cop més global, què significa preservar i fer créixer una llengua pròpia? I, sobretot, què representa aquesta llengua per a les persones que arriben de fora? Ho dic amb urgència perquè les dades més recents no deixen marge per a l’autocomplaença. Segons l’Enquesta a la Joventut de Barcelona 2025, tres de cada deu joves de la ciutat no parlen mai en català, i el percentatge que el té com a llengua habitual ha caigut del 37,7% l’any 2015 al 17,8% actual. Un altre estudi de l’Institut d’Estudis Catalans i l’Ajuntament de Barcelona apunta en la mateixa direcció: el 75% de les interaccions dels joves barcelonins en activitats de lleure i esport es produeixen en castellà. El català no desapareix del tot, però perd terreny en els espais on els joves construeixen la seva vida quotidiana.
Aquesta realitat ens ha de fer pensar, sobretot, en què significa el català per a qui arriba de fora. Si la llengua del territori perd pes fins i tot entre qui hi ha nascut, el risc és que, per a les persones nouvingudes, mai arribi a tenir un espai real d’ús. I això seria una pèrdua doble: no només lingüística, sinó també d’una via molt directa de coneixement i pertinença. Perquè aprendre català no és només una competència acadèmica. És rebre les claus de la cultura i la manera d’entendre el món de la terra que t’acull: per què es celebra la Diada, per què el paisatge i els noms dels llocs són com són, per què certes tradicions es mantenen vives. Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, el 67,6% de les persones nascudes a l’estranger voldria parlar català en el futur. La voluntat hi és. El que falta, sovint, són espais reals on aquesta llengua tingui sentit i utilitat quotidiana.
El català no desapareix del tot, però perd terreny en els espais on els joves construeixen la seva vida quotidiana
Aquí l’escola té una responsabilitat que va molt més enllà de les hores de classe. El 73% dels joves nascuts fora de Catalunya assenyalen l’escola com el principal espai on van aprendre català. A Hamelin-Laie International School, una comunitat amb més de 60 nacionalitats on convivim famílies locals i internacionals, entenem el català com una de les llengües vehiculars del projecte educatiu, i com la porta d’entrada a la cultura i a la comunitat que ens acull a tots. Això no significa fer competir el català amb el castellà o l’anglès. El plurilingüisme no hauria de ser mai una qüestió de substitució, sinó de suma: es pot conservar la llengua familiar, comunicar-se en castellà, fer servir l’anglès com a llengua internacional i, alhora, incorporar el català perquè és la llengua del lloc on es viu. Però aquesta suma només funciona si totes les llengües, i especialment la del territori, tenen espais reals on créixer.
Per això, mentre a Brussel·les es debat l’oficialitat europea del català, crec que la pregunta que ens hem de fer des de les escoles és més senzilla i, alhora, més decisiva: com podem fer que aquesta llengua transmeti cultura i pertinença a tots els alumnes, vinguin d’on vinguin? Davant de dades com les de Barcelona, preservar i donar valor al català no és un gest simbòlic ni una qüestió identitària tancada. És, ben al contrari, la manera de garantir que qui arriba de fora, igual que qui hi ha nascut, tingui l’oportunitat de sentir-se part del lloc que ara també és casa seva.
