Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Des del seu naixement com a institució, fa gairebé dos-cents anys, la policia ha contribuït a la producció d’un cos jerarquitzat que les estructures del capitalisme racial requereixen, i la seva tasca principal ha estat, i és, garantir l’ordre social en un context històric d’industrialització, urbanització i creixement dels conflictes de classe (no perseguir el delicte, fer complir la llei o aportar seguretat).
Una de les accions que ha permès aquest enfortiment policial és la seva inclusió dins de la cultura, com a símbol. La policia ha passat de ser percebuda com un instrument de repressió de les classes populars, com passava als seus inicis, a ser associada amb la seguretat ciutadana. Aquesta transformació s’ha produït gràcies a la seva “professionalització”, la legitimació jurídica i, sobretot, la construcció d’un relat institucional i una intensa producció cultural (mitjans de comunicació, sèries, cinema, etc.) que l’ha presentada com a protectora de la població.
La policialització de la societat està, doncs, orquestrada, i per això és evident l’estreta relació entre les forces de seguretat i les administracions. Un exemple d’aquesta relació seria l’acord assolit el 2026 entre el Departament d’Interior i els sindicats dels Mossos d’Esquadra, que va comportar un augment de les seves retribucions.
Dins d’aquesta policialització cultural trobem la normalització de la presència policial als centres educatius.
I per què ha d’estar la policia a les escoles i què hi va a fer?
Aquestes són les preguntes clau per entendre els fonaments del debat. A part de fer un munt de tallers i activitats puntuals, que podrien fer altres professionals més qualificades, el debat actual (després de l’inici del pla pilot del Departament d’Educació, on els cossos policials tenen una presència contínua en alguns centres) se centra en el seu paper en la prevenció i en la resolució dels conflictes.
Que la policia sigui necessària per resoldre conflictes a l’escola (i al seu entorn) forma part d’una lògica punitiva. El punitivisme, o populisme punitiu, prioritza l’enduriment de les lleis i l’augment del càstig com a resposta a la inseguretat, sovint en detriment de l’abordatge de les causes estructurals. En lloc d’afrontar problemes com la pobresa o la precarietat, es prioritzen mesures visibles com més policia i més control, amb la consegüent pèrdua de drets bàsics. Aquest discurs associa conflictes quotidians amb problemes de seguretat i acaba ampliant la intervenció policial sobre col·lectius vulnerables com joves, persones sense llar o treballadores sexuals.
En lloc d’afrontar problemes com la pobresa o la precarietat, es prioritzen mesures visibles com més policia i més control, amb la consegüent pèrdua de drets bàsics
En aquest context, que sigui la policia la responsable de l’abordatge dels conflictes escolars presenta diverses problemàtiques, començant perquè contribueix a reforçar i normalitzar aquest poder policial. També reforça la desresponsabilització i la delegació a tercers de la gestió dels conflictes. L’alumnat pot entendre fàcilment que, fins i tot en un lloc on hi ha un munt de professionals amb expertesa en aquest camp, sense la policia no pot haver-hi una bona convivència. Un cop s’ha après aquesta lògica a l’escola, és fàcil continuar creient-la fora de l’escola, en qualsevol altre àmbit de la vida.
Alhora, cal analitzar a qui es delega aquesta responsabilitat. I no hem d’oblidar que la policia és un cos altament militaritzat i armat, hipermasculinitzat i masculinitzant, que fomenta idees com l’autoritat i l’obediència. La seva presència continuada als centres educatius pot contribuir, així, a normalitzar aquestes formes de relació amb l’autoritat i a presentar-les com a respostes legítimes davant dels conflictes. Quin tipus de models estem oferint al nostre alumnat? Ens queixem de la dretanització de part del nostre jovent (sobretot els nois) i que estan abraçant postulats reaccionaris, autoritaris, antifeministes, homòfobs, racistes, etc., d’una manera descarada i sense amagar-se, però els exposem a “referents” que poden presentar la majoria d’aquestes actituds. Per exemple, vuit de cada deu policies i militars del Regne voldrien un president d’extrema dreta (40%) o de dreta (38%).1
Suposadament, a l’escola s’ha d’ensenyar el pensament crític i que l’alumnat adquireixi la capacitat de prendre decisions de manera autònoma i responsable. Em sembla que això xoca directament amb el que representa la policia: obediència acrítica a l’autoritat, per por a les conseqüències. I aquesta obediència acrítica manté una relació històrica i ideològica molt estreta amb el pensament reaccionari, la submissió i la naturalització de les jerarquies.
El model policial és un model punitiu, que castiga, busca culpables individuals i dona respostes a curt termini. No té en compte la dimensió estructural i col·lectiva d’un gran gruix de conflictes, com si el masclisme o el racisme es poguessin combatre tancant l’agressor.
Com a alternativa, la proposta de la justícia restaurativa busca la reparació a través de la paraula, intentant evitar la violència institucional del sistema penal en forma de revictimització i posant el focus en la reparació
Continuant amb aquesta lògica, es presenta qui pateix un dany, la víctima, com si necessités venjança, malgrat que diverses fonts que treballen en la resolució de conflictes assenyalen que el que realment repara les víctimes és l’acompanyament i el reconeixement del dany, més que el possible càstig que pugui tenir l’agressora.
Això és perquè el càstig per si sol no repara i no evita que es torni a produir l’ofensa, sinó que, al contrari, afegeix nous problemes socials (genera més dolor, incomprensió o aïllament).
Com a alternativa, la proposta de la justícia restaurativa busca la reparació a través de la paraula, intentant evitar la violència institucional del sistema penal en forma de revictimització i posant el focus en la reparació. La mediació, potser la seva tècnica més estesa, es planteja com un procés de diàleg al servei de la persona que ha patit el dany, que és la “propietària” del procés amb el suport de la comunitat (que també ha estat danyada), orientada tant a la reparació com a l’assumpció de responsabilitats per part de qui ha causat aquest perjudici. Aquests processos retornen el poder als seus protagonistes.
En paral·lel, en lloc de promoure el càstig, la denúncia i l’exclusió, la justícia transformadora busca convertir els conflictes i la violència en oportunitats per acabar amb el sistema d’estructures i relacions que els ha generat. La seguretat que s’invoca des d’aquestes experiències no rau en la fantasia de tranquil·litat que suposa l’absència de conflictes, sinó en la capacitat de la comunitat per gestionar-los i en les possibilitats de transformació social.
El paper de l’escola hauria de tenir és intentar posar fi als mecanismes de reproducció de les injustícies, tant socioeconòmiques com culturals (i, ens agradi o no, ara mateix l’escola és un lloc on aquestes es reprodueixen).
Per contra, els cossos policials actuen, majoritàriament, de manera reactiva i intervenen quan el delicte ja s’ha produït, però no en prevenen les causes (ni és la seva funció, com ja s’ha dit). Per això, la construcció de la “seguretat” requereix la implicació de molts altres actors socials. Això implica qüestionar la tendència a ampliar indefinidament els efectius policials i apostar per estratègies preventives (desfinançament de la policia).
Per això, en un context en què el personal educatiu està reclamant un debat profund sobre el sistema educatiu i com es finança, cal reflexionar sobre quin paper ha de jugar la policia en l’educació. Algunes propostes són clares, com reduir ràtios o invertir en infraestructures. I d’altres, que també estan molt esteses, van lligades a augmentar el nombre d’educadores socials i de tècniques en integració, més vetlladores (i contractades directament per la Generalitat), més psicòlogues, etc. Molt més personal que pugui donar suport en la gestió dels conflictes i en fer de l’escola un espai segur per a tothom (recordant que la presència policial no és sinònim de seguretat per a una part del nostre alumnat).
1 Roger Tugas Vilardell a X
