Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Per parlar de certs programes que emeten a la televisió, només caldria dir que “tot malament”, com s’acostuma a posar en xarxes. No hi ha per on agafar-los, bromes sexistes, preguntes sobre nuvis adults a nenes de menys de deu anys, contertulis que parlen de qualsevol cosa, sigui medicina o ciència i, per descomptat, convidats negacionistes de la salut amb ulleres grogues, que parlaran de conspiracions i et diran que et posis al sol sense protecció solar, entre d’altres.
Els problemes són molts, òbviament, però, per mi, un dels més significatius, i que transcendeix el mateix programa, és qui segueix aquests “referents”. Un futbolista famós. Juga a la selecció. Quants nens i nenes us admiren? Quants tenen la samarreta? Quants faran cas a tot el que digui aquest senyor?
En aquest sentit, em pregunto fins a quin punt és adequat que aquests discursos tinguin cabuda a la televisió. Més encara en un programa de màxima audiència. Un programa, per cert, pel qual crec que han passat polítics que potser no haurien d’haver passat, ja que no han fet res més que validar-lo, tant aquest com altres espais.
Però, ha d’estar la televisió regulada? I els continguts? Es pot dir què pot aparèixer en un programa duna cadena privada i què no? És censura? La llibertat d’expressió hauria de tenir límits? L’únic càstig vàlid serà el que vulgui imposar l’audiència sobirana? Podrien altres convidats i convidades negar-se a anar a determinats programes? És la seva responsabilitat marcar la diferència?
De nou, com passa en tantes altres ocasions, parlo des de la ignorància més absoluta de com es regulen aquestes qüestions, parlo des de fora, com a ciutadana i com a educadora.
A més, sóc conscient que potser el problema més gran no és que aquest tipus de persones tinguin espai en aquests programes, que també, potser el problema més gran és com aquests discursos tenen via lliure absoluta en xarxes socials. I què fem amb això?
Per part meva, en primer lloc, en referència a la televisió, crec que la solució seria fàcil si l’ètica professional estigués per sobre de qualsevol altre criteri: aquestes persones no serien convidades ni se’ls donaria un micròfon. I encara menys se’ls portaria a debatre amb un expert o experta sobre temes dels quals no tenen ni idea ni la formació necessària per parlar-ne. Una cosa és una tertúlia del cor o sobre un reality. Una altra cosa molt diferent és parlar de temes mèdics o de caràcter científic. No obstant això, veiem les mateixes persones opinant de tot (allò que tècnicament s’anomena com a “todòlegs”).
No els portis. No parlis d’aquests temes si no tens professionals. No volem opinions. Ni alarmisme. Volem evidències fonamentades en la investigació. Repeteixo, ètica professional.
No passarà, ho sé, manen les audiències .
I això segon, els discursos d’aquest tipus en xarxes socials, encara pitjor. Més abast. Control zero. Viralitzats tant per partidaris com per detractors. Com posar portes al camp? Sembla que aquesta opció molt bé no se’ns està donant.
Em sorgeixen moltes més preguntes, quin paper hi juguen les famílies aquí? I els centres educatius? I els nostres dirigents polítics? Què volem dir quan afirmem amb vehemència que és un problema social? A mi ja em sona tot a discursos buits de contingut, fets de cara a la galeria, però que no resolen res.
La veritat és que no puc deixar de veure aquest escenari de manera molt negativa. La solució, sens dubte, passa per l’educació i pel desenvolupament del pensament crític. Tot i així, sincerament, segueixo sent molt pessimista en referència a aquests temes. No es contrasta la informació. Es consumeix contingut i se segueixen comptes que ens fan arribar la informació completament esbiaixada, servida a la carta.
Jo ja no hi veig objectivitat. En res en general. No sé si mai haurà existit. Què és l’objectivitat?
Mentre divago filosòficament amb tanta pregunta retòrica, seguim divertint-nos, abstrets, mirant en una pantalla, o en tres o en quatre, el que volen que vegem, vivint amb la il·lusió que podem triar.
Sigui com sigui, he d’acabar ja, he d’anar a tancar la finestra que ens han començat a fumigar una altra vegada. Això és un no parar. Estaré atenta a veure si diuen alguna cosa a les notícies sobre això o silencien la veritat, com sempre.
