Opinió

Estar-hi, sense apropar-se

Primeres setmanes d’escola bressol. L’Èlia arriba amb la seva mare, ben aferrada als seus braços. Quan entren a l’estança, aixeco el cap, interrompo la conversa que tinc amb el pare d’un altre infant i les miro. Somric amb els ulls, amb la boca, i les saludo: “Bon dia, Èlia, endavant! Com has passat la nit, avui?”. Miro la seva mare, buscant la seva complicitat i oferint-li també una mica de tranquil·litat. L’Èlia no em mira i no fa cap gest que faci pensar que té ganes de quedar-se.

Un cop dins, fan la rutina de cada matí: revisar que hi hagi bolquers suficients, penjar la bossa al seu penjador i buscar un lloc a l’estança on poder asseure’s. La mare intenta posar a l’Èlia a la seva falda, però ella necessita estar a sobre seu, aferrada al seu cos, escalant-la, sense voler posar els peus a terra ni mirar gaire al seu voltant.

Durant els primers dies, la seva mare havia sortit de l’estança per anar a fer un cafè i per anar al lavabo. L’Èlia s’havia quedat parada, seriosa, immòbil, sense mirar ni respondre a ningú fins que tornava la seva mare. Els dos últims dies havíem fet un intent de separació més llarg, i l’Èlia s’havia passat l’estona plorant, molt enrabiada. A la vegada, però, durant els darrers dies havíem percebut alguna petita escletxa de curiositat: en algun moment, encara enganxada a la mare, havia girat el cap i havia contemplat durant uns segons el joc d’un altre infant. Però quan la seva mare li preguntava si volia anar a jugar, l’Èlia desviava la mirada i tornava a enfilar-se al seu cos, com si la seva mare fos una muntanya i el terra de l’estança, un abisme.

Així doncs, l’Èlia, continua fusionada amb la seva mare. I arriba el moment en què aquesta separació ja no es pot ajornar més. La seva mare ha de marxar, ha d’anar a treballar i l’Èlia es quedarà dues hores a l’escola, fins que torni a buscar-la abans de l’hora de dinar.

Tal com havia quedat amb mi, la mare la mira i pronuncia les següents paraules: “Èlia, ara marxo a treballar. Et quedes amb l’Aina i tots aquests companys, tornaré a buscar-te d’aquí a dues hores. T’estimo.” No ha acabat la frase que la nena comença a plorar, molt fort i s’agafa a la roba de la seva mare amb totes les seves forces. La mare intenta separar-la del seu cos mentre li explica, tan suaument com pot, que ha de marxar, que tornarà, que tot anirà bé, que a l’escola hi haurà coses per fer i altres infants amb qui jugar. Però l’Èlia no vol escoltar res d’això. No vol jugar, no vol mirar els altres infants i no vol que la seva mare marxi.

Finalment, la mare aconsegueix separar-la del seu cos i me l’entrega. Jo l’agafo, ho he de fer, tot i saber que ella no vol que ho faci, i mentre ho faig li dic baixet: “Sé que estàs molt enfadada, Èlia. Em sap greu. Ara et deixaré a terra”. La seva mare marxa i tanca la porta. Deixo l’Èlia a terra i ella, sense mirar-me, corre cap a la porta per on ha sortit la seva mare i s’hi queda, cridant, plorant, xisclant visiblement molt neguitosa.

Deixo passar uns segons i m’hi acosto. Quan ho faig, la intensitat del plor augmenta i també el rebuig cap a la meva presència. No vol que m’hi acosti, no vol que la toqui, no vol que l’agafi. La miro i li dic simplement: “Estic aquí, Èlia”. Després m’allunyo fins a trobar una distància que crec que ella pot tolerar. No és gaire lluny, però tampoc prou a prop perquè senti que la meva presència la incomoda.

Ella continua plorant, cridant i picant a la porta. Li cauen els mocs i penso que, en algun moment, hauré d’intentar ajudar-la amb això. Passada una estona, faig un altre intent. Agafo un mocador de paper i m’apropo a la porta. M’assec a la seva alçada, però mantenint una certa distància, i li ensenyo el mocador. “Èlia, aquests mocs et deuen molestar, no?”. Ella em mira i s’enfada encara més. Gira el cap cap a l’altra banda. “Te’ls trauré molt ràpid i suaument.” M’hi apropo, li trec els mocs i torno a apartar-me. “Segur que ara estàs una mica més a gust sense els mocs.” I, després d’uns segons, torno a dir-li: “Estic aquí, Èlia.”

Ella continua plorant. Al cap d’una estona arriba l’educadora de suport. Durant una estona podem ser dues educadores a l’estança, i això em permet estar una mica més disponible per a l’Èlia mentre ella continua fent el seu procés i la resta d’infants i famílies segueixen amb la seva activitat. Però ella ja m’està dient què necessita. No necessita que aconsegueixi que deixi de plorar. No necessita que la distregui ni que la convenci que l’escola és un lloc fantàstic. Tampoc necessita que li expliqui una vegada i una altra que la seva mare tornarà. Encara no em coneix prou perquè les meves paraules puguin donar-li la seguretat que busca. El que està passant és important per a ella i té tot el dret a estar enfadada, trista i espantada perquè la seva mare ha marxat i ella no és capaç d’entendre que tornarà.

Acompanyem els altres infants, observem, escoltem, mirem, recollim, donem una abraçada a qui ens la demana i anem atenent tot allò que passa a l’estança. Vaig mirant a l’Èlia. De tant en tant, un petit recordatori “estic aquí”. Al principi, quan les nostres mirades es troben, el seu plor augmenta, però a poc a poc apareixen petites estones de silenci entre els crits. En algun moment la veig observar què fan els altres infants durant uns segons. No s’hi acosta, només els contempla uns segons abans no torna a plorar.

Acompanyar un infant no sempre significa abraçar-lo, ni tocar-lo, ni apropar-s’hi molt. De vegades significa saber quedar-se a la distància adequada

Jo no sé quant trigarà a sentir-se segura ni quan estarà preparada per acostar-se a mi. No puc saber-ho. El que sí que puc fer és assegurar-me que, dins d’aquell espai que encara li resulta estrany, hi ha una persona que respecta el seu malestar i que no desapareix perquè ella no la vulgui a prop.

Acompanyar un infant en moments com aquest no sempre significa abraçar-lo, ni tocar-lo, ni apropar-s’hi molt. De vegades significa saber quedar-se a la distància adequada, prou a prop perquè pugui saber que hi ets, però prou lluny perquè pugui sentir que el seu espai continua sent seu. Significa entendre que un “no” també és una manera de comunicar-se, i que respectar-lo no vol dir deixar-lo sol. Vol dir trobar una altra manera de ser-hi.

Aquell matí jo no puc fer que l’Èlia confiï en mi. No puc accelerar un vincle que necessita temps, ni ocupar el lloc que en principi algun dia ocuparé quan jo també sigui una de les seves figures de seguretat. Només puc oferir-li la meva presència, la meva disponibilitat i la meva professionalitat, sense exigir-li que em doni res a canvi.

Al cap d’una hora, aconsegueixo mantenir la mirada en l’Èlia des de la distància sense que ella rebutgi la meva presència o intensifiqui el plor. Les estones de silenci entre els crits són una mica més llargues. No és un gran canvi, però és el que aquell matí podem sostenir. Al cap de dues hores, la porta s’obre i apareix la seva mare. L’Èlia la veu i sembla que tot el seu cos reconeix, de cop, allò que estava esperant. S’hi acosta, s’hi abraça i es deixa anar mentre sangloteja.

Jo m’hi apropo, somric i li explico com ha anat el matí a la seva mare: que ha plorat, que ha estat enfadada, que no ha volgut que m’hi acostés i que he respectat el seu espai. No li dic que ha anat bé ni que ha anat malament. Ha anat com ha pogut anar aquell dia.

L’endemà serà un altre dia. Potser l’Èlia tornarà a plorar quan la seva mare marxi. Potser em tornarà a rebutjar. Potser em permetrà estar una mica més a prop. Potser encara no. La familiarització no és una línia recta i el vincle necessita temps, presència i moltes petites estones compartides. Però jo demà tornaré a ser allà.

El vincle no comença el dia que un infant et busca, sinó una mica abans: quan descobreix que pot apartar-se, que pot dir que no, que pot plorar, i que, malgrat tot, hi ha algú que continua sent-hi. Sense forçar-lo, sense abandonar-lo i respectant la distància que necessita fins que arribi el seu moment.